Reflexió al vol sobre valors, individualisme, comunitat i diàleg moral

tianCerta dreta, i certa esquerra, critiquen sovint “l’individualisme moral” com un camí cap a la disgregació social. Quan els individus són el centre de la societat, es perd la possibilitat de tenir valors comuns, i sense ells no hi ha societat possible. Crec que aquestes crítiques fallen el tret. La qüestió no és si cal tenir valors comuns. Tota societat els necessita i els té. La qüestió és qui ha de decidir quins són aquests valors: si una elit (religiosa, acadèmica, política…), o el conjunt dels individus dialogant en peu d’igualtat.

Sens dubte, aquesta última posició requereix d’un concepte exigent de ciutadania: individus capacitats per, i disposats a, donar-se mútuament raons, a arribar a consensos i, alhora, a acceptar la discrepància. Algú dirà que això és una utopia. Però no cal anar molt enrere per veure com les “elits bondadoses” que miren de “tutelar” les societats acaben actuant pro domo sua quan es condemna la possibilitat de que l’individu discrepi, plantegi preguntes i prengui decisions per ell mateix.

Continue reading “Reflexió al vol sobre valors, individualisme, comunitat i diàleg moral”

El deute amb els pares

butlerFa unes setmanes vaig anar al cinema a veure la pel·lícula The Butler (El Mayordomo en la traducció espanyola). Aviso que potser va algun spoiler no-intencionat (faré el que pugui): la pel·lícula té com a protagonista un majordom afroamericà, en Cecil Gaines, que aconsegueix escapar de la pobresa i la dura realitat de la segregació racial del Sud dels EUA dels anys 30 i 40 per anar a parar a un Washington en plena època de canvis. Amb el temps, aconsegueix la feina que menys s’hagués esperat: la de majordom de la Casa Blanca. Gràcies a la feina, Gaines aconseguirà formar una família de classe mitjana i donar als seus fills les oportunitats que a ell li van faltar. A més, passant per set presidències, Gaines serà testimoni des dels passadissos del poder d’alguns dels fets crucials de la història dels EUA de la segona meitat del segle XX: l’escalada bèl·lica al Vietnam, l’escàndol Watergate i, com no, els dubtes i el suport final de Washington a la lluita pels drets civils dels afroamericans. I el que és més: veurà, pel seu disgust. com un dels seus propis fills acabarà involucrats en algun d’aquests fets.

Continue reading “El deute amb els pares”

Weber i les sirenes: l'ètica i la política

L’any 1919 l’alemany Max Weber, un dels pares de la Ciència Social moderna, va oferir una famosa conferència, “La política com a vocació”, en que parlava als seus estudiants sobre els trets fonamentals de l’activitat política; sobre aquelles característiques de la política que tothom que s’hi vulgui dedicar hauria de conèixer i tenir present. El text presenta la política com un mal terreny pels sants, com un camp de batalla despietat en que l’excel·lència s’assoleix mitjançant una complicada combinació entre la passió per una causa i la mesura suficient com per acceptar el resultat de la batalla sense ser dominat per cap passió extrema, ja sigui en la victòria o en la derrota. Es tracta d’un clàssic que tots els partits polítics haurien de fer llegir obligatòriament als seus quadres, i que no aniria malament que també es conegués ja a l’institut.

Continue reading “Weber i les sirenes: l'ètica i la política”