De la raó pública al dret al propi cos: laïcitat i dret a l’avortament

avortamentHabemus nova llei de l’avortament. Pel que sembla, Espanya va pel camí de fer amb les lleis d’avortament el mateix que amb les lleis d’educació: cada cop que canviï el color del govern, tindrem una nova llei en un tema que, en raó de la seva importància, caldria que estigués presidit per una certa estabilitat jurídica. Sigui com sigui, la llei suposa una tornada a la situació anterior a 2010: la interrupció voluntària de l’embaràs en els primers mesos deixarà de ser un dret més o menys absolut a ser un procediment autoritzat únicament en un seguit de supòsits excepcionals. Val a dir que la reforma no torna exactament als anys 80: l’avortament, per exemple, queda fora del Codi Penal, ja que (atenció a l’argument) “la dona no és culpable, sinó víctima, de l’avortament.

Se les consideri víctimes o culpables, al fons de la qüestió sempre hi ha la mateixa idea: l’avortament seria un mal no només a evitar, sinó a prohibir, de no existir circumstàncies específiques que el facin excusable. La raó és coneguda: cal protegir la vida humana“. Aquesta seria una raó a la qual els moviments pro-elecció, i en particular el feminisme, contraposarien el dret de les dones a disposar del seu propi cos. Tanmateix, diuen, diuen els anti-avortistes, aquesta és una defensa fàcil de rebatre: “el dret al propi cos no legitima l’assassinat“. Jo no tinc dret a disposar del meu propi cos per escanyar-te, com no sigui en situacions excepcionals (en defensa pròpia, per exemple). Una dona embarassada no té dret a disposar del seu propi cos per, diuen els anti-avortistes, “assassinar un nen no-nat”.

Així, a poc que avança la discussió, s’arriba ràpidament al debat sobre on comença la vida humana. Naturalment, la qüestió dels llindars és complicada, i ho és perquè la “vida” no és un compartiment estanc allunyat de la resta de la realitat física. És, per dir-ho així, el nom que donem al conjunt de processos químics que es dóna en determinades entitats materials que estan dotades de tal autonomia i complexitat que, als nostres ulls, apareixen com a “vives”. Això fa que, malgrat que la ciència té criteris en principi força clars per determinar on hi ha vida i on no, existeixin tanmateix “zones de frontera” on es fa difícil dir si estem davant d’un ésser viu. Passa, per exemple, amb els virus: malgrat que el consens a la comunitat científica els exclou de la vida, el seu comportament s’hi apropa tant que aquesta no sempre ha sigut una qüestió fora de controvèrsia. No és estrany, per exemple, considerar-los com a “organismes al límit de la vida”.

Amb un ésser humà en període de gestació ens passa el mateix: està clar que que un recent nascut és essencialment el mateix ésser que era el dia abans de néixer, però està igualment clar que un òvul acabat de fecundar s’assembla mes a l’òvul no-fecundat, a qual en cap cas considerem un ésser humà, que no pas a un recent nascut. La “vida humana” neix entremig d’aquests dos extrems temporals, i no en un moment clar i de manera sobtada, sinó de manera gradual. La llei necessita d’una frontera clara per delimitar la vida, però això no significa que aquesta existeixi. Per tant, la fixació del límit temporal del dret a l’avortament, a partir del qual es pot considerar que s’està “matant” un ésser humà no-nascut, és inevitablement una decisió controvertida i imperfecta.

De nou, la posició dels anti-avortistes és coneguda: la vida començaria en el moment de la concepció. A l’altra banda, en el moviment pro-elecció existeix una consideració genèrica de que la vida comença força després del moment de la concepció. La precisió sobre fins on arribaria aquest “força després” admet diversos posicionaments; els més liberals, com ara el que sosté el Tribunal Suprem dels EUA, fixen el límit per exercir el dret a l’avortament a l’entorn dels sis mesos, seguint diferents criteris com ara la viabilitat del fetus fora de l’úter matern (el propi TS nord-americà és d’aquesta opinió) o el moment en que el cervell del fetus es troba prou desenvolupat com per a que aparegui el pensament propi d’un ésser humà, com defensava l’astrònom Carl Sagan. També existeixen límits més restrictius, com ara el que fixava la llei aprovada pel PSOE l’any 2010, que situava el llindar a l’entorn de les 14 setmanes, és a dir, el primer trimestre de l’embaràs.

Pot semblar, per tant, que estem davant d’una qüestió “arbitrària”, en la que cadascuna de les posicions en discussió seria igualment raonable degut a les incerteses pròpies del debat. Tanmateix, hi ha un punt clau que no podem ignorar, i que distingeix la controvèrsia entre anti-avortistes i pro-elecció, d’una banda, de les discrepàncies que puguin existir entre els propis moviments pro-elecció, d’una altra. És tracta del següent: la idea que la vida *humana* comença en el moment de la concepció no té el menor fonament científic. L’origen d’aquesta idea es troba, fonamentalment, en la interpretació que determinades jerarquies religioses donen de les seves creences sobre la vida, interpretació que per cert ha canviat amb el temps molt més del que aquestes jerarquies estan disposades a admetre (Sant Agustí d’Hipona i Sant Tomàs d’Aquino, per exemple, només reconeixien el fetus com a ésser humà al cap de 40 dies passada la fecundació). Naturalment, hi ha científics que afirmen que des del moment de la concepció estem davant d’un ésser humà… igual com hi ha geòlegs que defensen el creacionisme biològic, metges que defensen l’homeopatia i economistes que neguen el canvi climàtic antropogènic. L’evidència empírica, però, ens indica el que explica el reputat neurocientífic Michael Gazzaniga, referint-se a una altra problemàtica en part relacionada amb la de l’avortament, a saber, la de l’ús experimental d’embrions humans:

Un embrió de 14 dies no té cervell, ni tan sols el principi d’un sistema nerviós, que comença a desenvolupar-se als 26 dies. A les 26 setmanes, el cervell ja està començant a desenvolupar-se i pot sentir dolor psicològic. L’únic que es pot dir amb certesa és que als 14 dies no hi ha cervell, i aquesta és una dada molt important, perquè els científics que investiguen amb cèl·ules mare en medicina regenerativa utilitzen cèl·lules embrionàries de menys de 14 dies. D’altra banda, admetem la mort cerebral quan no hi ha activitat en el cervell. Si acceptem la mort cerebral per poder extreure els òrgans d’un cos humà, per què no podem utilitzar o donar a la medicina uns organismes que no tenen cervell?

(Nota: Gazzaniga desenvolupa una mica més extensament la seva opinió sobre l’avortament, bàsicament coincident amb la del TS dels EUA, aquí.)

I què?” podria preguntar algú. No estem davant un debat científic sinó davant una “qüestió moral” on la ciència no pot informar-nos. Bé, sí i no. És cert que la ciència no ens proveeix, per se, de criteris morals, però sí que ens dóna informació sobre com és, i com funciona, la realitat. I és la realitat la que avaluem moralment. Si volem defensar “la sacralitat de la vida humana”, no resulta precisament irrellevant el que la ciència pot dir-nos sobre on comença i, sobretot, on no comença allò que pròpiament reconeixem com a vida humana (la consciència, el pensament, la possibilitat d’experimentar plaer o dolor). I és aquí on hi ha una qüestió clau que sovint trobo que no s’explicita suficientment en els debats sobre l’avortament: la defensa de la laïcitat de l’Estat.

La laïcitat inclou la tolerància religiosa, però va més enllà. En un ordre social laic, cadascú és lliure de creure o no creure, així com de viure plenament la seva religiositat en el seu espai privat; però a més, i precisament com a baluard en defensa d’aquesta llibertat, l’esfera pública ha de quedar raonablement neta de contingut religiós, esdevenint un espai de convivència en que tota la ciutadania es pugui sentir integrada amb independència de les seves conviccions religioses, espirituals o filosòfiques. Aquesta reivindicació d’una esfera pública a-religiosa (que no anti-religiosa) es basa en la idea que les creences religioses es fonamenten en una base com és la fe, que per definició és personal i intransferible. La fe és font de raons privades, raons que valen per un i només per un, però no pas de raons públiques, raons que poden aspirar a ser vàlides pel conjunt de la societat. I l’esfera pública, de la que les lleis formen part, ha de quedar sotmesa a l’imperi de la raó pública.

La diferència entre les raons privades i les públiques, que he desenvolupat més extensament en un altre article, la podem veure exemplificada en la forma en que operen els judicis: és comprensible que l’amor que una mare senti pel seu fill la dugui a creure fermament que el seu fill és innocent d’assassinat malgrat que tota l’evidència apunti en direcció contrària, però un jutge o un jurat estan obligats a dictar sentència sobre la base de l’evidència i només de l’evidència. Si la mare vol salvar el seu fill de la condemna, no té prou amb una raó privada de l’estil “jo conec el meu fill i sé que és incapaç d’això”, sinó que necessita de raons públiques que pugui sostenir en un judici just: necessita arguments plausibles que indiquin l’evidència presentada contra el seu fill és incompleta, o esbiaixada, o falsa.

Igualment, és comprensible que un catòlic conservador que segueixi fidelment el magisteri de la Santa Seu cregui que la vida humana neix en el moment mateix de la concepció, i que per tant contempli l’avortament com una abominació. Però aquesta convicció es basa en una creença privada fonamentada en la fe en una revelació religiosa, i no en un coneixement de domini públic recolzat en una comprensió racional de l’evidència empírica disponible. Per tant, el nostre catòlic conservador és lliure de conduir-se individualment abominant de l’avortament, rebutjant (per exemple) treballar per una clínica on es practiquin avortaments, recomanant a les seves amistats que defugin l’avortament, o predicant entre feligresos catòlics la fidelitat al magisteri del Papa en aquesta qüestió. El que no pot fer és pretendre imposar aquesta convicció moral a la resta de la societat, i no perquè les conviccions morals no puguin ser imposades políticament (tota decisió política és, finalment, una decisió moral), sinó perquè una decisió moral política, és a dir, pública, no pot estar basada únicament en raons privades.

De manera que aquesta llei de l’avortament no és únicament un atac al dret de la dona al seu propi cos així, a seques. Tots els drets coneixen limitacions quan entren en conflicte amb altres drets o amb béns que raonablement es puguin considerar d’interès general. Aquesta llei de l’avortament és un atac a una concepció laica del dret de la dona al seu propi cos, i per extensió a una concepció laica dels drets de ciutadania. Com en tants altres aspectes, aquí la llibertat de les dones, que ja és un valor crucial per si mateixa, és molt més que la llibertat de les dones: és el camp de batalla en que ens juguem l’avenç o el retrocés de la llibertat del conjunt de la ciutadania. La llibertat enfront de qualsevol poder privat que pretengui segrestar la cosa pública per posar-la al servei d’una agenda que no pot ser sinó estrictament privada, religiosa en aquest cas. Si la fe religiosa val per limitar el dret de les dones al seu propi cos, valdrà igualment per limitar la llibertat de consciència de les minories religioses, la igualtat de dret entre persones de diferent opció sexual o, per què no, el dret dels pobles a decidir el seu propi futur.

L’avortament no és una qüestió fàcil, que admeti respostes senzilles. Les primeres que ho saben són les pròpies dones, i qui cregui que una dona avorta per plaer o per frivolitat segurament no n’ha conegut gaires, de dones que hagin interromput voluntàriament un embaràs. El que està clar, però, és que sigui quina sigui la gestió que una democràcia faci de la qüestió, aquella no pot estar basada en un dogma de fe, no ja només perquè això fa perillar la llibertat de les dones, que ja és prou raó; sinó perquè posa en risc la llibertat de tota la societat. Algú ho ha tornat a avisar recentment: si volem conservar i promoure la llibertat civil, hem de mantenir dempeus el que Thomas Jefferson anomenava “un mur de separació entre l’Estat i l’Església”. Quan s’obren escletxes en aquest mur, les dones i altres grups històricament oprimits comencen a esdevenir ciutadans de segona. I quan hi ha ciutadans de segona, ningú no és ciutadà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *