Unitat, unitat, unitat? Programa, programa, programa!

Als que vam néixer de l’any 85 cap endavant, la figura de Julio Anguita ens agafa de molt lluny. No obstant, als que vam començar a mirar les notícies de ben jovenets el seu nom ens recorda a una època en que la tensió de la vida política espanyola estava pels núvols: l’era dels escàndols del GAL, de Filesa, de Roldán, de l’atur pels núvols i de l’inici dels contractes escombraria. En aquell ambient carregat, Julio Anguita era un dels personatges que més sovint eren objecte d’escarni a la premsa. La seva impopularitat a les tribunes mediàtiques venia de la seva diagnosi sobre els deures d’Izquierda Unida, la seva formació. Anguita era conscient que el principal dilema estratègic al que s’enfrontava Izquierda Unida era la relació amb el PSOE. Anar de la mà per sistema amb el PSOE equivalia a perdre perfil propi, a ser vist com una comparsa i no com una alternativa i, finalment, a ser fagocitat pel “germà gran”. Però anar contra el PSOE no sortia de franc: el poderós aparell mediàtic socialista, la intel·lectualitat progre ben pagada, acusava Izquierda Unida de ser poc més que una eina del PP per debilitar el PSOE. “Unitat de les esquerres!“, clamaven.

Continue reading “Unitat, unitat, unitat? Programa, programa, programa!”

Contra la crisi, per l'esperança: el 28N, votem Esquerra

(Publicat al diari Crònica)

Diumenge, al debat electoral de TV3, Joan Puigcercós llençava una proposta a Artur Mas: “anem junts a defensar a Madrid el concert econòmic per Catalunya, i si ens diuen que ‘no’, convoquem un referèndum sobre la independència”. Clar i català. Artur Mas, en la seva línia, va eludir respondre “sí” o “no”. Puigcercós va avisar, amb raó, que tanta ambigüitat indicava que CiU no vol tancar-se la porta a un pacte amb el Partit Popular per després de les eleccions d’aquest 28 de novembre.

Continue reading “Contra la crisi, per l'esperança: el 28N, votem Esquerra”

Que no falti mai el PSOE a La Moncloa

(Publicat al diari Crònica.cat)

S’atribueix a Lenin, no sé si correctament, haver sigut el primer en dir allò de “quant pitjor, millor”. Una idea que sovinteja els moviments que, a dreta o a esquerra de l’espectre polític, busquen provocar canvis profunds a l’status quo. S’assumeix que les revolucions (o les reaccions) es produeixen quan la gent que té alguna cosa a guanyar amb elles està tan fotuda com sigui possible. D’aquí el desig, sovint inconfessat, que mentre la revolució no triomfi, governi el més antipàtic, tirànic i impopular dels opressors. Així les coses aniran més ràpid.

Continue reading “Que no falti mai el PSOE a La Moncloa”

Per lluitar contra la crisi no cal lluitar contra les classes populars

Com sempre que venen anys de vaques flaques, en el debat públic apareix una idea que serveix de trampolí per justificar tota mena de retallades socials i d’atacs a la qualitat de vida del poble: la idea que “cal ajustar-se el cinturó”. El cas més flagrant és el de Grècia: davant la raonable exigència dels seus socis europeus que el govern grec equilibri el seu pressupost públic per poder rebre ajuts financers massius per reanimar l’economia del país, Atenes ha presentat un “ambiciós” pla d’austeritat que inclou entre d’altres coses una apujada de l’IVA i dels impostos sobre combustibles i alcohol; la congelació dels sous del funcionariat durant tres anys; i l’ampliació de l’edat de jubilació fins els 67 anys.

És a dir: si fa no fa les mesures que el PSOE ha anat insinuant, de manera més o menys explícita, que pretén aplicar al cas de l’Estat espanyol per evitar un col·lapse equiparable al de Grècia. I la idea de fons és sempre la mateixa: “d’acord, treballadors i treballadores, tot plegat és una putada, però no hi podem fer res més. Si volem sortir de la crisi necessitem capital internacional, i no podem inspirar confiança als inversors i inversores si el deute del govern és un festival“.

Continue reading “Per lluitar contra la crisi no cal lluitar contra les classes populars”