A La República, Plató plantejava el seu model de societat ideal, la culminació de tot el seu complicat sistema filosòfic. Una ciutat utòpica que seria governada per una minoria de filòsofs, defensada per un grup més nombrós de guerrers i treballada per una majoria d’artesans. Cada grup estaria compost per persones preparades per desenvolupar la seva tasca, cadascun dels seus membres ocuparia sense protestar el lloc que li pertoca a la societat, i tothom executaria les seves tasques de manera virtuosa. D’aquesta manera, regnaria l’ordre i, amb ell, la felicitat dels membres de la societat.
Plató escrivia La República en directa oposició al règim democràtic que ell havia viscut com una desgràcia per la seva ciutat: Atenes. Un règim en el que, malgrat existir desigualtats socials, els pobres lliures tenien un accés tant formal com de facto al govern de la ciutat. I una ciutat, a més, sorprenentment individualista pels estàndards de la Grècia antiga, amb un alt nivell de respecte per la vida privada dels individus (lliures i de sexe masculí, és clar…) i amb una economia basada en el comerç marítim. El més semblant, en el món grec antic, a una economia de mercat moderna.
La societat ideal de Plató és un exemple de societat fonamentada en la cooperació: tots els seus membres uneixen esforços per tal d’aconseguir un bé o una sèrie de bens comuns. Atenes, per contra, tenia una economia bastida sobre una activitat fonamentalment competitiva com és el comerç. I, tanmateix, si apel·lem a la nostra intuïció per preguntar-nos quina de les dues societats és més “d’esquerres” (una pregunta impròpia perquè parlem de l’antiga Grècia, però ja ens entenem), ens inclinaríem segurament per posar aquesta etiqueta a Atenes.
Malgrat que la resposta sigui tan clara a nivell intuïtiu (i que em perdoni el lector si no coincideixo amb les seves intuïcions, cosa que m’estranyaria), el cas és que no deixa de resultar contradictòria amb un consens amplament estès a esquerra i dreta de l’espectre polític actual, a saber: que la competitivitat és patrimoni de les dretes i la cooperació, de les esquerres. És més: hi ha qui fa de la dicotomia cooperació/competició un dels fonaments, si no el fonament, de l’eix esquerra/dreta.
L’exemple de la contraposició entre la societat platònica i l’atenenca mostra, al meu parer, fins quin punt aquest consens és equivocat. I, a poc que ens fixem, ens revela quin és el valor que està en joc quan distingim entre l’esquerra i la dreta: la igualtat. Si l’esquerra desconfia més o menys obertament de la institució competitiva moderna per excel·lència (a saber, el mercat) és degut a que els seus resultats són inevitablement des-igualitaris, i perquè normalment també ho són les condicions en que els individus participen en la competició mercantil. I si l’esquerra confia més o menys obertament en la institució cooperativa moderna per excel·lència (a saber, l’Estat de Benestar) és perquè ajuda a llimar aquestes desigualtats inherents a l’economia de mercat.
Dimonitzant paraules com “individualisme”, “meritocràcia” o “competitivitat”, associant-les a la dreta caníbal, l’esquerra està regalant valors que si bé no són inherentment seus, tampoc no són inherement dretans. Ni inherentment contradictoris amb els valors de l’esquerra, el principal dels quals és, com dic, la igualtat. Només en el cas que es consideri que una societat justa ha de ser completament igualitària (i quan dic completament em refereixo a que no es consideri que un metge hagi de cobrar més que un caixer, per exemple), la competitivitat passa a ser un anatema… com passa si apostem per una societat completament desigualitària, per cert: recordem Plató.
L’esquerra, l’esquerra històrica que va néixer amb les revolucions il·lustrades del segle XVIII, va néixer per oposar-se al privilegi, no a l’èxit. Aquest últim, des dels valors tradicionals de l’esquerra, només és indesitjable en aquells casos on, i en la mesura que, l’èxit comporti privilegi. La missió de l’esquerra és assegurar-se que això no passi, en la mesura (imperfecta) que sigui possible. I, de fet, un servidor creu que en la mesura en que no existeixin privilegis la competició per l’èxit serà més viva i, alhora, més justa. Al cap i a la fi, i no per casualitat, a la Declaració d’Independència dels EUA, la proclamació del dret dels individus “a la recerca de la felicitat” va precedida d’una veritat considerada evident per si mateixa: la de que tots els homes són creats iguals. Si hi afegim “les dones”, jo personalment ja em quedo força tranquil.
Molt bon article, Lluís.
Hi afegiria només, d’acord amb el que comentes sobre Plató, que un dels defectes que més el rebentava era la ignorància, ergo la necessitat d’especialitzar la societat segons els seves habilitats, i d’aquí les crítiques a la democràcia, entesa com un govern on sovint s’aplaudeix l’estupidesa i la injustícia d’aquell que més promet a les masses, del demagog o el xarlatà.
La defensa de les esquerres d’un estat del benestar, i dins d’aquest un dels seus pilars, com és l’educació, s’entén també perquè aquesta és un requisit imprescindible per formar individus que alimentin correctament tant un sistema basat en la cooperació com (i especialment) un model basat en la competició.
Per això, al meu entendre, sense una ciutadania educada i informada, una democràcia es converteix en una forma de govern potencialment perversa.