El següent decàleg té per objectiu recopilar un seguit de pràctiques que, aplicades a amb diligència i imaginació, ens permetran crear aquelles típiques i inoblidables situacions de conflicte que aconsegueixen fer de l’independentisme un moviment més conegut per les seves divisions i enfrontaments que pel seus acords i debats constructius.
Tot el decàleg es deriva d’un principi, que anomenarem “regla número 0”:
0. Del que es tracta no només és de caminar cap a la independència, sinó sobretot de caminar com, quan i amb qui tu vols. Tota la resta d’objectius, inclosa la pròpia independència, queden subordinats a aquest primer objectiu.
El decàleg en si és el que segueix:
1. Recorda sempre que el grau d’independentisme d’un altre independentista és directament proporcional al seu grau d’acord amb les teves tesis sobre com arribar a la independència. Com més discrepi, menys independentista és. En cas que la discrepància sigui suficientment gran, nega-li públicament la seva condició d’independentista.
2. Quan en una organització independentista les teves tesis siguin majoritàries, no oblidis afirmar que els membres de la minoria són uns freaks que només volen destruir-ho tot per ressentiment, enveja, ambició o ànsies de protagonisme.
3. Quan en una organització independentista les teves tesis siguin minoritàries, no oblidis dividir mentalment la majoria entre els dolents i els idiotes. Els primers formen part de la majoria perquè són uns trepes personalistes que no volen la independència; els idiotes segueixen els dolents perquè encara no han vist la (teva) llum.
4. En cas que la divisió entre la majoria i la minoria no es resolgui, i tu formis part de la majoria, no oblidis fer tot el que puguis per aconseguir que la minoria marxi de l’organització. Pressiona’ls, insulta’ls, malparla d’ells sense conèixer-los de res, expulsa algun dels seus membres (com més destacat millor) per qualsevol ximpleria, convida’ls a marxar i en general fes que quedi clar que la seva presència no és ben rebuda.
5. En cas que la divisió entre la majoria i la minoria no es resolgui, i tu formis part de la minoria, no oblidis fer tot el que puguis per aconseguir desestabilitzar la majoria i, finalment, crear una escissió. Pressiona’ls, insulta’ls, malparla d’ells sense conèixer-los de res, i quan quedi clar que no baixaran del burro, plega de l’organització i ves a una altra, o munta la teva pròpia.
6. Recorda convertir sempre les disputes polítiques en problemes personals. Aquest és un punt clau per aconseguir una òptima destrucció de qualsevol moviment independentista. Quan en una assemblea tinguis un agre debat polític amb algun/a company/a, no oblidis que quan acabi l’assemblea has de retirar-li la salutació i evitar qualsevol mena d’empatia amb ell/a, per molt bé que us emportéssiu prèviament.
7. Relacionat amb l’anterior: intenta, sempre que puguis, optar per l’atac personal en comptes de pel debat polític. Si en un debat entre independentistes convences el públic que els teus oponents són dolents, ineptes i ganduls, no t’hauràs de molestar per contestar els seus arguments. Entrar en una discussió argumentada podria donar lloc a un debat constructiu i profitós, cosa que has d’evitar a qualsevol preu.
8. Nega qualsevol mena de virtut a qualsevol company/a que no estigui d’acord amb les teves tesis sobre com arribar a la independència. Recorda-ho sempre: tu i els teus sou els bons, els intel·ligents i els treballadors, i els altres independentistes són invariablement dolents, ineptes i ganduls (especialment si militen a la teva mateixa organització i discrepen de tu).
9. Acusa els i les independentistes que no combreguin amb tu de rebre finançament de forces externes interessades a torpedinar l’independentisme. Convergència i el CNI són els sospitosos habituals en aquesta mena de llegendes urbanes, que són ben fàcils de crear i difondre.
10. El teu objectiu prioritari (que les coses a l’independentisme es facin com, quan i amb qui tu vols) és diametralment oposat a la unitat d’acció entre els i les independentistes, però no pots deixar que se t’acusi de fomentar la divisió del moviment. Apanya’t per dur a terme crides a la unitat o al tancament de files que els teus rivals no puguin assumir: d’aquesta manera, quedaràs bé i no hauràs d’aguantar compartir capelleta amb ningú més que amb els teus fidels.
Seguint aquest decàleg, en un breu espai de temps hauràs aconseguit amb total comoditat crear un ambient irrespirable d’intolerància i rancúnia, que contribuirà a que l’independentisme no abandoni la seva entranyable tradició de convertir els seus debats interns en batalles campals, i de solucionar-les a base d’expulsions i escissions.
Com no oblidar els mitics: “Això us ho paga l’Uriel” o també “Això us ho escriu l’Hèctor”.
Molt bo!
Molt gran 😉
sensacional!