Contra la crisi, per l'esperança: el 28N, votem Esquerra

(Publicat al diari Crònica)

Diumenge, al debat electoral de TV3, Joan Puigcercós llençava una proposta a Artur Mas: “anem junts a defensar a Madrid el concert econòmic per Catalunya, i si ens diuen que ‘no’, convoquem un referèndum sobre la independència”. Clar i català. Artur Mas, en la seva línia, va eludir respondre “sí” o “no”. Puigcercós va avisar, amb raó, que tanta ambigüitat indicava que CiU no vol tancar-se la porta a un pacte amb el Partit Popular per després de les eleccions d’aquest 28 de novembre.

No es tracta d’un tema menor. A dia d’avui, a Catalunya, la nostra prosperitat es veu amenaçada per dos fenòmens: la crisi econòmica i l’atac de les dretes (i, des de fa un any, del PSOE) contra el nostre Estat del Benestar. I es tracta de dos problemes contra els que serà molt difícil lluitar mentre patim un espoli fiscal anual de 22.000 milions d’euros que se’n van a Madrid i no tornen. Per això, des de 1993, Esquerra defensa per Catalunya el sistema de concert econòmic, que implica entre d’altres coses la recaptació íntegra dels nostres impostos per part de la Generalitat. Ara, CiU ha decidit presentar el concert econòmic com a part del seu programa electoral. Tot i que arriben amb dues dècades de retard, benvinguts siguin. Més val tard que mai.

Ara bé, Esquerra, que com dic fa uns 17 anys que defensa el concert econòmic, és escèptica respecte de les possibilitats d’aconseguir-lo a aquestes alçades, perquè depèn de la voluntat de Madrid, i per tant de dos partits, PP i PSOE, que ja s’han pronunciat contra l’aplicació d’aquest sistema de concert a Catalunya. Per això, l’aposta d’Esquerra és la convocatòria d’un referèndum d’independència: si no podem ser tractats amb justícia dins Espanya, marxem d’Espanya.

Uns proposen, doncs, el concert econòmic com a eina per acabar amb l’espoli fiscal i disposar, així, dels recursos necessaris per fer front a la crisi econòmica. D’altres, en canvi, pensem que el concert no s’aconseguirà, degut a la previsible negativa del govern de Madrid, i que per tant és hora de dir “adéu, Espanya!” mitjançant un referèndum d’independència, per tal d’aconseguir el mateix objectiu que pretén el concert: que aquests 22.000 milions d’euros anuals de dèficit fiscal es quedin a casa per a que puguem fer front a la crisi en condicions, però també per a que els nostres avis rebin les pensions que es mereixen, els nostres estudiants tinguin les beques que necessiten i la nostra sanitat i educació públiques estiguin a l’alçada dels impostos que paguem.

El pacte que Puigcercós va oferir a Artur Mas durant el debat de TV3 ens uniria en esforços a uns i a altres, ja que donaria una oportunitat a cada proposta: si s’aconsegueix el concert, perfecte; i si no, cap el referèndum d’independència. Però, com ja he dit, Artur Mas es va resistir, diumenge passat, a dir “sí” o “no” a aquest pacte anti-espoli fiscal ofert per Puigcercós. Senyal que la cosa només pot acabar de dues maneres. D’una banda, si aquest diumenge el PP es converteix en tercera força al Parlament de Catalunya, veurem Artur Mas dient “no”, sense cap mena de dubte, a la oferta de Puigcercós, amb un argument ben clar: dirà que és el que la gent ha votat. Si, en canvi, la tercera força del Parlament continua sent Esquerra, a Mas li resultarà enormement difícil eludir el pacte anti-espoli fiscal. I com més forta sigui Esquerra, com més diputats i diputades tingui, més difícil li resultarà a Mas negar-se a subscriure aquest pacte.

Hi ha qui vol fer-nos creure que la Catalunya d’avui és la menys dolenta que podrem veure i viure, que més val resignar-se al que hi ha, que no podem aspirar a res millor. Que ens hem de conformar amb menys beques, pensions congelades, retallades salarials, empreses que tanquen, atur de dos dígits, decadència econòmica. Jo, en canvi, confio en el nostre país. Confio en la nostra capacitat d’esforç, en la nostra creativitat, en el nostre amor al repte i a la superació. Confio en que podem sortir de la crisi convertint-nos en un dels països més rics d’Europa i en una de les societats més justes d’Occident. I confio en que podem assolir aquestes fites ara i aquí, perquè som un poble acostumat a obrar prodigis en les situacions més difícils i amargues, a veure esfondrats els fruits dels nostres esforços i, malgrat tot, bastir-los de bell nou sense lamentacions, amb les mans nues i el cap ben alt. Només necessitem llibertat, llibertat per poder aprofitar la nostra pròpia riquesa de la manera més eficient i equitativa.

Per tot això, ara més que mai calen idees clares i valentia per posar-les en pràctica. Com en altres ocasions de la nostra història com a poble, en la llibertat no només hi ha el nostre desig: també hi ha la nostra esperança. I només una Esquerra forta pot garantir que avançarem cap a ella. Per l’esperança, pel futur, pel millor que hi ha en cadascú de nosaltres i en l’esperit d’aquest petit gran país nostre: el 28 de novembre, votem valentia. El 28 de novembre, votem Esquerra Republicana de Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *