Necessitem un segon New Deal

A començament del segle XX, el laissez-faire, més que un punt de consens entre els governs nord-americans, era un autèntic dogma. Vist des del món d’avui dia, pot semblar com si l’ascens de l’Estat del Benestar i de l’ideal de l’economia mixta fos conseqüència del crack del 29 i de la Gran Depressió; com si aquella terrible crisi hagués acabat amb el dogma del laissez-faire pel propi pes de l’evidència que hi aportava en contra. La veritat, però, és que els fets per si mateixos no forcen els grans canvis socials: també calen les voluntats. Les voluntats polítiques, especialment.

Als Estats Units, el dogma del laissez-faire es va acabar quan el president demòcrata Franklin D. Roosevelt va decidir enfrontar-s’hi. Mitjançant l’acció del govern federal, entre 1933 i 1945, Roosevelt va aconseguir reactivar el motor de l’economia nord-americana, d’una banda; i també va contribuir a fer-la més equitativa, d’una altra, tot creant els primers grans programes socials de l’Estat del Benestar nord-americà, com ara la pròpia Seguretat Social, una de les primeres del planeta.

Aquest conjunt de noves polítiques socials, que van conformar l’anomenat New Deal, van ser atacades en el seu moment, des de la dreta, com a disbaratades i, en especial, com a incompatibles amb el valor que l’imaginari patriòtic nord-americà ha considerat com a central en la definició de la identitat del seu país: la llibertat. La idea central d’aquesta mena de crítiques era que si Washington intervenia a l’economia per tal de redistribuir la riquesa i protegir els econòmicament més vulnerables, tard o d’hora s’acabaria implantant arreu del país un comunisme totalitari com el que regia la URSS de l’era d’Stalin.

En realitat, Roosvelt va justificar en tot moment el New Deal amb una promesa de llibertat. Concretament, ho va fer en nom de la que ell mateix, en plena Segona Guerra Mundial, anomenaria la “llibertat enfront de la necessitat”: la llibertat de viure “una vida saludable i pacífica”. És a dir: disposar dels recursos econòmics bàsics per no haver-se de sotmetre a la voluntat d’aquell qui decideix si ens els dona o ens els treu. Una idea que lliga directament amb la tradició republicana, en la qual es movien els pares fundadors dels EUA.

Avui dia, en que una nova crisi ha tornat a demostrar que el laissez-faire salvatge no funciona, i en que novament es pretén que les conseqüències de la crisi la paguin els més vulnerables, cal que les esquerres de tot el món reprenguin aquesta línia de pensament i proposin programes de recuperació econòmica en que la redistribució de la riquesa sigui defensada tant en nom de l’eficiència com en nom de la llibertat.

Si volem un món lliure necessitem un grau raonable d’igualtat que asseguri que ningú no és prou pobre com per haver de vendre la seva llibertat; ni ningú prou ric com per forçar la venda de la llibertat de tothom. I això significa regulació del sistema financer; impostos més progressius; lluita contra el frau fiscal; sanitat i educació públiques i de qualitat; programes socials com la Renda Bàsica, que fomentin l’autonomia i no la dependència; ajut als emprenedors i emprenedores; i impuls a l’emancipació econòmica d’aquells col·lectius que, com les dones i el jovent, són els primers en rebre quan venen mal dades. I tot això, com ja va dir en el seu dia el president Roosevelt, “a tot arreu del món”.

I si volem un país lliure, també necessitem tot això. Si volem que els catalans i les catalanes s’atreveixin a arriscar, a innovar i a crear riquesa, primer han de saber que viuen en una societat on es premia l’esforç i no la classe social de naixement, per no parlar del sexe, el color de la pell, la orientació sexual o l’edat. I per aconseguir una societat com aquesta, necessitem la única eina que la pot fer possible aquí, a casa: l’Estat propi.

És amb l’Estat propi que disposarem dels diners que actualment se’ns espolien per finançar els deliris de grandesa de Madrid; és amb l’Estat propi que tindrem llibertat per definir un model econòmic propi, allunyat del capitalisme especulatiu i endollista promogut des de fa dècades pels successius governs espanyols; és amb l’Estat propi que podrem posar les infraestructures d’aquest país al servei de l’economia d’aquest país, tot aconseguint que Catalunya deixi de ser un barri econòmic de Madrid i torni a ser un dels territoris econòmicament més dinàmics d’Europa. I és amb la riquesa que tot plegat ens aporti, que podrem construir la societat pròspera, igualitària i lliure que necessitem.

Necessitem un New Deal global perquè necessitem un món lliure. Necessitem un New Deal nacional perquè necessitem un país lliure. I necessitem un Estat propi perquè, sense ell, ni podrem construir l’Estat del Benestar que necessitem al nostre país, ni podrem contribuir, des d’aquí (i no des de Madrid) a construir un sistema global de benestar que permeti, per dir-ho amb les paraules del propi president Roosevelt, “que els habitants de totes les nacions gaudeixin d’una vida saludable i pacífica -arreu del món“.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *