Laïcitat identitària?

Arreu del món, els corrents migratoris i els conflictes polítics lligats als nacionalismes porten dècades posant en dubte el paper de l’Estat com a creador i guardià de la identitat col·lectiva d’aquells que viuen dins les seves fronteres. Des de l’auge de la xenofòbia fins els processos de secessió, passant pels casos de genocidi i neteja ètnica, molts són els fenòmens polítics que mostren al món la inestabilitat i, en extrem, el patiment que pot arribar a generar el fet de no tenir resposta per la pregunta que mai no es van plantejar els fundadors del govern del poble, a saber: qui és “el poble”?

El debat sobre les identitats col·lectives i la seva relació amb l’Estat és de tal magnitud que no són poques les crides a la separació entre Estat i identitat: de la mateixa manera que la religió ha passat de ser assumpte d’Estat a formar part de l’esfera privada (si més no en teoria), així mateix l’Estat, es diu, ha de mostrar un paper de neutralitat (passiva i/o activa) respecte la resta de fonts d’identitat: des de la llengua fins les seleccions esportives. Una mena de “segona laïcitat”.

En realitat, tot plegat és més fàcil de dir que de fer. El símil amb la religió és inadequat, perquè és perfectament possible que un Estat no promogui ni denegui cap expressió religiosa, però és impossible evitar que promogui una identitat col·lectiva, fins i tot sense proposar-s’ho. El mateix gentilici que lliga un ciutadà a un Estat identifica aquell amb aquest, i per tant crea identitat. Si un dia Europa s’unís sota un mateix Estat amb un component identitari reduït al mínim, el sol fet de dir “sóc europeu” ja estaria creant, de manera més forta o més dèbil, un lligam d’identitat.

Però és que, a més, l’existència d’una identitat col·lectiva és una peça necessària per al funcionament d’una comunitat política. La raó de que serbis, croats i bosni-musulmans s’hagin estat matant entre ells durant dècades probablement no ha sigut la pressió identitària de l’anterior estat iugoslau, sinó tot el contrari: la fallida d’aquest en crear una identitat col·lectiva que transcendís les divisions entre serbis, croats, bosni-musulmans i tota la resta d’ètnies que composaven l’antiga Iugoslàvia.

Semblaria, doncs, que l’ideal és tornar a l’antic model europeu: un Estat, una llengua, una identitat col·lectiva. Però ja sabem el que comporta aquest model: desaparició de diversitat cultural en cas que tingui èxit (França), conflicte identitari permanent en cas que resulti fallit (Espanya). I, fins i tot en aquells casos en que el model s’apliqui amb èxit, es deixa a l’Estat en qüestió en molt mala posició a l’hora d’acceptar noves formes d’identitat cultural al seu si; particularment, les introduïdes pels processos migratoris, com ho demostra l’ascens de l’ultradreta xenòfoba a França.

Així doncs, d’una banda, la no-acceptació de la diversitat porta en el millor dels casos a un empobriment del patrimoni cultural de la Humanitat, i en el pitjor a casos sagnants d’exclusió i de violacions de Drets Humans, passant per situacions de marginació “suau” de les minories. D’altra banda, la idea d’un Estat sense identitat és una quimera, i a més a més una quimera perillosa que paradoxalment pot portar a esclats de violència inter-ètnica, com ho demostren Estats com Nigèria, en que la debilitat de la identitat estatal porta les diferents comunitats a mirar-se mútuament com a competidores.

En realitat, no hi ha una solució màgica, cosa que d’altra banda és comuna a tots els grans problemes polítics que l’ésser humà afronta des que és ésser humà, des de la guerra fins la desigualtat. Els valors que suposen el sentiment de comunitat i el respecte a la diversitat estan inevitablement en tensió: ens sentim membres d’una comunitat perquè en algun sentit tenim coses en comú, i vivim la diversitat en la mesura en que diferim en aspectes importants de les nostres vides.

Així doncs, el millor que podem fer és trobar la manera de mantenir aquests valors en un equilibri que sempre serà imperfecte. Segurament és legítim, necessari i en realitat inevitable que un Estat intenti crear un sentiment d’identitat comuna entre els seus ciutadans. El que és evitable, innecessari i il·legítim és que ho faci passant com una piconadora sobre la diversitat cultural existent al seu si: la que existia prèviament a la seva fundació i la que introdueix el ritme dels temps mitjançant els processos migratoris i la pròpia diversitat interna.

No estaríem inventant res nou: Suïssa és un bon exemple d’un Estat la ciutadania del qual observa un sentiment de pertinença nacional construït sobre el respecte, i no l’eliminació, de les cultures indígenes pre-existents. Estats Units és un exemple d’un Estat on la identitat nacional està bassada en uns fonaments fàcilment adaptables a les onades migratòries. Agafem el millor d’aquests exemples, destriem-ne el pitjor i mirem d’aplicar-ho a les nostres societats amb les seves pròpies peculiaritats.

Per posar un cas tan proper que és el de casa nostra: si una Catalunya independent vol conservar un sentiment de comunitat i evitar el fantasma de la desintegració social, haurà de donar probablement un paper destacat al que històricament ha sigut un dels primers instruments d’integració al nostre país: la llengua catalana. Alhora, però, una Catalunya independent que vulgui guanyar l’adhesió d’aquells qui no provenen de famílies catalanes de catorze generacions haurà de reconèixer i celebrar políticament la diversitat lingüística introduïda, no només pel castellà, sinó per noves llengües amb gran número de parlants com el xinès, l’àrab o l’amazigh.

En el fons es tracta d’un equilibri que consideraríem sa per qualsevol persona. Un individu que canviï els seus gustos, opinions i creences segons bufa el vent ens semblara un individu sense personalitat, un esclau del vent. Un individu que tingui uns gustos, opinions i creences tan fixos que sigui incapaç de revisar-los, de tastar coses noves o si més no de tolerar-les, serà als nostres ulls un individu dogmàtic i culturalment empobrit: un esclau de les seves pròpies arrels. Algú que sigui capaç d’evolucionar, d’enriquir-se sense perdre el que ja tenia: aquest algú haurà trobat l’equilibri de la identitat, l’equilibri entre la necessitat de tenir una manera de ser i la necessitat d’aprendre de la manera de ser dels altres. I crec que, en aquest cas, el que val pels individus val també pels Estats i les nacions.

One Reply to “Laïcitat identitària?”

  1. Molt interessant tot plegat i ben argumentat.

    Pel meu gust potser el flanc feble és el de la defensa de la “riquesa de la diversitat cultural” al si de l’Estat.

    També crec que la identitat compartida hauria de servir per cohesionar la població, i evitar odis i ressentiments. El cas dels EUA em sembla que demostra que una identitat tan simple i fràgil com la basada en uns pocs ideals poc definits serveix de poc, perquè la divisió ètnica i religiosa segueix essent poderosa.

    Salutacions cordials

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *