Quan sento que “l’escola ha de formar una ciutadania crítica” sovint tinc la impressió que l’emissor/a no entén el que està dient. Crec que vol dir “formar una ciutadania que pensi més o menys com jo”. La major part de les vegades, això vol dir “una ciutadania d’esquerres”. Una ciutadania progressista, defensora de la redistribució de la riquesa, ecologista, feminista, anti-LGTBIfòbia, anti-xenofòbia… aquesta mena de coses.
I no: una ciutadania crítica és, primer de tot, una composta per persones que pensen per elles mateixes. “Pensar per un mateix” vol dir prendre posicions basant-se ni en el fetge ni en receptes ideològiques ràpides, sinó en arguments i evidència. “Pensar per un mateix” vol dir, també, veure els punts fluixos i les preguntes obertes de tot, fins i tot d’allò del que estem més fermament convençuts.
La política i l’ètica no són física newtoniana: els dubtes i les discrepàncies en aquestes matèries superen molt de llarg el coneixement cert i fiable de què en disposem al respecte. Així les coses, “una ciutadania crítica” serà, de forma inevitable, una ciutadania ideològicament diversa. Una ciutadania on hi haurà conservadors i progressistes de diferents tonalitats. Si el que es vol és una ciutadania crítica, és clar. Una altra cosa és que es vulgui una ciutadania que accepti X posicions polítiques o morals sense qüestionar-les. Però això és just el contrari d’una ciutadania crítica.