La importància del fracàs (també en política)

Fa uns dies, un amic meu em comentava (no sé si és cert o no) que als Estats Units moltes empreses privades, a l’hora de contractar una persona per feines de responsabilitat, valoren molt que l’aspirant hagi muntat empreses que hagin fracassat. S’interessen per saber quines empreses eren, quines previsions es van fer a l’hora de muntar-les i quines van ser les causes de la seva fallida. I la veritat és que no és la primera vegada que sento això sobre la cultura empresarial nord-americana. Pot semblar una paradoxa, però el meu amic argumentava que les empreses fracassades mostren dues coses en una persona: primer, valentia; i segon, experiència. Tothom ho experimentem en la nostra vida quotidiana: dels errors s’aprèn. Per ells progressem i madurem.

És interessant comparar aquesta actitud amb la que es gasta al nostre país. Aquí, tothom elimina o dissimula al seu currículum aquells projectes que no van sortir bé i exagera aquells que van tenir èxit. No només això, sinó que de no fer-ho així la persona s’arrisca a que altres, més deshonestes que ella, li passin la mà per la cara acusant-la d’inútil i fracassada. I no només passa amb el currículum laboral: sigui als esports, a la vida personal o (com no!) a la política, a vegades fa l’efecte com si tothom estigués esperant que algú s’entrebanqués per assenyalar-lo i riure. Cosa que indueix, naturalment, a amagar els propis entrebancs. I a evitar els riscos i, amb ells, els fracassos… però també, involuntàriament, els grans èxits.

Tot plegat, d’entrada, ens hauria de dur a relativitzar molt l’estereotip dels nord-americans com un poble obsessionat amb el triomf. Sembla que, si més no, entenen una cosa tan simple com que el camí de l’èxit està farcit de fracassos fecunds. I és una idea que crec que és important tenir al cap en una realitat tan complicada com és la política. En especial a l’independentisme, un moviment tan donat a la depressió com a l’eufòria, i tan poc habituat al terme mig de la perseverança tranquil·la.

Això no significa, evidentment, que calgui buscar el fracàs pel fracàs, ni que s’hagi d’actuar amb temeritat, sense pensar en les conseqüències de les nostres decisions. De fet, d’això l’independentisme en va ple: de gent que s’arrisca les energies en projectes mal planificats i pitjor organitzats, que pensa en terminis d’un o dos mesos i no de quatre o cinc anys (que és el que dura una legislatura, i per tant sovint un cicle polític). El tema no és ni convertir-se en fan del fracàs ni despreocupar-se d’ell.

El tema és un altre: és ser conscient que, per bé que fem les coses, per reflexius i racionals que siguem a l’hora de planificar-les, per més hores que hi dediquem a l’hora d’executar-les, al final sempre ens haurem de topar amb un o altre fracàs. I que, per tant, cal no desanimar-se quan arriba, i aprofitar-lo com una oportunitat per preguntar-se pels errors comesos i d’aquesta manera, en el futur, fer les coses una mica millor. Una actitud davant el fracàs que, malauradament, escasseja dins l’independentisme. I el més irònic és que escasseja més entre l’independentisme més temerari, entre el més visceral i menys reflexiu; que naturalment, és el que es topa més sovint amb el fracàs.

Aquestes reflexions venen a compte d’una previsió de futur que em té força preocupat: que, al final, després de tant jugar als autos de xoc entre si, els i les independentistes perdin força al Parlament de Catalunya aquesta tardor. Una situació que durà a la decepció i, probablement, a la desmobilització a una part de la gent que s’ha anat apuntant al carro de l’independentisme durant el darrer lustre, bona part de la qual ho ha fet convençuda que això de la independència ja estava a tocar. Que, com va dir aquell, podem ser independents al mes de gener.

Evidentment, quan aquestes fantasies es desfan, quan es descobreix que els Reis Mags són els pares, l’inevitable és la frustració. I serà aquí on caldrà recordar allò del valor de les empreses fracassades. És important saber admetre el fracàs sense autoenganyar-se però sense enfonsar-se, i aprofitar la oportunitat per millorar. Si finalment les eleccions de la tardor l’independentisme fracassa, tocarà aixecar-se de nou sense escarafalls, sense els típics “jo no puc continuar, estic desmotivat/da“, “he perdut la il·lusió“, “ja no ho aconseguirem mai“, i demès lamentacions posteriors a una ejaculació política precoç. Simplement, la propera vegada que les coses ens tornin a anar bé, el proper “moment històric” que tinguem davant els nostres nassos, ja mirarem, i em perdonareu l’expressió, de no ser tots plegats tan gilipolles.

One Reply to “La importància del fracàs (també en política)”

  1. Lluís,
    aquesta setmana, a classe, un professor ens ha comentat el que tu exposes en aquest article: el fet que, als EUA, si una persona no té fracassos al seu CV es més difícil que aconsegueixi el lloc de treball que una persona que si que en té.

    Molt bon article!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *