“How I Met Your Mother” i nosaltres, que ens l’hem estimada tant

HIMYMNormalment, en aquest bloc només parlo de temes de política, ètica i societat en general. Avui, per un cop, parlaré d’un tema més personal, en part a mode d’homenatge. I és que abans d’ahir una de les millors sitcom dels darrers anys arribava al seu final. Em refereixo a How I Met Your Mother, la història, en nou temporades, de com el jove arquitecte Ted Mosby arriba a conèixer el seu gran amor. Malgrat aquest fil argumental en principi tan nyonyo, la sèrie és una successió inacabable de situacions divertides, sovint delirants, que segons els mateixos guionistes estan basades en les seves pròpies experiències de joventut a Nova York. Com en una versió més comercial de les pel·lícules de Woody Allen, els petits drames i maldecaps propis de la vida quotidiana i de les relacions personals es presenten sota una llum entre humorística i canalla, amb la capital del món com a escenari i alhora protagonista per dret propi.

Entenguem-nos: de grans sèries n’hi ha un piló. Mad Men, Homeland, Band of Brothers, House of Cards, The Big Bang Theory o clàssics com The West Wing o Northern Exposure són només alguns exemples (no parlo de Friends, Lost o Sex and the City perquè mai no les he seguides). Si parlo de HIMYM és perquè tinc la sensació, i crec que no sóc l’únic, que aquesta sèrie va arribar a la meva vida en un moment més o menys proper al que es descriu en les vides dels propis personatges. Aquell moment en que et trobes fent el pas entre una joventut que no vols abandonar i una maduresa a la que no vols arribar tard. Una contradicció permanent que a vegades et porta a demanar-li al cos ritmes que ja no pots aguantar, i en ocasions en canvi et porta a demanar-li al cervell una serenitat que encara no estàs en posició d’exercir. I entre les estupideses pròpies de no voler fer-te gran i les absurditats que solen acompanyar els intents de madurar abans d’hora, es troba la vida. La de debò, la que vivim, no aquella que creiem que hauríem de viure per no sentir-nos massa vells o per no semblar massa immadurs.

Al meu entendre, el subtext de HIMYM és “passi el que passi, segueix caminant”. Les històries de HIMYM són bàsicament històries de derrotes personals constants entomades amb estoïcisme i algun somriure. Una actitud que permet els seus personatges assolir, a la llarga, bona part dels seus objectius, per bé que més tard del que pretenien i en una forma que potser no esperaven. I que els permet, també, superar el fet que les coses simplement es resisteixin a sortir com ells voldrien, sense que això constitueixi ni una excusa per deixar de caminar en el present ni un motiu per deixar de somiar amb un futur millor. Una dialèctica inacabable entre el jove que portem a dins i encara creu que té el món als seus peus i tota la vida per davant, i l’adult que ja anem desenvolupant i que va entenent que el món és un lloc més aviat inhòspit on el temps és or.

L’episodi final, al meu entendre, és millor del que ens esperàvem, però pitjor del que mereixeria una sèrie com aquesta. Marshall i Lily tenen el final més previsible; el de Robin i Barney està un pel mal desenvolupat, i es nota que hagués requerit d’uns quants episodis més per guanyar consistència. El final de Ted és alhora el més sorprenent i el més obvi. Un cop es veu, es nota que durant tota la sèrie, o el menys des de fa uns anys, els guionistes no havien treballat amb cap altra hipòtesi. Una llàstima per aquells que fins el final hem sigut partidaris de Victoria. Dèries meves. Sigui com sigui, al final un acaba amb la sensació que bona part dels episodis de la darrera temporada eren prescindibles i que, en canvi, els desenllaços de l’episodi final haguessin requerit d’uns quants episodis més per desenvolupar-se amb solidesa.

S’ha de reconèixer que l’episodi final té una virtut: porta fins les darreres conseqüències la filosofia de vida que promou la sèrie, la barreja entre saber aprofitar la felicitat que trobem sense per això renunciar a la felicitat que busquem. Per la gent que vam passar dels 25 en plena crisi econòmica, amb unes expectatives de futur magres, les històries de HIMYM han posat el seu petit granet de sorra en animar-nos a no defallir, a somriure malgrat tots els malgrats. Sí, tots sabem que la sèrie hauria d’haver acabat fa un parell d’anys, i que és difícil entendre per què els guionistes han estirat de la trama més del que donava de sí. Però la realitat és que, quan realment ha acabat, hem girat la vista enrere, pensant en quan la vam començar a veure. I hem notat que trobarem a faltar alguna cosa. No la sèrie en si, sinó el “jo” de fa uns anys.

Com la colla de McClaren’s, ens hem fet grans. Però, finalment, cal seguir caminant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *