Cooperar i/o competir

(Publicat al diari Crònica)

Imaginem-nos una petita classe universitària composta per estudiants d’habilitats desiguals. Atès que a cadascú se li donen millor unes assignatures i pitjor unes altres, els estudiants decideixen compensar les seves respectives debilitats posant en comú els beneficis de les seves fortaleses. Si estem parlant, posem per cas, d’una classe de la carrera d’Econòmiques, podem imaginar-nos que aquells que vagin millor en econometria ajudaran aquells que ho portin pitjor, que després aquells que vagin pitjor en història econòmica rebran ajut dels qui ho portin més coll avall, i així successivament. Ens trobaríem, doncs, davant un esquema fonamentalment cooperatiu: un grup de persones treballen en comú per un objectiu compartit, beneficiant-se mútuament.

En un entorn cooperatiu com aquest, adoptar una actitud aprofitada és molt poc recomanable. En una classe de dimensions raonables, si fa no fa tothom es coneix, particularment pel que fa a la mala fama. Aprofitar-se dels apunts dels altres sense aportar els teus (i que estiguin mitjanament treballats) equival a quedar gradualment fora de l’esfera cooperativa i dels seus beneficis. Però què passa si intentem aplicar un esquema cooperatiu a un grup de, posem per cas, 100.000 persones? I a un d’un milió? I si estem parlant de milions o milions de persones? Doncs que apareix el dolent de tots els relats de politòleg: el free-rider. O, com se li ha dit sempre, l’aprofitat: el que extreu beneficis de l’esforç col·lectiu sense participar-hi.

L’existència de free-riders és gairebé inevitable allà on el grup en qüestió ho té difícil per detectar-los. Si saps que pots aprofitar-te del fruit de l’esforç dels altres, els incentius per esforçar-te disminueixen. És important adonar-se’n que això passa fins i tot si ets una persona a qui no li agrada aprofitar-se dels altres: que no siguis un aprofitat no significa que estiguis disposat a córrer el risc que els altres s’aprofitin de tu. Per això quan se’ns apropa un familiar o un amic i ens demana diners som força més proclius a fer-li el favor que no pas si ens els demana un desconegut enmig del carrer. Si no tens una mínima garantia que un ajut prestat se’t retornarà en moment de necessitat, l’actitud més prudent és anar a la teva. O dit d’una altra manera: competir.

El problema és que la competició pot dur a vegades, paradoxalment, a que tots els individus que estan competint surtin perdent respecte al que haurien aconseguit si haguessin cooperat. Si ens trobem en un edifici en flames i sortim de manera ordenada, tindrem moltes més probabilitats de sobreviure tots plegats que no pas si sortim en estampida per salvar-nos cadascú de nosaltres el primer. Tanmateix, en un edifici en flames sense un pla d’emergència davant incendis és molt probable que cadascú intenti salvar-se el primer, en tant que és impossible per cadascú de nosaltres saber el que faran els altres. Aquesta mena de joc abocat al desastre té la seva expressió més clara en el dilema del presoner, i és el model que sintetitza un conjunt ben variat de fenòmens humans, des de la carrera armamentística fins la destrucció mediambiental, en que una conducta competitiva que a nivell individual sembla egoista però comprensible acaba esdevenint un desastre per tots els individus que la practiquen.

Evidentment, això és un relat molt simplificat de les coses. Però la idea bàsica, crec, és correcta. Cooperar i competir són dues maneres diferents de solucionar el problema de la distribució i la utilització de recursos escassos per part d’individus amb interessos diferents. En general, allà on els grups que cooperen poden controlar eficientment l’existència de free-riders, la cooperació és l’opció més prudent pels membres del grup, atès que minimitza els costos per part de cadascú dels membres del grup, encara que segurament al preu de moderar també els guanys que podria obtenir en comparació amb els que es podria endur si resultés formar part del grup dels guanyadors en un entorn competitiu.

Ara bé, a les societats grans i complexes controlar l’existència de free-riders no sempre és possible, i de fet tot sovint és absolutament utòpic. En aquests entorns, la competició entre individus per mitjans pacífics esdevé una eina eficient a l’hora d’assegurar que els individus posen el màxim de si a l’hora de produir bens i serveis. Tanmateix, en no tenir un final com el que té una competició esportiva, la competició socio-econòmica té com a mínim dues creus. La primera, que els beneficis d’una victòria puntual en el joc competitiu es perpetuïn no ja al llarg de la vida d’un individu, sinó al llarg de la vida dels seus descendents (que no han hagut d’esforçar-se), portant per tant a la desigualtat d’oportunitats entre individus a l’hora d’afrontar la competició. I la segona, derivada d’aquesta primera, és que en el joc competitiu també apareguin free-riders: persones que es beneficien d’una posició social que no s’han guanyat i que mantenen enfront d’altres persones que, malgrat esforçar-se en la competició, queden sempre més enrere.

I encara hi ha una tercera creu: que les conseqüències absurdes de la competició que es poden veure en el dilema del presoner segueixen allà. La competició entre individus els estimula a buscar l’èxit individual a despit que aquest porti al desastre col·lectiu, fins i tot quan el desastre es veu venir. Malgrat que ara tothom insisteixi en culpar polítics i banquers per la catàstrofe financera en la que estem instal·lats, el cert és que a mitjans de la dècada passada l’existència d’una bombolla immobiliària era vox populi a la societat catalana, i era estrany sentir reflexions individuals del tipus “no vull extreure’n beneficis per no ser-ne responsable“. Veient venir el desastre, la norma era intentar extreure’n el màxim profit abans no se sobrevingués.

Així doncs, nosaltres, membres d’una societat global instal·lada sobre l’economia més complexa de la història, difícilment podrem instaurar un sistema econòmic purament cooperatiu sense veure com s’ensorra ràpidament degut a l’acció dels free-riders. Així mateix, difícilment podrem instaurar un sistema econòmic purament competitiu sense observar un creixement descomunal de la desigualtat d’oportunitats i la desaparició o destrucció de bens públics vitals per la nostra prosperitat, i fins i tot per la nostra mateixa supervivència. Davant una crisi que és molt més que econòmica, caldria recordar que els majors èxits de la civilització moderna, aquells dels que n’estem orgullosos, s’han aconseguit quan i on una societat democràtica ha aconseguit combinar la competició i la cooperació per tal de maximitzar els seus beneficis i minimitzar els seus costos. De manera imperfecta, és clar, però això és millor que res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.