El messianisme, malaltia adolescent de l’independentisme

Llegia avui un article de Pere Cardús on venia a desenvolupar la següent tesi: quan un independentista critica Puigdemont per haver triat Quim Torra per a substituir-lo com a president, simplement li està fent el joc a l’espanyolisme. Textualment: “en la reacció d’una bona part del sobiranisme, hi veig la nostra debilitat més gran. Ja fa un cert temps que l’observo. I és aquesta facilitat d’empassar-se i sucumbir a les campanyes més barroeres del nacionalisme espanyol. Aquesta facilitat de ballar la música que fan sonar.

Jo veig les coses de forma completament contrària. Que l’elecció de Quim Torra ha estat un tret al peu de l’independentisme és evident; només cal llegir una mica la premsa internacional. La idea que això no ens hauria de preocupar perquè “no hem de ballar la música que fa sonar l’adversari” és absurda en política: l’adversari existeix, les seves tàctiques t’afecten i el que has de valorar és com enfrontar-t’hi. Posar-li les coses fàcils deliberadament no és un símptoma de “coratge” ni de “desacomplexament”, sinó de ceguesa. Quan el principal propòsit propagandístic de l’adversari és convèncer mitja Catalunya que la odies, i el món que ets una versió local de Le Pen, posar de president algú amb la motxilla de Torra, per molt bon home que sigui, és un error. I el que és pitjor: un error innecessari, perquè de noms alternatius (dins JxCat mateix) n’hi havia de sobres. Simplement, ens ho podríem haver estalviat.

O sigui que una mica d’autocrítica al respecte no vindrà malament, tant per a minimitzar l’impacte d’aquest error, com per a evitar cometre’n de similars en el futur. I és aquí on detecto la principal debilitat de l’independentisme: el messianisme. La tendència a sacralitzar les decisions d’un líder simplement perquè venen del líder. Hi ha un fil que connecta la promesa impossible de “si vols que torni Puigdemont, vota Puigdemont” amb l’elecció de Quim Torra. Recapitulem: vam començar amb “o Puigdemont o res”. Com que era una falsa promesa vam passar per “o Puigdemont o eleccions”. Com que les enquestes no li sortien bé a JxCat vam passar a “o Puigdemont o qui triï Puigdemont”. I Puigdemont va triar, a l’últim moment, un bon home que porta una motxilla pesadíssima en aquell camp on se la juga qualsevol moviment pacífic: el de l’opinió pública.

En un ambient d’una certa netedat en el debat, posteriorment al 21D hagués hagut una negociació entre els tres partits independentistes i, cas d’arribar a un acord, i atès que era obvi que el presidenciable de JxCat no podia ser investit president (promesa central de JxCat, repetida manta vegades durant la campanya, i que sempre va ser falsa), s’hagués arribat a consensuar un nom que estic segur que no hagués estat el d’en Quim Torra. El problema és que en comptes d’un debat net hem tingut un exèrcit d’opinaires, dins i fora de les xarxes socials, posant de traïdor/covard/botifler cap a dalt qualsevol que discutís Puigdemont, amb arguments tan peregrins com “no investir Puigdemont és acceptar el 155” (com si presentar-se a les eleccions del 21D no ho fos, ja d’entrada).

Al final, s’ha acabat fent el que els “traïdors/covards/botiflers” deien que s’havia de fer: investir de forma efectiva un president que pogués governar efectivament la Generalitat en el context actual, en que la República encara és una causa per la que lluitar, no una realitat. Però degut a l’absència d’un debat net s’ha fet tard, malament i fiant el “qui”, el “com” i el “quan” a una decisió unipersonal. D’aquí que ara hi hagi la necessitat de justificar la decisió del líder amb una variació de la mateixa cançó: discutir el líder és “empassar-se una campanya espanyolista.”

És aquesta fe messiànica la que està incapacitant el moviment independentista per prendre decisions encertades en un context que ja de per si és complicat. Diria que és una fe compartida per cada cop menys gent, però cada cop de forma més intensa i acrítica. O sigui que no, el que necessitem no és “menys complexes” a l’hora d’enfrontar-nos al nacionalisme espanyol. Diria que a aquestes alçades d’això ja no ens en queda. El que necessitem és menys complexes a l’hora de criticar el messianisme. I d’aquests complexes, malauradament, ens en sobren. Parafrasejant Mark Twain: el patriotisme consisteix en defensar el teu país sempre, i els seus líders quan ho mereixin. Caldria que ens ho fiquéssim al cap.

PD: tampoc no compro l’altra tesi de l’article de Cardús, és a dir, la de que “ja està bé escollir un intel·lectual que no mesura les seves paraules com un polític.” Primer, a la que surts escollit diputat ja ets un polític. Segon, d’intel·lectuals que no han dit les bestieses que ha dit en Torra en el passat n’hi ha uns quants. Tercer, de polítics professionalíssims que han dit i fet bestieses equivalents o pitjors també n’hi ha molts.

One Reply to “El messianisme, malaltia adolescent de l’independentisme”

  1. La tria de Puigdemont, en Torra, ens farà perdre 3-4 anys de feina davant l’opinió pública. Viuen en una bombolla. Si JxCat no era capaç de mantenir la seva única promesa electoral no entenc perquè ERC i CUP no han negociat un candidat alternatiu al que digui Puigdemont o, en el pitjor dels casos, filtrar el candidat proposat per Puigdemont en comptes d’acceptar-lo tan alegrement. Si JxCat i ERC han renunciat a desobeir, com és evident, l’eix nacional, que van desactivar amb la mentida de “si vols que Puigdemont torni vota Puigdemont”, hauria d’imposar-se novament. Si anem a eixamplar l’independentisme hauria hagut de poder votar en clau social també. Fa molta vergonya veure Toni Aira i companyia traient pit d’una campanya electoral basada en l’engany i el xantatge. Des del moment que JxCat guanyà el 21D estratègicament estem estabornits. Ara han posat a Torra com a tallafocs per evitar que ERC pugui ampliar el perímetre i provocar un sobrecalfament que els doni sempre 1 vot més que ERC per seguir aprofitant-se de la manca d’autoestima d’ERC i CUP per governar per governar. ERC va fer una campanya penosa i massa honesta tirant 5 anys de sacrificis per la borda. Igualment crec que han apostat massa clarament per fer govern dinamitant la seva posició negociadora amb Tardà fent el paper de Santi Vilà. Estem ben fotuts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *