Quan el republicanisme va néixer com a ideologia i com a moviment, a la Grècia i la Roma antigues, la seva principal preocupació va ser acabar amb el poder despòtic de reis i sacerdots, els dos únics poders que havia conegut la Humanitat des de l’aparició de l’escriptura i la civilització. Quan, després de la llarga nit de l’Edat Mitjana, el republicanisme va ressorgir per encarnar-se en les revolucions il·lustrades dels segles XVIII i XIX, la qüestió tornava a ser la mateixa, lleugerament modificada: acabar amb les monarquies absolutes i amb el poder polític de l’Església.
Dèspotes reials o sacerdotals, tots tenien en comú una cosa: limitaven, i fins i tot anul·laven, la possibilitat que els qui es trobaven sota el seu poder naveguessin per la vida social de manera autònoma i responsable. Contràriament a una estesa opinió, molt més recent del que molta gent creu, la llibertat no consisteix en que l’Estat ens deixi en pau amb les nostres coses, en que l’Estat no interfereixi en la nostra vida. Tampoc no consisteix en que tinguem els recursos per fer tot allò que volem fer. La llibertat, per la tradició republicana, sempre ha significat el mateix: que ningú no pugui interferir a la vida de l’individu de manera arbitrària. Ni l’Estat (l’imperium), ni un particular (el dominium), sigui aquest particular la parella, l’empresa per la que un treballa, la religió majoritària del país o el veí del costat de casa.
En un món en que la democràcia liberal, amb el seu sistema de drets i llibertats, cada cop està més estesa, els monarques absoluts i els dictadors han deixat de ser l’enemic principal de la llibertat; ho són en aquells països on governen, com Aràbia Saudita, però no a nivell global. Avui, al món, el principal enemic de la llibertat són les quatre úniques forces que segueixen tenint poder per interferir arbitràriament a les vides dels individus: per un cantó, els fanatismes religiosos; per un altre, els grans poders privats sorgits del procés de globalització econòmica de les darreres dècades, que estan en posició de disputar el dominium mundi als mateixos Estats democràtics; en tercer lloc, el nacionalisme d’imposició, que dicta els individus les fronteres en les que han de viure enlloc d’acceptar que la democràcia s’estengui també al traçat d’aquestes fronteres; i finalment, el poder masculí, que segueix fent les dones vulnerables a tota mena d’intervencions arbitràries a les seves vides, i fins i tot als seus cosos.
Avui, doncs, Dia de la República, faríem bé de recordar que tenir una República és molt més que no tenir rei. Que república ve de Res Publica, la cosa pública, la cosa de tots i totes. I que quan “la cosa” passa a ser governada per poders no sotmesos a control democràtic, “la cosa” es torna privada de facto, per més que nominalment sigui pública. Mentre hi hagi moviments religiosos que pretenguin acabar amb la separació Església-Estat; mentre hi hagi poders econòmics que escapin amb èxit al control dels Estats democràtics; mentre hi hagi pobles obligats a viure en Estats que no accepten com a propis; i mentre l’home segueixi retenint el poder d’interferir arbitràriament a la vida de les dones; mentre tot això segueixi passant, dic, els republicans i les republicanes seguim tenint feina. Van caure les monarquies absolutes, però la tirania segueix dempeus amb altres formes. I segueix sent la nostra obligació, més que el nostre dret, el plantar-hi cara.
Ben dit Lluís. I que visqui la república!!