Eisenhower i el relleu d'Esquerra

(Publicat al diari Crònica)

A Catalunya, parlar de Dwight D. Eisenhower és parlar del president conservador nord-americà que va situar el règim de Franco dins la normalitat política occidental, després que l’Espanya franquista hagués sigut enviada a l’ostracisme per les Nacions Unides degut al seu caràcter feixista i la seva amistat amb el Tercer Reich. Per tant, no és d’entrada un nom simpàtic. Tanmateix, a banda del seu historial polític, “Ike”, com se’l coneixia popularment als EUA, té l’honor d’haver sigut un dels líders militars més importants de les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial, esdevenint Comandant Suprem Aliat al Front Occidental i dirigint els grans desembarcaments que van alliberar Àfrica, Itàlia i França dels nazis.

En el seu moment, el nomenament d’Eisenhower com a Comandant Suprem va sorprendre tothom. No era un visionari en el nivell operacional com el general George S. Patton, ni un expert en guerra amfíbia com Holland Smith, ni un gran organitzador com el general George C. Marshall. No era un militar mediocre, però tampoc era cap geni. Tanmateix, el president Roosevelt va pensar en Eisenhower degut al seu estil de lideratge: disciplinat però conciliador, capaç d’harmonitzar voluntats diametralment oposades. Justament, l’estil de lideratge que calia per coordinar els esforços de generals tan excel·lents militarment com egocèntrics personalment, com el nord-americà Patton i el britànic Bernard Montgomery, sempre obsessionats amb endur-se la glòria de la victòria.

Com que la glòria és un pastís que suma zero, calia que el big boss fos algú que sabés repartir el pastís equitativament i, alhora, conduir cap a la victòria “un grup de generals egomaníacs, rondinaires i disfuncionals com no s’ha vist en cap altra guerra” (1). Calia algú que sabés pensar abans en les Nacions Unides que en la seva pròpia nació, i que sabés impartir disciplina entre l’alt comandament aliat sense per això perdre la col·laboració de generals que no per egòlatres deixaven de ser brillants. I aquest algú era Eisenhower. No el geni, però si el que sabia dirigir els genis, donant-lis la ració justa de glòria que necessitaven per sentir-se motivats per continuar lluitant, sense cedir tanmateix a les pressions que tots ells posaven per quedar-se amb tota la glòria, de manera que malgrat les tensions i la gelosia mútua, poguessin finalment treballar plegats per allò que importava: la derrota militar del nazisme.

Aquí, el lector o lectora ja deu imaginar-se cap on vull anar a parar. La valenta decisió de Joan Puigcercós (un pel tardana, però valenta) d’anunciar que no repetirà com a president d’Esquerra, obre les portes a tota mena d’especulacions sobre el futur lideratge de la formació republicana. Malgrat que el conjunt del partit ha pres l’acord de no obrir aquest debat fins passades les eleccions municipals, serà inevitable que al llarg d’aquests mesos vagin sonant ara tals noms, ara tals altres. I crec que en aquest debat hi ha, pel conjunt d’Esquerra, un resultat a evitar: els futurs dirigents del partit, siguin els que siguin, no haurien de representar exclusivament la meitat-més-u del partit (i ja no diguem un 37%).

No. Esquerra necessita, no un Eisenhower, sinó un parell o tres d’ells. Un parell o tres de líders de primera fila que sàpiguen conjuminar aquesta barreja complexa d’excel·lència i egolatria que tants dirigents independentistes presenten, degut a aquell punt de messianisme que el propi independentisme arrossega en el seu ADN. Un grupet d’Eisenhowers que no representin ningú en concret i tothom en general, que no confonguin la disciplina de partit amb l’adhesió a la seva persona, que sàpiguen donar a tots els “generals” republicans els incentius necessaris per veure en cada victòria del partit una victòria personal, i que igualment sàpiguen quan tenir mà esquerra i quan cal tocar la cresta a algú per a que no es desviï del treball per l’objectiu comú.

Esquerra necessita Eisenhowers perquè necessita bastir un projecte de consens pels propers vuit anys, i per tant necessita practicar sobre la marxa una cultura del consens intern que encara no té assumida. L’èxit en aquesta empresa determinarà l’èxit del projecte d’Esquerra, de la mateixa manera com l’èxit en harmonitzar els egos de Montgomery i Patton va significar l’èxit a l’Europa dominada pels nazis. I si bé això no és ni Normandia ni Salerno, aquí també hi ha massa egos massa elevats, i algun dia s’haurà de començar a saber-los dominar i vehicular cap a la lluita externa, que és la que importa, la que decidirà si caminem cap a la llibertat o cap a la decadència com a nació. I per cert: tot el que acabo de dir per Esquerra val per tot l’independentisme, també per aquell que opera dins la societat civil.

———

(1) Murray, William i Millett, Allan R. (2010); La guerra que había que ganar. Historia de la segunda guerra mundial, Crítica, Barcelona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *