Gabriel Rufián i la decepció amb el PSOE

El que havia de ser el cap de setmana de Podemos ha acabat sent protagonitzat per un duríssim discurs contra el PSOE per part del portaveu adjunt d’ERC al Congrés dels Diputats. Gabriel Rufián va eclipsar Podemos com a veu de la indignació contra el suport tàcit dels socialistes a Rajoy, i va situar-se com a líder indiscutible del front sobiranista a Madrid (malgrat els curiosos intents d’alguns mitjans catalans per col·locar en aquesta posició un diputat del grup mixt).

Tant és així, que s’ha format una estranya coalició anti-Rufián, inicialment conformada per PP, PSOE i C’s, però a la que s’hi han sumat convergents de tot pelatge i, també, rostres destacats de l’espai d’Unidos Podemos. Entre ells ahir, Alberto Garzón, coordinador general d’Izquierda Unida, qualificava Rufián de «provocador i hipòcrita» pel fet de criticar el PSOE per facilitar la investidura de Rajoy i, alhora, donar suport al govern conjunt d’ERC i «la dreta», en referència a CDC.

La falta de memòria de Garzón és sorprenent, ja que IU no és aliena a les amistats perilloses amb la dreta: farà només cinc anys, José Antonio Monago (PP) es convertia en president d’Extremadura gràcies a l’abstenció de IU. Un fet que els socialistes espanyols es van encarregar de retreure constantment a IU, igual com durant els anys 90 van retreure a la IU d’Anguita el seu suport al PP d’Aznar (la famosa «pinça») en diferents pugnes amb el PSOE (per exemple, en aspectes clau com l’anomenada «Llei del futbol»).

Crec que la clau de tot plegat, doncs, no rau en una discussió teològica sobre si un partit d’esquerres pot o no pot arribar a acords amb la dreta. Crec, en canvi, que la clau està en altres dos punts:

1) Per un cop, els socialistes han tastat la seva pròpia medicina. El PSOE s’ha dedicat els últims 30 anys a fer-li la vida impossible als altres partits d’esquerres amb un missatge més que simplista: (a) la política espanyola va de si governa el PP o no; (b) de cara a evitar el govern del PP, cal votar el PSOE; (c) cas que algú no faci cas i voti altres partits d’esquerres, la feina d’aquests és fer de majordoms del PSOE, donant suport incondicional als seus governs, sota amenaça de ser acusats de «fer el joc al PP». Ahir, de cop i volta, el PSOE va decidir que no, que el PP ja no era tan dolent, ni la «unitat de les esquerres» tan necessària. «Traïció» és una paraula molt dura, però crec que reflecteix prou bé com es deu sentir una bona part de l’electorat socialista. Per contra, ERC mai no ha fet de l’oposició a CDC (o al PSC, o avui en dia als Comuns) el seu principal leit-motiv.

2) Tothom assumeix contradiccions (també IU i per extensió Unidos Podemos, com he mostrat). La clau és «a canvi de què?». En el cas del PSOE, el motiu oficial per investir Rajoy és «evitar terceres eleccions», però el seu propi debat intern revela que els partidaris de l’abstenció han volgut, bàsicament, evitar un acord amb Podemos. És a dir: podent pactar amb una força progressista que planteja una esmena parcial al règim del 78, han preferit fer pinya amb una força reaccionària, corrupta i sense cap intenció de canviar, com és el PP, per tal d’apuntalar aquell mateix règim en descomposició. Per contra, ERC ha assumit les contradiccions que comporta pactar amb CDC a canvi d’un programa de govern que està permetent la recuperació de serveis públics bàsics, i que té per objectiu convertir Catalunya en una república independent. Una ruptura amb el règim del 78 amb la que Podemos no s’atreveix.

El discurs de Rufián no només no va ser hipòcrita, sinó que va recollir millor que cap altre la decepció d’una bona part de l’electorat socialista. Suposo que per això convergents i comuns estan buscant la forma de desprestigiar-lo. Rufián va parlar d’una mena de decepció que no es localitza, en canvi, entre l’electorat republicà, el qual entén la importància dels objectius socials i nacionals que ERC vol aconseguir tot assumint les contradiccions que implica pactar amb CDC i les CUP. Com diu el mateix Pablo Iglesias referint-se a les seves pròpies contradiccions, els trens precintats sempre han existit.