El deute amb els pares

butlerFa unes setmanes vaig anar al cinema a veure la pel·lícula The Butler (El Mayordomo en la traducció espanyola). Aviso que potser va algun spoiler no-intencionat (faré el que pugui): la pel·lícula té com a protagonista un majordom afroamericà, en Cecil Gaines, que aconsegueix escapar de la pobresa i la dura realitat de la segregació racial del Sud dels EUA dels anys 30 i 40 per anar a parar a un Washington en plena època de canvis. Amb el temps, aconsegueix la feina que menys s’hagués esperat: la de majordom de la Casa Blanca. Gràcies a la feina, Gaines aconseguirà formar una família de classe mitjana i donar als seus fills les oportunitats que a ell li van faltar. A més, passant per set presidències, Gaines serà testimoni des dels passadissos del poder d’alguns dels fets crucials de la història dels EUA de la segona meitat del segle XX: l’escalada bèl·lica al Vietnam, l’escàndol Watergate i, com no, els dubtes i el suport final de Washington a la lluita pels drets civils dels afroamericans. I el que és més: veurà, pel seu disgust. com un dels seus propis fills acabarà involucrats en algun d’aquests fets.

Gaines no sempre entendrà aquesta implicació. Havent treballat dur per aconseguir el benestar de la seva família, no entén per què els seu fill ha de buscar-se problemes inútilment. Ell “sap” que el món és com és, que injustícies com el racisme estan allà per quedar-se, que el que un ha de fer és mirar de prosperar-hi el millor que pugui. Per descomptat, el sentiment és mutu: el fill veu el pare com una figura conservadora, immobilista, responsable en certa mesura del mal contra el que lluita. L’espectador té permanentment la sensació d’assistir a una pugna entre dos desagraïts amb part de raó: el pare que no agraeix els esforços del fill per millorar el seu entorn, i el fill que no agraeix la dura feina del pare, que l’ha proveït de l’aliment, el benestar i l’educació necessaris per tenir les eines i el temps per seure i pensar, que com bé sabem és el pas previ, imprescindible, de qualsevol rebel·lió. A mida que avanci la història, però, els dos aniran reconeixent la part de raó de l’altre.

Com la meva parella va saber veure sense que li digués paraula, no vaig poder evitar veure la meva pròpia experiència reflectida a la pantalla, salvant per descomptat les enormes distàncies que, en termes de patiment, existeixen entre el nostre país i els EUA de la segona meitat del segle XX. I és que, al contrari que amb altres companys de militància, jo no he viscut l’esquerra independentista, ni en general la política, a casa. La meva consciència política va néixer fruit d’una barreja entre el meu interès per la història, intuïcions morals innates i, això sí, certs valors que els meus pares m’han ensenyat respecte a la conducta individual que jo, simplement, he acabat defensant en el plànol social. Per la resta, l’ambient de casa era més aviat poc propici a que m’involucrés en política. La meva família va descobrir això de la desafecció política dècades abans que comencés l’actual crisi econòmica. El discurs anti-política i anti-polítics que es va generalitzar als carrers a partir de 2008 jo l’he sentit a casa des de ben petitó. I el pinacle d’aquest escepticisme familiar cap a la cosa pública ha estat, de llarg, el meu pare. Una figura que guarda no pocs paral·lelismes, de nou salvant les distàncies, amb el majordom de la pel·lícula. Un home fet a si mateix provinent d’orígens no precisament acomodats, que s’ha deixat la pell per aconseguir el benestar de la seva família.

Malgrat que sempre hem tingut una relació fenomenal, en aquest punt sempre hem diferit. Gairebé és una tradició a les sobretaules que els dos comencem a lamentar-nos sobre com de malament va el món per a que acabem discutint sobre la conclusió: per ell, que cadascú ha de mirar de tirar endavant en un món inevitablement hostil; per mi, que un ha de fer això i, a més a més, mirar de fer el que pugui per convertir el món en un lloc més amable. Amb ma mare la cosa ha estat similar però, potser per amor de mare, sempre ha mostrat més comprensió cap a la meva implicació política que no pas el meu pare. Sospito que només en èpoques recents ha començat a entendre, en part, per què ho faig, i només d’aquella manera. Pel que fa a mi, també només en èpoques recents he sigut del tot conscient que ell, com ma mare, és molt més responsable de la meva implicació en política del que jo suposava, i del que ell mateix s’imagina. Sense un plat calent a taula cada dia, sense un mínim benestar i sense educació mai no hagués pogut seure i pensar. Mai no m’hagués pogut començar a moure’m per canviar un món que els meus pares sempre han assumit com a inevitablement corrupte.

Quan acabava la pel·lícula, no podia evitar tenir un nus a la gola. Podeu creure’m que no em passa mai amb les pel·lícules, o sigui que realment em va tocar la fibra. Vaig pensar en fins quin punt jo no seria on sóc si no fos pel meu pare i la meva mare. Vaig caure en la quantitat d’hores que han invertit en mi sense demanar res a canvi. I en la quantitat de vegades que he menystingut la seva falta de consciència social, ignorant que al darrere no s’amagava simple individualisme, sinó un caràcter format per una dura lluita contra adversitats que jo no he hagut d’experimentar. Si la meva ànima està en pau amb la Humanitat és perquè prèviament ells van endurir la seva abans que jo arribés a edat adulta. Al final, començo a pensar que el meu granet de sorra en la lluita per un món millor té a veure, també, amb ells. Una mena d’agraïment insuficient a tants esforços destinats a que jo visqués millor de com ho han fet ells. A que jo pogués tenir l’oportunitat de seure, pensar i rebel·lar-me per millorar aquest món que no ha sabut ser amable amb gent tan extraordinària com els meus pares. I tot això és el que, de manera força menys articulada, em passava pel cap mentre veia The Butler.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *