Una bona amiga meva té un problema. Deixeu-me que us parli d’ella: es diu Esther Ramírez Capella. L’Esther, pels amics. Com dic, té un problema: ella està la mar de bé soltera. No és que vagi de flor en flor cada cap de setmana (que si ho fes ja em semblaria bé), però pels objectius vitals que té a mig termini clarament el que li convé més és estar soltera. No és que la noia sigui una rància; ja li agrada endur-se alguna alegria al cos de tant en tant. Però sense lligams. No li convé ara per ara, ja dic; si més no això diu ella, i crec que té raó. De fet, sembla ser que de l’última relació estable va sortir bastant escaldada per conformar-se amb menys del que en realitat buscava.
No em malinterpreteu. L’Esther no es tanca a la idea de tenir, un dia, una relació estable, però molt molt molt especial haurà de ser el noi en qüestió. Haurà de compartir amb ella gustos, somnis, ambicions. L’Esther no es conforma amb un noi que la faci riure, ni amb un noi amb qui vibri al llit, ni tampoc amb un noi que respecti les seves ambicions i que l’impressioni amb les seves pròpies: vol totes tres coses. I moltes més. Què hi farem, és exigent la noia. De fet, ja dic, quan no ho ha sigut tot han sigut maldecaps per ella.
Que això no és un problema? Bé, l’Esther tampoc no ho creu. I si em pregunteu, jo tampoc no ho crec. El problema és el seu entorn, que no paren. Diguem-ne que l’Esther té dos grans grups d’amics. Un són els amics del barri de tota la vida; gent, diríem, de classe popular, que comparteixen el gust de l’Esther per la vida senzilla i modesta, però no les seves altes i refinades inclinacions culturals. Inclinacions, que en canvi, sí que comparteix amb els amics de la carrera; gent de la zona alta de Barcelona, de refinada cultura però, també, d’un esnobisme que incomoda l’Esther, que tanmateix se’ls estima, també.
I clar, les dues colles estiren, una cap a cada banda. I no s’estan de presentar-li a l’Esther pretendents i més pretendents. Cada dos per tres corre el rumor de si l’Esther al final ha acabat amb nosequi o amb nosequi altre. Si al final ha acabat amb un de la colla dels modestos o amb un de la dels refinats. No és només que els seus amics no acceptin que l’Esther vol estar soltera: és que, simplement, ni se’ls hi ha passat pel cap. I quan l’Esther ho explica, sembla com si no l’escoltessin. A l’esquema mental dels seus amics, l’Esther no pot viure sense parella. I és ben absurd, perquè com dic, l’Esther ara per ara no en vol saber-ne res. I molt especial haurà de ser el noi que vulgui canviar aquesta situació.
El que té l’Esther es diu projecte propi, i no és pas un problema, sinó una mostra de caràcter i personalitat. El que pateixen els seus amics es diu maniqueisme, i això sí que és un problema. I un autèntic conyàs, amb perdó, perquè l’obliga a estar tot el sant dia contestant a les mateixes ximpleries: que si és més modesta que refinada, que si és més refinada que modesta. Quan la gràcia que té, el que la fa encantadora, és que és ambdues coses alhora. I busca, o millor dit espera, un noi que sigui si fa no fa com ella, en això. Jo diria que hi té dret.