Entre la deliberació i la negociació: dos esquemes per decidir entre tots i totes

A grans trets, podem dir que existeixen dos mètodes per prendre decisions col·lectives. El primer és la negociació; el segon, la deliberació. En una negociació, el que importa a l’hora de prendre decisions no són els arguments a favor o en contra de cada proposta, sinó la força negociadora de cadascuna de les parts que han de concórrer en la presa de decisions, siguin individus, empreses, partits polítics o grups socials de qualsevol tipus. Una força negociadora que depèn dels recursos que cadascuna de les parts té per mirar d’imposar la seva voluntat en cas que la negociació no arribi a bon port; aquesta força pot basar-se en vots, en diners, en poder mediàtic, en representació en un parlament (o una junta o un consell d’administració), o en recursos de qualsevol altra mena, depenent del cas.

En una negociació, les preferències de cada part estan prefixades, i les parts van a la negociació amb ànim d’arribar a un acord del qual n’obtinguin el màxim benefici. Ningú no va a una negociació a revisar si les seves preferències són correctes o no. Quan dues empreses, per exemple, negocien un acord comercial, intenten oferir obtenir alguna cosa de l’altra empresa a canvi d’oferir alguna altra cosa que interessi a l’altra, tot mirant al mateix temps d’incórrer en un cost mínim. No s’arriba a aquesta mena d’acords a base d’argumentar en nom de l’interès general, de la justícia o de qualsevol altra virtut moral.

Una deliberació té un aspecte força diferent. En una deliberació no es regateja ni es pacta: es discuteix i s’arriba a conclusions. Les preferències de les parts que participen a una deliberació no venen prefixades: sempre són susceptibles de ser revisades i canviades si els contra-arguments de les altres parts són correctes. Un, en una deliberació, no apel·la mai a raons privades per justificar els seus posicionaments; l’argument no pot ser mai “jo vull que prenguem aquesta decisió perquè és el que més m’interessa”, sinó “jo vull que prenguem aquesta decisió perquè és el més just” o “perquè és el més correcte” o “perquè és el que més ens interessa a tots i a totes”.

Un cas típic d’una deliberació és la decisió d’un jurat sobre la culpabilitat d’una persona: la pròpia estructura de la discussió fa que sigui vergonyant dir coses com “jo votaré culpable perquè l’acusat és negre”, fins i tot si això és el que es pensa interiorment: un es veu obligat a justificar, amb raons públiques, la culpabilitat de l’acusat (per exemple, argumentant que la seva coartada no és sòlida, que existeixen testimonis presencials en la seva contra, o que l’arma trobada al lloc del crim tenia les seves empremtes).

Naturalment, això són només models ideals. A la pràctica, totes les preses de decisions col·lectives tenen part de negociació i de deliberació. Un cas típic d’això és la discussió parlamentària. Per un cantó, totes les decisions preses en un parlament estan pactades prèviament entre els diferents grups parlamentaris mitjançant processos eminentment negociadors: “tu vota’m la llei que jo incorporaré les teves esmenes”, “dóna’m suport en aquesta mesura i jo et donaré suport en aquella altra”, “si tu proposes tal mesura que a mi m’incomoda, aleshores jo proposaré tal altra que t’incomodarà a tu”. Però, d’altra banda, els partits es veuen obligats a justificar els seus acords i pactes en un fòrum públic, i això introdueix un element deliberatiu: si bé als passadissos els polítics poden arribar a pactes per vies negociadores, davant la opinió pública es veuen forçats a defensar aquests mateixos pactes apel·lant convincentment a l’interès general.

La pregunta, naturalment, és què és millor per una democràcia: apropar-se tant com sigui possible a un esquema negociador o, pel contrari, apropar-se el màxim a un model deliberatiu. Com a poble, hem de prendre decisions basant-nos en la força de cada facció existent a la nostra societat, o basant-nos en quines són les millors raons aportades per cada facció a l’hora de fer les seves propostes per a la vida col·lectiva?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *