S’ha escrit molt, darrerament, sobre per què la pregunta de la consulta sobre el futur polític de Catalunya ha de ser, amb total claredat, una pregunta sobre la independència. Les raons donades són de sentit comú: des de la necessitat d’evitar que a l’endemà de la votació ens estiguem discutint sobre el que hem votat, fins la legitimitat que dóna a ulls del món el fet que quedi clar que la gent sap perfectament el que ha anat a votar. N’ha escrit a bastament gent força més llesta que jo com l’amiga Elisenda Paluzie, l’amic Pau Bossacoma, els membres del Consell Assessor per la Transició Nacional, o per descomptat, l’Oriol Junqueras. Per tant, no vull defensar la claredat més del que ja se l’ha defensada, sinó examinar els que, al meu entendre, són els dos principals arguments que el PSC, ICV i UDC (més opinadors afins) plantegen en contra:
1) “La consulta ha de ser fruit del consens entre els que volen celebrar-la. Una pregunta clara trenca aquest consens.“ Aquest argument es basa en la idea que la consulta té valor per si mateixa, independentment de la pregunta que plantegi. Jo diria, en canvi, que un referèndum no té gaire valor si no serveix per resoldre democràticament el debat que ha dut a la seva convocatòria. Per això ens sonaria a broma que algú digués “celebrem un referèndum, i després ja decidirem per a què.” La consulta sobre el futur de Catalunya ha de servir per resoldre un debat nascut al si de la societat catalana com a fruit del fracàs de la reforma de l’Estatut, a saber, el debat sobre la independència. El consens és desitjable en la mesura en que ens porti a una consulta que serveixi per resoldre aquest debat; i viceversa, maleït sigui el consens que ens porti a celebrar una consulta que no serveixi per resoldre democràticament el debat que ens porta a convocar-la.
2) “Una pregunta de “sí” o “no” a la independència exclourà aquells que estem contra la independència, però que no volem que l’encaix de Catalunya a Espanya segueixi sent el mateix.“ Al respecte d’això, cal recordar que pels independentistes el referèndum sobre l’Estatut retallat de 2006 va ser extremadament incòmode: o votàvem “no” en defensa de l’Estatut original de 2005 i coincidíem paradoxalment amb el PP, que estava contra totes dues versions de l’Estatut; o votàvem “sí” i legitimàvem la retallada de l’Estatut; o ens anàvem cap el vot en blanc, nul o l’abstenció, desapareixent del debat. No recordo ERC demanant que la pregunta es reformulés per a incloure l’opció de votar per la independència. I és que al 2006 hi havia un mandat de la ciutadania per votar sobre l’Estatut, per molt que l’independentisme fos present al Parlament. De la mateixa manera, ara hi ha un mandat de la ciutadania per votar sobre la independència.
Oposar-se a una pregunta clara sobre la independència és oposar-se a que les urnes plantegin la pregunta que puja de la pròpia societat. La pregunta que, precisament, dóna origen a aquesta consulta. I en el fons d’aquesta oposició hi ha la resistència d’una part de la classe política d’aquest país, així com d’una part de l’establishment econòmic, mediàtic i cultural, a fer-se ells mateixos la pregunta. Una pregunta que, al meu parer, els situa definitivament davant el dilema d’haver de triar entre la independència o l’Espanya que han sigut capaços d’aconseguir en 36 anys de democràcia. No l’Espanya hipotètica i meravellosament plural que pot ser que un dia tal vegada i amb molta sort i d’aquí dècades i amb molta pedagogia i santíssima i eterna paciència arribi, no: l’Espanya que s’ha aconseguit en 36 anys de democràcia i, en realitat, 200 de catalanisme federalista i/o autonomista.
Kant deia que la Il·lustració, fonament de la democràcia moderna, representava la sortida de la Humanitat de la seva minoria d’edat culpable, i la vinculava al lema sapere aude: atreveix-te a saber! Atreveix-te a fer servir el teu propi enteniment! I és que fer-se gran equival, primer de tot, a atrevir-se a saber. A saber, per exemple, que els Reis Mags són els pares, que hi ha vegades a la vida en que cal fer eleccions que sens dubte són complicades, però en les quals els costos de prendre qualsevol de les decisions possibles sempre seran inferiors als costos de no prendre cap decisió, o de prendre una decisió imaginària (és a dir, per un altre camí, de no prendre cap decisió). L’any 2006 vam saber que Catalunya volia ser reconeguda com a nació i tenir un major control sobre els seus recursos. L’any 2010 vam saber que Madrid no pensava accedir-hi. L’any 2014 no ens toca tornar a repetir aquesta seqüència, sinó saber si Catalunya l’accepta, quedant-se dins el Regne d’Espanya, o la rebutja, constituint-se en República independent. Atrevim-nos a saber-ho!