Democràcia interna o unitat fèrria: una paradoxa electoral

Darrerament, a casa nostra, els partits polítics han vingut agafant mala fama. Molta mala fama. A cada conversa de cafè se’ls denuncia com estructures monolítiques, impermeables a les preocupacions ciutadanes, refractàries al debat intern, poc o gens transparents, dirigides per polítics escollits a dit per impersonals i burocràtics aparells que miren en primer terme per la seva pròpia estabilitat en el poder.

Naturalment, es tracta d’una caricatura. Però com totes les caricatures, no és sinó una exageració d’una realitat que efectivament és allà. Realment, la vida política a Catalunya està fortament controlada pel poder dels aparells de partit. Són els aparells de partit els qui decideixen qui entra a les llistes de diputat i qui no, són els aparells de partit els qui de facto fixen la tàctica i l’estratègia de cada formació, i per tant són els aparells de partit els qui decideixen en darrera instància quines lleis i polítiques surten endavant i quines no, en funció dels suports que les seves sigles hagin rebut a cada elecció.

Sembla ser que aquesta manera de funcionar no agrada gaire el ciutadà de peu, en especial quan està políticament informat. Així les coses, caldria esperar que quan un partit es decidís a funcionar d’una altra manera, a donar peu a la discrepància, a la confrontació de projectes, a l’elecció democràtica de candidats i dirigents; caldria esperar, dic, que quan un partit apostés per la transparència i la democràcia interna, l’electorat el premiés. Lògic, oi?

Bé, no correm tant. Com deia Marx, cal no confondre les coses de la lògica amb la lògica de les coses. I en aquest cas, la lògica de les coses és la següent: l’electorat català, i en general l’electorat de l’Estat espanyol, sembla ser fortament al·lèrgic a tot partit que faci olor a divisió interna. Ho van comprovar els socialistes a les eleccions de l’any 2000, en que després d’una pugna en primàries protagonitzada per Joaquin Almunia i José Borrell, van perdre 16 diputats tot atorgant la majoria absoluta al PP d’Aznar. Ho comprovaran, de ben segur, els socialistes madrilenys a les properes autonòmiques, a les que arribaran dividits entre els que han donat suport a Trinidad Jiménez i els que han votat per l’actual candidat, Tomás Gómez.

I ho comprovarem, també, a Esquerra. Dubto que, honestament, es pugui dir que la principal causa de la davallada electoral que ens espera a les eleccions del 28N sigui la divisió interna, sobretot tenint en compte la trajectòria de les darreres conteses electorals, en les que invariablement hem anat a la baixa. Però no hi ha dubte que una important font de desgast electoral ha sigut la divisió interna generada a l’entorn del Congrés Nacional de 2008, de la qual totes (repeteixo: totes) les sensibilitats internes han (hem) estat en part responsables. I trobo que és força clar que, a banda de la cultura caïnita pròpia de l’independentisme català, un dels factors que ha possibilitat aquesta divisió ha sigut l’innovador i amplament democràtic mètode per escollir el president i secretari general: una votació secreta, universal i territorialment descentralitzada.

Clar, hi haurà qui dirà que l’electorat vol transparència i democràcia interna en els partits, però no divisions ni enfrontaments. Bé, doncs benvinguts al món real: allà on hi ha llibertat d’expressió, transparència i democràcia, hi ha enfrontament dialèctic obert i descarnat. No és que els polítics de Corea del Nord es barallin menys entre ells que els de Catalunya: és que no ho expliquen perquè l’estructura organitzativa del règim en el que es mouen ho impedeix.

De la mateixa manera, en democràcia, aquells partits que opten per funcionar amb un alt nivell de transparència i democràcia interna tendeixen a airejar molt més les seves divisions que no pas aquells que opten per un funcionament més monolític i dirigista. No és que a CiU hi hagi menys disputes internes que a ERC: és que es publiquen menys, perquè el primer és un partit on el vot del militant de base és molt menys influent que en el segon (que tampoc és que estigui molt allà, tampoc no ens emocionem), i on per tant qui aspiri al poder només s’ha de preocupar per les lluites entre bastidors. La paradoxa és que el votant, que diu estar fart del poder dels aparells de partit, premia no obstant aquells partits en que el poder de l’aparell és més ferm, perquè en comptes de percebre’ls com a més monolítics, els percep com a més “units”.

Ergo, mentre la regulació legal dels partits permeti els congressos per delegats, les llistes tancades i les expulsions més o menys arbitràries, aquells partits que funcionin de manera més antidemocràtica tindran, d’entrada, un avantatge electoral força clar sobre aquells que vulguin donar més veu a la militància de base i permetre un major grau de discrepància interna. “Ahà!“, dirà algun company de partit d’aquests que s’han aficionat a renegar de l’assemblearisme, “aleshores estàs d’acord amb nosaltres en que Esquerra hauria de passar a tenir un congrés per delegats i reforçar el poder dels òrgans de direcció“.

Doncs no. Crec que és raonable aspirar a que s’aprofundeixi en la democràcia interna de tots els partits, per evitar que el debat intern i la confrontació de projectes al si dels partits sigui penalitzada electoralment i per tant desincentivada. Però en el camí cap aquest objectiu, més val que no anem amb el lliri a la mà. En aquest sentit, primer de tot hem de ser conscients que vivim en una trampa circular: si volem més democràcia interna als partits, hem de tenir clar que aquesta només arribarà per la via de la llei; com que ha d’arribar per la via de la llei, ha de ser votada pels nostres representants polítics; i aquests difícilment faran una llei que vagi contra els interessos dels aparells de partit, dels quals  en gran mesura depenen políticament. Un autèntic cercle viciós del qual, per si sol, no ens traurà cap partit polític, ni tradicional ni nou de trinca. Repeteixo: per si sol, cap.

Com sol passar en aquests casos, no sortirem d’aquest cercle fins que no sigui la ciutadania la que pressioni des de baix. Quan els polítics no volem o no podem fer les coses, l’únic remei que queda és en part forçar-nos a fer-les i també en part, i això a vegades s’oblida, ajudar-nos a fer-les. Això ho saben bé les classes altes, acostumades a despenjar el telèfon i mobilitzar recursos humans i materials així que algun polític s’atreveix amb elles. La gent del comú d’aquest país, en canvi, ha anat perdent amb els anys el costum de mobilitzar-se per posar en valor aquelles queixes que apareixen una vegada darrera l’altra a les converses de cafè.

Com fer-ho, doncs? Bé, un servidor no té una recepta màgica, però si sé una cosa: que existeixen mecanismes per a que la gent del comú posi el tema a l’agenda política, si més no. Per exemple, l’instrument de les ILP’s. Si en aquest país s’han prohibit les curses de braus ha sigut gràcies a una ILP, que ha forçat els polítics que volien obviar el tema a definir-se, i ha ajudat aquells que sempre han volgut prohibir-les a decidir-se a fer-ho comptant amb un ampli suport popular previ. I si bé la limitació del poder dels aparells dels partits és una agulla molt més difícil d’enfilar, el fet és que una campanya ciutadana pro-democràcia interna als partits, focalitzada a l’entorn d’una ILP, podria forçar un debat sense el qual res no canviarà.

Per molt que esporàdicament apareguin partits que prometen transparència, assemblearisme, llistes obertes i demés, el fet és que la pròpia regulació legal dels partits a casa nostra els força, finalment, a virar cap a maneres de funcionar com més va més autoritàries. Crec que a tothom li venen exemples al cap; i més que en tindrem en breu, em temo. O sigui que o canviem aquesta regulació legal o no canviarà res. I o el canvi ve de la ciutadania mobilitzada o no vindrà d’enlloc. Ni tan sols dels polítics que honestament voldríem que les coses funcionessin d’una altra manera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *