Avui és 23 d’abril, dia de la rosa i el llibre, dia de la llengua catalana, dia en que celebrem el vincle que, juntament amb la simple voluntat de ser, ens identifica i unifica de manera més visible davant els ulls del món. Les coses del calendari han volgut, tanmateix, que aquesta celebració de la llengua es produeixi dos dies abans que, per quarta vegada en menys d’un any, una part del poble català tingui la sort de poder expressar en una urna la seva voluntat de ser. De ser en el “sí”, de ser en el “no”, de ser en el “blanc”, però de ser al cap i a la fi. Perquè si una idea unifica més que mai aquest poble, per sobre les fronteres entre esquerres i dretes, entre independentistes i unionistes de tota espècie, entre els que fa segles que són aquí i els que tot just acaben d’arribar, és la següent: que el que siguem aquí, ho decidirem aquí. I això és, per si mateix, un triomf que serveix per honorar el sacrifici que van fer aquells que es van deixar la vida en un altre 25 d’abril, fa més de 300 anys, defensant justament aquest dret a decidir per nosaltres mateixos, per nosaltres mateixes, què volem ser i cap a on volem anar. Tres dates plenes de patriotisme unides, com si es tractés d’una sanefa nacional, enfront del mal d’Almansa. Coincidències afortunades que té la vida, en ocasions.
One Reply to “Coincidències afortunades”