Abans de res, començaré per no fer de la necessitat virtut: a mi, com a la majoria dels i les militants independentistes, no m’entusiasma la idea que Espanya guanyi el Mundial 2010. I no pel fet en si de que guanyin o deixin de guanyar. La selecció espanyola m’importa tant com la brasilera o l’argentina: ni hi estic a favor ni hi estic en contra, perquè simplement no m’hi veig representat. I si he de ser honest, i sense ser un expert en futbol, trobo que si la selecció espanyola guanya aquest Mundial s’ho haurà merescut, perquè estan jugant extraordinàriament bé.
Tampoc no m’ataca particularment els budells la idea de veure gent celebrant la victòria. Molts companys de militància es van sorprendre pel fervor popular que va esclatar als carrers de tot Catalunya quan Espanya va guanyar la darrera Eurocopa, però per mi veure i conèixer gent que se sent espanyola i ho expressa desacomplexadament és 100% natural, perquè hi he conviscut tota la vida. Fins i tot jo, abans de tenir consciència política, anava amb la selecció espanyola. I diria que no sóc l’únic, dins les files de l’independentisme, que té aquest record.
Com dic, tanmateix, no m’entusiasma la idea. No m’entusiasma perquè tot i que estem parlant d’esport i no de política, tots els mitjans de comunicació espanyolistes (és a dir, pràcticament tots els mitjans de comunicació) voldran fer una vetllada però clara lectura política de les imatges d’una Catalunya plena de “rojigualdas” la nit de la victòria d’Espanya al Mundial. I el fet que aquests mitjans facin aquesta lectura, tot i saber que és falsa i esbiaixada, em rebenta. Com em rebenta, en general, el poder omnímode de la premsa per crear opinió a partir de les seves pròpies fantasies.
Però malgrat no entusiasmar-me la idea que Espanya guanyi el Mundial, no comparteixo el patiment extrem que veig en alguns companys i companyes de militància, que més enllà del remor de budells, tenen el cervell ple de pors del tot punt vives i conscients. Sembla com si pensessin que si Espanya guanya el Mundial, l’independentisme català desapareixerà o en tot cas patirà un dur retrocés. I jo en aquest sentit, ho asseguro, estic més que tranquil.
Primer de tot, perquè facin el que facin els mitjans de comunicació, moltíssima gent va amb la selecció espanyola com van durant la resta de l’any amb el Barça. És a dir: s’hi adhereixen perquè la veuen com l’equip més proper, però no per això es tornen fervents partidaris de la unitat d’Espanya, de la mateixa manera que ser del Barça no fa que un culer sigui automàticament catalanista (que li diguin a Rodríguez Ibarra i a Zapatero, entusiastes blaugranes).
En segon lloc, estic tranquil perquè, un cop acabi la febre del Mundial (que durarà tan poc com va durar la de l’Eurocopa), les coses seguiran igual. És a dir: que seguirem tenint un país on gairebé mig milió de persones ja ha votat a favor de la independència, on la centralitat de la política catalana s’està desplaçant de l’autonomisme al sobiranisme amb una rapidesa extraordinària, i on hem deixat de respondre els atacs de Madrid apel·lant a “la dignitat” i “l’autogovern” a fer-ho apel·lant al dret de decidir. Això, i no el que passi a un camp de futbol, és el que m’importa com a militant independentista.
I en tercer lloc, i més important, estic tranquil perquè crec que l’independentisme ha de ser un espai cada cop més gran i obert on el que uneixin siguin les raons, més que no pas els sentiments. La independència, parlant objectivament, no interessa menys el treballador que va amb la selecció espanyola que la treballadora que desitja ferventment que la selecció espanyola perdi. Ambdós, quan s’acaba el Mundial, segueixen patint totes i cadascuna de les injustícies que directament o indirecta provenen de la nostra dependència de Madrid, tant econòmiques, com socials, com lingüístiques o de qualsevol altre tipus. I és aquí on rau la força de l’independentisme: en que troba la seva justificació a la realitat que denuncia. I la realitat, ho sabem prou bé, segueix allà quan l’àrbitre pita el final del partit.
Quan oblidem això; quan els i les independentistes critiquem o ataquem els sentiments dels qui en un Mundial van amb la selecció espanyola; quan convertim l’independentisme en una qüestió de colors, d’alegria i de ràbia; quan fem tot això, dic, animem a convertir l’espanyolisme esportiu en un espanyolisme polític. Perquè, pel que fa a passar dels sentiments a la política, no hi ha res com l’odi irracional. I que algú es rigui de que “el teu equip” ha perdut fa molta, però que molta ràbia. Es tracti del Barça o de la selecció espanyola. No em pregunteu per què, però és així.
És important tenir present això, entre d’altres coses, perquè el dia que es convoqui un referèndum d’independència, les catalanes i els catalans que se sentin espanyols (sigui durant el Mundial o durant els 365 dies de l’any) tindran dret a vot, i els haurem de convèncer (i és del tot possible) que anar a favor de la independència com a molt és anar contra el govern espanyol, però no contra la seva altra nació. Així és com es comporten les nacions madures: un immigrant xinès a Nova York pot seguir sentint-se xinès i no obstant ser un fervent patriota nord-americà.
Fa uns mesos, davant l’eliminació del Reial Madrid de la Champions, el company Uriel Bertran cridava a refrenar l’eufòria davant la derrota de l’etern rival, tot convidant-nos a recordar que per molt que el Madrid perdés futbolísticament, la ciutat de Madrid li portava guanyades unes quantes competicions polítiques i econòmiques a Barcelona i a la nació catalana. I que el futbol no ens hauria de despistar d’aquest fet. Ara ens trobem amb una situació inversa, però la recepta ve a ser la mateixa: que la victòria de la selecció espanyola no ens faci oblidar que els i les independentistes, per primer cop a la història, tenim mig país darrere. I que el país espera més de nosaltres que lamentacions pel que passi a un camp de futbol.
Doncs això: prohibit desanimar-se, prohibit abaixar el cap, prohibit plegar veles. Estem fent història, història de debò, de la que surt als llibres de text. Que no ens obsessioni, doncs, la imatge de compatriotes nostres celebrant una victòria esportiva d’una selecció espanyola. Tard o d’hora, el que celebraran, amb nosaltres, serà l’arribada a casa del trofeu més important de tots els que pot desitjar un país: la Llibertat. Això, i no la derrota o la victòria de la selecció espanyola, mereixerà una bona festa.
Dues paraules: Molt bó
Coincideixo totalment amb tu, com tu dius, la nostra prioritat es guanyar el trofeu més important “la llibertat” molt bé per aquest article.
M’ha agradat!
primer t’he de puntualitzar que mai he anat a favor de la selecció espanyola, de petit probablement per influències familiars. estic d’acord amb tu quan dius que no s’ha de magnificar, que molts dels que van amb la roja ho són conjunturalment i molts d’ells s’apuntaran al carro de la catalana quan guanyi. tot i així, has de tenir present que malgrat que la situació estructural del país no canviï perquè guanyi o deixi de guanyar Espanya, sí que és un reforç molt important per la moral col·lectiva de l’espanyolisme polític a Catalunya. de la mateixa manera que ho ha sigut el Barça per tots els catalans en general, on la filosofia futbolística pot servir de mirall, i els èxits esportius de reforç de moral en uns moments d’hores baixes.
té alguna cosa a veure el bon moment de independentisme amb el bon moment del Barça? estic segur que una dosi de moral i d’optimisme, ha agregat a tot el que s’ha estat fent bé.
salut!