"Individualisme" i "dreta" no són sinònims

Els esforços de la dreta intel·lectual de les darreres dècades per esborrar la disjuntiva dreta/esquerra han sigut tan fructífers que tot sovint l’esquerra s’oblida de la raó de ser de la seva existència. En ocasions, això es tradueix en la simple assumpció dels valors i les polítiques de la dreta, com passa amb la vetllada renúncia del centre-esquerra europeu a retornar a una política forta de redistribució de la riquesa que, per exemple, eviti els regals fiscals als més rics. En altres ocasions es passa a l’extrem contrari, a defensar totes les causes que van contra l’status quo, independentment de qualsevol consideració ideològica rigorosa: des de l’apologia de l’integrisme islàmic fins l’ecologisme de postal, no importa de què vagi el tema, sempre que serveixi per épater le bourgeois.

Un dels productes d’aquesta desorientació ideològica és l’equiparació que tot sovint s’estableix entre individualisme i conservadorisme. En aquesta visió de les coses, la dreta quedaria identificada amb la facció dels partidaris d’una major autonomia per l’individu enfront de la coerció comunitària, en tant que l’esquerra quedaria associada al col·lectivisme, a la protecció de la comunitat enfront de l’egoisme individual. Una visió de les coses que hagués sorprès, segurament, els fundadors de l’esquerra moderna, de les Revolucions Americana i Francesa ençà, entestats com estaven (a vegades, amb excés de zel) a debilitar alguns dels vincles més forts que lligaven a l’individu a la seva comunitat d’origen (els religiosos, per exemple), associant-los a l’endarreriment, el provincianisme, la superstició i l’encotillament dins la tradició.

Però anem per parts: què hi ha de cert en aquesta associació? La veritat és que una ullada a la història ens revelarà que les coses són força més complicades. És cert que Stalin, Mao Zedong o (per posar un exemple democràtic) els pensadors de la Fabian Society eren col·lectivistes, profundament desconfiats del valor ètic de l’individu per si mateix; però no és menys cert que Hitler, Mussolini o (de nou, per posar un exemple democràtic) De Gaulle no cauen dins la categoria de defensors de l’individualisme, precisament. A la inversa, és cert que Hayek, ideòleg de la revolució conservadora dels anys 80, era individualista, però no és menys cert que pensadors progressistes com Jean Paul Sartre o George Orwell també ho eren.

I doncs, on es troba la diferència? Al meu parer, la diferència entre esquerra i dreta és de grau, i la variable que cal tenir en compte a l’hora d’establir l’orientació d’un moviment cap a l’esquerra o la dreta és la de l’igualitarisme, referit a la riquesa, el poder i l’estatus: mentre que a l’extrema esquerra més extrema trobem els partidaris d’una igualtat total (l’anarco-comunisme, per exemple), a l’extrema dreta més extrema trobarem els partidaris d’una desigualtat natural, immutable i desitjable (el feixisme, típicament). Entremig ens trobaríem tot el reguitzell de moviments i ideologies que han anat poblant el món modern amb les seves respostes a la pregunta, mai resolta, de “fins quin punt hem de ser iguals pel que fa a la riquesa, el poder i l’estatus?“.

En aquest sentit, l’individualisme no s’identifica necessàriament amb una postura o l’altra. Podem imaginar un polític que consideri que la bondat d’una institució o una política determinada té a veure amb la seva capacitat per crear benestar per l’individu i que, precisament per això, sigui defensor de polítiques igualitaristes que, per exemple, garanteixin que els individus arribaran tan lluny com els hi permeti el seu esforç, independentment de quin sigui el seu origen geogràfic, familiar, ètnic o sexual (és a dir, d’en quins col·lectius se’l pugui enquadrar). I això és aplicable a tota mena de viceverses.

La disjuntiva entre individualisme i col·lectivisme ni tan sols té a veure amb si es creu en l’existència de drets individuals i/o col·lectius: és perfectament possible defensar l’existència de drets col·lectius tot afirmant la seva utilitat per protegir el benestar dels individus membres dels col·lectius subjectes de dret, i viceversa, és possible defensar l’existència dels drets individuals tot argumentant la seva necessitat a l’hora de preservar les comunitats enfront, per exemple, del poder arbitrari de l’Estat.

I doncs, de que tracta la disjuntiva entre individualisme / col·lectivisme? Al meu entendre, aquesta distinció té a veure amb quina és la unitat ètica a la que, finalment, atorguem valor: l’individu o la col·lectivitat. I no es tracta d’una distinció de matís: segons quin punt de vista adoptem, la justificació que puguem donar de (per exemple) una política de normalització lingüística variarà molt, com també ho faran els límits ètics que ens auto-imposarem a l’hora de dissenyar-la i aplicar-la.

Personalment, sent d’esquerres, em trobo molt còmode sent essencialment individualista. No és que cregui que la col·lectivitat no té valor, sinó que només té valor en funció del benestar que és capaç de dispensar als individus que la composen, que són els qui pateixen, gaudeixen, tenen aspiracions, raonen i senten. De fet, considero que bona part dels problemes de la Humanitat comencen en el moment en que s’oblida que en dir que “Catalunya ha decidit X” o que “els francesos han dit Y” estem, simplement, emprant formes de parlar per economia de llenguatge; que els qui fan, decideixen o pensen són, finalment, els individus; que les generalitzacions les carrega el dimoni; i que, al final del dia, tots i totes volem ser individus.

Individus amb amistats, família i moltes coses més, des de la nació fins la comunitat religiosa o cultural. Individus tot sovint disposats a fer grans esforços i sacrificis per tots aquests col·lectius. Però individus, finalment; capaços d’escollir, arribat el cas, les nostres amistats, família, nació, comunitat religiosa o cultural, o el que sigui. Amos de les nostres vides; per exemple, enfront dels grans ídols de la dreta: la tradició i el poder privat.

6 Replies to “"Individualisme" i "dreta" no són sinònims”

  1. Ande luego si tota la gent d´esquerres esteu tan liats mentalment com tu anem bé cirerer.

    Jo sòc clar i català intento ser catòlic en tot el que faig i em sento català i esnyol a la vegada, no es tan difícil. Tu diràs que sòc de dretes pos lloada sigui la dreta. Desde luego que d´esquerres no sòc es a dir ni comunista, ni socialista, ni res que refumi d´aguna manera a cap de les construccions socials fonamentades en els llibres de Marx i Engels. Ni les del principi de Marx ni les últimes evolucions.

    Per lo menys els de dretes ,dic com jo, per que potser no tots ho tenen claret no tenim doblegaments ni necessito captar vots d`aqui ni d`allà. Jo crec sincerament que qui ha convertit els partits mes en el que es diu CATCH-ALL-PARTY son les esquerres. Una mica d´aqui, una mica d`allà i vinga fem barreja inconexa,disbauxica i torpe. En fi jove no hi donguis tantes voltes al cap que ser feliç i ajudar al pròxim es fàcil

    Sort!!

    1. Em… Javier… sense ànim d’ofendre, ni entenc el teu comentari, ni (sobretot) entenc què té a veure amb l’article.

  2. No sé si té massa sentit intentar salvar l’eix esquerra-dreta assimilant-lo a igualtat – desigualtat.

    Els matisos pel que fa al tema de la igualtat són infinits. Per exemple, com diu vostè mateix, normalment es diu que els feixistes són profundament anti-igualitaris. En part és cert, en el discurs són elitistes, darwinistes, etc. Però després en la praxis a part d’una petita classe dirigent la resta de la població queda igualada i esclafada sota el poder de l’Estat. Molt semblant als sobirans absoluts: tots els súbdits són iguals sota el rei.

    Té sentit enquadrar sota el mateix terme els feixistes i els tradicionalistes que defensaven societats molt fragmentades en professions, en grups socials i en grups econòmics, amb drets diferents? No ho veig.

    I és clar, quina igualtat agafem com a base? La d’oportunitats, la de resultats, la legal?

    Sóc de la opinió, com vostè, que “dreta” i “esquerra” són termes que tal com s’utilitzen són molt vagues, i que els mateixos que defensen l’alliberament de la dona acaben defensant l’integrisme islàmic. Tanmateix crec que no té massa sentit intentar salvar els termes. Acaben generant dialèctiques de blocs enfrontats, quan des de la meva perspectiva els individus poden estar d’acord en certs aspectes i en desacord en d’altres.

    Vostè, que em sembla que és un defensor del republicanisme, estarà d’acord amb mi que en el debat no té massa sentit crear blocs ferris oposats d’opinió.

    Òbviament al final són necessàries etiquetes per poder discutir qualsevol cosa, però potser hauriem d’apostar per etiquetes més petites. “Republicà”, “conservador”, “col·lectivista”, “liberal”, ja comencen a agradar-me més. Però fins i tot potser s’hauria de poder concretar més.

    Atentament,

    Jo

  3. Molt bon article. Jo crec que l’esquerra a vegades fa mal d’oblidar l’individualisme com a valor positiu.

  4. Jo crec (seguint el teu raonament) que el que delimita l’individualisme de dretes o d’esquerres és precisament sobre la finalitat de l’acte individualista en qüestió. És a dir, si la finalitat és servir al col·lectiu per obtenir un millor equilibri entre els que mes tenen i els mes desafavorits, o si la finalitat és egoista, (ja sigui pel lucre o protecció dels interessos propis, de família, clan, partit polític, equip de futbol, o banda de gaiters, envers els interessos col·lectius). Però és clar, que amb aquest raonament algú preguntarà on acaba l’individualisme egoista protector de clan, on comença el col·lectivisme gremial que busca riquesa individual per associació envers d’altres, i quina diferència hi ha entre els dos.
    En qualsevol cas, crec que l’esquerra basa el seu discurs en la igualtat d’oportunitats indiferentment de la classe social a la que es pertany, en uns serveis públics bàsics (educació, formació, sanitat, protecció social, etc) per a tothom, i de qualitat per tal que tothom es pugui desenvolupar com a individu en qualsevol vessant de la vida… no pas tallant les ales a les iniciatives individuals. Per tant, i després de la palla mental que jo solet m’estic fent, individualisme i dreta no son sinònims, però la dreta potser creu en una societat al servei de la individualitat, i l’esquerra creu en uns individus lo suficientment formats (i amb prou consciència social i col·lectiva) per tal de ser útils a la societat.

  5. Noël, crec que precisament aquest és el discurs que la dreta ens ha volgut colar i, efectivament, ens ha colat. No és cert que la dreta cregui en una societat al servei de la individualitat. Pot haver-hi una certa dreta que hi cregui, però no és la tònica dominant. Quan la dreta s’allunya del terreny de l’economia el discurs individualista s’acaba i arriben la defensa de “la família” (patriarcal), la nació i la comunitat religiosa amb tots els seus valors morals incorporats i imposats de manera més o menys laxa per la força de l’Estat. El recurs al discurs individualista per part de la dreta es limita a l’economia i és un mer recurs per justificar allò que realment els mou: la defensa dels interessos de la classe alta. Aquest és el punt de fricció entre esquerra i dreta: la igualtat, i no la disjuntiva entre individu i comunitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *