Weber i les sirenes: l'ètica i la política

L’any 1919 l’alemany Max Weber, un dels pares de la Ciència Social moderna, va oferir una famosa conferència, “La política com a vocació”, en que parlava als seus estudiants sobre els trets fonamentals de l’activitat política; sobre aquelles característiques de la política que tothom que s’hi vulgui dedicar hauria de conèixer i tenir present. El text presenta la política com un mal terreny pels sants, com un camp de batalla despietat en que l’excel·lència s’assoleix mitjançant una complicada combinació entre la passió per una causa i la mesura suficient com per acceptar el resultat de la batalla sense ser dominat per cap passió extrema, ja sigui en la victòria o en la derrota. Es tracta d’un clàssic que tots els partits polítics haurien de fer llegir obligatòriament als seus quadres, i que no aniria malament que també es conegués ja a l’institut.

En un dels passatges més interessants del text, Weber parla de la relació entre l’ètica i la política. L’ètica, el discerniment entre allò que està bé i malament per tal de poder actuar bé, pot assumir segons Weber dues formes fonamentals: l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat. En cercles especialitzats avui parlaríem d’ètica deontològica i ètica conseqüencialista, però la terminologia de Weber no és menys adequada. Weber explica que l’ètica de la convicció és aquella que exigeix adhesió incondicional a uns principis ètics categòrics (“no mataràs” o “no diràs mentides”, per exemple), els quals no admeten excepcions. Aquí, la consideració sobre les conseqüències de l’acció està fora de lloc: si dir mentides està malament, està malament sempre. El fet que dient una mentida salvem el nostre lloc de treball i puguem alimentar els nostres fills (per exemple) no fa èticament correcta la nostra actuació. El fet que l’alternativa a no matar sigui que el nostre país sigui envaït i esclavitzat no ens autoritza a matar. I així successivament.

Weber veu en aquesta ètica una mala guia per l’activitat del polític. El polític es troba enfrontat diàriament a prendre decisions que afecten molta més gent, i a fer-ho enmig de jocs de suma zero, en que és impossible que tothom surti guanyant. Jocs en que competeixen valors i interessos en conflicte sovint igualment legítims, i en que per tant “fer allò que està bé” segons ho prescriu l’ètica de la convicció pot tenir conseqüències desastroses. I el problema és que, quan això passa, l’ètica de la convicció no pot sinó afirmar que la causa és que el món és imperfecte. Si hem fet allò correcte i el món es mostra massa estúpid o massa corrupte com per treure’n profit, no és problema nostre. Si el preu de dir sempre la veritat és que una causa justa es debilita enfront d’adversaris menys honestos, tant se val. Fiat iustitia, et pereat mundus: faci’s la justícia encara que mori el món.

L’ètica de la responsabilitat, per contra, no es preocupa tant de si les accions són bones o dolentes com de si ho són les seves conseqüències. Matar està en general malament perquè comporta conseqüències moralment repugnants (com ara la privació anticipada dels moments futurs que li quedaven per viure al difunt, o el dolor causat als éssers estimats de la víctima), però pot estar justificat si serveix per evitar mals majors (matar soldats alemanys per evitar l’extermini dels jueus, matar soldats confederats per evitar l’esclavitud afro-americana, matar soldats feixistes espanyols per evitar la destrucció de la República i l’establiment d’una dictadura).

Weber troba, i jo hi coincideixo, que l’ètica de la responsabilitat és la única que realment funciona en el món de la política. No només perquè els governants que es deixen conduir per ella són els únics que poden proveir el poble de benestar, ja que es preocupen per les conseqüències de les seves accions; sinó també perquè és altament improbable que algú estigui gaire temps en política conduint-se realment per l’ètica de la convicció: o acaba fora del món de la política (és fàcil de derrotar per adversaris moralment més flexibles) o acaba esdevenint un hipòcrita que diu conduir-se inflexiblement per uns principis amb els que en realitat negocia. Weber afirma que l’ètica de la convicció, per la seva pròpia estructura lògica, no admet compromisos: “no mataràs” vol dir “no mataràs”. “No diràs mentides” vol dir “no diràs mentides”. No hi ha excepcions. Es tracta de l’ètica del Sermó de la Muntanya. Un ideal per sants. I tots sabem que, si a la vida quotidiana els sants verbals abunden força més que els sants reals, a la política aquesta realitat es dona per triplicat.

Però seria ingenu concloure que aquesta ètica de la responsabilitat està exempta de problemes. Si sobre el paper, malgrat ser tràgica, és força raonable, a la pràctica esdevé un sòl fèrtil per dues derives contra les que ningú no està del tot vacunat. La primera és la de confondre l’ètica de la responsabilitat amb la màxima, força menys subtil, de que “la fi justifica els mitjans”. Les coses són més complicades: per l’ètica de la responsabilitat, certes fins justifiquen certs mitjans. El fet que la meva causa sigui noble no m’autoritza a fer qualsevol cosa en el seu nom, i no per la mena d’imperatius absoluts que prescriu l’ètica de la convicció, sinó precisament pel càlcul de conseqüències que comporta l’ètica de la responsabilitat: si he de matar o mentir en nom d’una causa, he de valorar si realment no hi ha una altra manera de lluitar per ella que tingui conseqüències morals menys dramàtiques. Hi ha accions que deixen una empremta negativa duradora i profunda en els afers humans, que deixen vides trencades, dignitats perdudes i ments destrossades. Si cal emprendre-les, haurà de ser perquè la conseqüència de no fer-ho sigui molt pitjor, no simplement perquè ho fem en nom d’una causa noble.

La segona deriva, a la que anomenaré l’autoengany pel poder, és encara més omnipresent que la primera, i requereix d’una explicació més detallada. L’ètica de la responsabilitat comporta sempre, en certa manera, una preocupació per la lluita pel poder. El fet que el poder sigui exercit per persones amb ideals oposats als nostres sol tenir, per motius evidents, conseqüències negatives per les causes que volem defensar mitjançant l’activitat política. De manera que l’ètica de la responsabilitat ens convida a establir mentalment una relació entre que el poder l’exercim nosaltres (o “els nostres”) i que la nostra causa progressi. Allò que és bo pel Cèsar és bo per Roma, diguem-ne. Amb la qual cosa, a l’hora de fer el càlcul de conseqüències morals que ha d’acompanyar qualsevol decisió política que hàgim de prendre, la variable “manem nosaltres” apareix com una de les importants. Si a això li sumem la passió dels humans pel poder i l’afició d’aquesta espècie per autoenganyar-se, el resultat és previsible: acabem justificant pràcticament qualsevol acció amb tal que ens permeti guanyar i retenir poder. Acabem, doncs, buscant el poder pel poder, enlloc de per servir una causa: exactament el contrari del que ha de fer un bon polític, segons Weber.

Aquest és un article sense lliçó final. La naturalesa humana és imperfecta i les complicades dinàmiques de la vida social, en que sovint confiem en qui no devem i desconfiem de qui no s’ho mereix, no faciliten gaire les coses. L’ètica de la responsabilitat és, per les raons exposades per Weber, la única que pot fer que una persona es condueixi per un món tan tèrbol com el de la política fent tant bé com li sigui possible. Seguir aquesta ètica, però, comporta sempre el risc de caure en les dues derives que acabo de parlar. Es tracta de temptacions inevitables contra les quals podem estar previnguts, però no immunitzats. Tanmateix, trobo que és bo tenir-les presents precisament per això, per estar previnguts. Com en el mite d’Ulisses i les sirenes, el primer pas per dissenyar mecanismes que ens permetin resistir les temptacions que travessen el món de la política és conèixer-les i acceptar que estan allà, com les sirenes de la Mar Egea.