Als que vam néixer de l’any 85 cap endavant, la figura de Julio Anguita ens agafa de molt lluny. No obstant, als que vam començar a mirar les notícies de ben jovenets el seu nom ens recorda a una època en que la tensió de la vida política espanyola estava pels núvols: l’era dels escàndols del GAL, de Filesa, de Roldán, de l’atur pels núvols i de l’inici dels contractes escombraria. En aquell ambient carregat, Julio Anguita era un dels personatges que més sovint eren objecte d’escarni a la premsa. La seva impopularitat a les tribunes mediàtiques venia de la seva diagnosi sobre els deures d’Izquierda Unida, la seva formació. Anguita era conscient que el principal dilema estratègic al que s’enfrontava Izquierda Unida era la relació amb el PSOE. Anar de la mà per sistema amb el PSOE equivalia a perdre perfil propi, a ser vist com una comparsa i no com una alternativa i, finalment, a ser fagocitat pel “germà gran”. Però anar contra el PSOE no sortia de franc: el poderós aparell mediàtic socialista, la intel·lectualitat progre ben pagada, acusava Izquierda Unida de ser poc més que una eina del PP per debilitar el PSOE. “Unitat de les esquerres!“, clamaven.
A aquest dilema estratègic, Anguita va respondre amb una famosa consigna: programa, programa, programa. Els acords amb el PSOE, o amb qui fos, no es rebutjaven d’entrada, però calia que estiguessin basats en mesures concretes que anessin en la línia del projecte propi d’Izquierda Unida, i mai en un simple intercanvi de vots per càrrecs o per bona premsa. Conscient que la opinió publicada progressista, bàsicament fidel al PSOE, no li deixaria mai fer res més que de comparsa dels socialistes, Anguita va optar per interpel·lar directament a l’electorat amb propostes concretes i atractives, xifrant en elles el preu de qualsevol pacte amb el PSOE, o amb qui fos, col·locant la pilota al terrat programàtic de qui anés reclamant “unitat” a IU. La idea era ser vist com una opció útil pel votant d’esquerres, de manera que IU pogués condicionar les polítiques del PSOE, primer, i acabar superant-lo com a primera força parlamentària d’esquerres, després. Aquesta fixació amb el programa venia complementada per una certa audàcia a l’hora de plantejar temes que en aquell moment eren gairebé tabú, com ara la necessitat de jubilar la monarquia i avançar cap a la III República espanyola.
A causa d’aquesta negativa a sotmetre’s als socialistes, Julio Anguita va ser el centre d’una duríssima campanya de desprestigi que l’acusava de fer “la pinça” amb el PP per pur odi al PSOE. I tanmateix, mentre es desenvolupava aquesta campanya, Anguita va dur Izquierda Unida als que a dia d’avui encara són els millors resultats de la història. Els seus crítics van afirmar que, malgrat que els resultats eren bons, distaven molt dels que es podrien aconseguir si IU adoptava una posició més flexible amb el PSOE. Els resultats estan a la vista: així que Anguita va deixar la direcció d’IU i aquesta va començar a anar sistemàticament de la mà del PSOE, les caigudes electorals van ser dramàtiques, fins al punt de quedar a prop de desaparèixer del Congrés de Diputats a Madrid. Bona part dels crítics d’Anguita van acabar al PSOE. I algunes de les seves propostes, qualificades de “bestieses” en aquella època, avui en dia estan en boca d’una part important de la societat. Avui queda progre ficar-se amb el rei Joan Carles I, però a començaments dels 90 el mateix rei era molt popular entre els periodistes i els intel·lectuals progres pro-PSOE, i ficar-se amb ell equivalia a ser tractat de perillós agitador contra la convivència ciutadana.
Crec que de l’experiència de la IU d’Anguita i post-Anguita ERC, i qualsevol partit minoritari amb vocació d’alternativa als partits majoritaris, pot extreure’n conclusions ben importants: com a força minoritària enmig d’un ambient bipartidista, creixes en la mesura en que l’electorat et veu útil. I la gent et veu útil en la mesura en que ni rebutges per sistema dialogar amb els que són més grans que tu, ni tampoc no cedeixes als cants de sirena que diuen demanar-te “unitat” amb els partits més grans quan en realitat t’estan demanant submissió a aquests partits. Avui en dia, el dilema estratègic d’IU amb el PSOE es reprodueix, pel que fa a ERC, per partida doble: d’una banda (i sobretot) amb CiU, i en menor mesura amb els vells socis del tripartit: PSC i (sobretot) ICV. I, com en el cas d’IU, no falten els que, de bona fe, cauen en l’error de demanar matrimonis per sistema amb uns o altres. Ja sabeu, la unitat del catalanisme, les Syrizes catalanes i tot això.
ERC no es deu a ningú més que al país, a l’electorat i al seu projecte, per igual. La nostra funció no és la de crossa catalanista del PSC o d’ICV, ni la de crossa progressista de CiU, sinó d’alternativa republicana, independentista i d’esquerres a uns i altres. Radical en les finalitats, moderada en els mitjans. Nosaltres no ens devem a cap “unitat” indefinida i sistemàtica, ni catalanista ni d’esquerres, que els opinadors pro-PSC (i pro-ICV) o pro-CiU ens premiaran però el nostre electorat ens castigarà, com s’ha encarregat de recordar-nos cada cop que hem caigut en la trampa. Duem a l’ADN el projecte amb el que, sense saber-ho, combrega la majoria de la societat catalana enquesta rere enquesta: control català sobre els impostos catalans, més llibertat individual, més igualtat d’oportunitats, més i millor democràcia, i construcció d’una República Catalana independent. Xifrem en aquest projecte el preu de qualsevol pacte amb qui sigui i no ens casem amb ningú, i els fruits, primer electorals i després polítics, aniran arribant. Programa, programa, programa, que deia Anguita. Equidistància, li dèiem nosaltres fa ja nou estius i un miler d’anys.