El semàfor de la independència i el compromís militant

Si hagués de classificar els i les independentistes segons el seu grau de compromís militant amb la causa, crec que els (ens) dividiria en tres grups. Per un cantó, trobem el que podríem anomenar “l’independentisme de trinxera”; el formen els i les que militen a l’independentisme en les victòries i en les derrotes, conscients que la construcció d’un Estat propi és una tasca complicada que requereix no només de moltes mans, sinó de molta paciència. No dic que en aquest grup no faltin vicis; sovint, per exemple, s’hi pot observar una certa despreocupació sobre quin full de ruta s’ha de seguir per arribar a la independència, i per tant una certa tendència a fer les coses “com sempre”, per pura inèrcia. Però crec que és evident que, sense persones així, l’independentisme ni hauria nascut ni perduraria.

Després hi ha, per descomptat, l’independentisme més o menys passiu, que jo diria que és majoritari. Gent que en un moment determinat podran votar un partit independentista, assistir a una manifestació, signar un manifest o fins i tot participar en una campanya concreta amb un objectiu concret i a curt termini, però que en general estaran desconnectats de la lluita quotidiana per la independència. Gent a la que, en general, “has d’anar a buscar”, perquè per falta de temps o d’iniciativa prefereixen deixar el combat diari per uns altres. No em sembla en si mateix criticable, ja que cadascú sap quines són les seves circumstàncies.

I finalment, hi ha el que podríem anomenar “militància del semàfor”. Si comparem el camí cap a la independència amb una carretera, podem imaginar-nos que des del lloc de sortida fins el punt d’arribada hi ha un seguit de semàfors. En ocasions estan en verd; són els períodes en que l’independentisme creix exponencialment, sovint per una barreja entre canvis generacionals i moments de crisi de les alternatives existents (l’autonomisme, el federalisme). En altres ocasions, però, el semàfor està en vermell; són els períodes en que aquest creixement s’esgota i, sovint, retrocedeix fins un cert punt degut als errors de les organitzacions independentistes i a la tremenda incapacitat d’aquest moviment per gestionar les seves diferències sense convertir-les en enfrontaments fratricides.

Al contrari que l’independentisme de trinxera, la militància del semàfor és sensible als canvis en el semàfor de la independència. Quan el semàfor està en verd, a les files de l’independentisme militant arriben nombroses altes, motivades pel que sembla ser una onada imparable que de manera imminent ens portarà a la llibertat. Quan el miratge de la victòria imminent desapareix i el semàfor es posa en groc o en vermell, una part d’aquest independentisme, a voltes per pur i virtuós orgull, es converteix en independentisme de trinxera; però una altra bona part, desil·lusionada i mancada de visió a llarg termini, acaba per anar cap a casa, amb un cert convenciment que si la independència no s’ha aconseguit en el moment en que el semàfor estava en verd, ja no s’aconseguirà mai. És la dialèctica del “o ara o mai“.

I la veritat és que els canvis polítics profunds rara vegada depenen d’un únic moment històric en que les forces en conflicte s’ho juguen tot a una carta. Les revolucions francesa i russa van anar precedides de segles de revoltes camperoles fracassades; els afroamericans van guanyar els seus drets civils als EUA després de la Guerra de Secessió (1865) per perdre’ls en tan sols una dècada sota el jou de la segregació racial, que no va ser eliminada fins els anys 60 del segle XX; l’Estat del Benestar va aparèixer com a fita d’un moviment obrer acostumat a la derrota i la persecució, i de fet avui en dia està en evident retrocés. La política, i més encara la política democràtica, és una lluita sense final, un camp de batalla més lent però més civilitzat que el dels militars, on no guanya qui més ferotgement ataca ni qui més preses té, sinó qui continua fent voltes dins el ring al final de cada assalt.

No és que em sembli moralment reprovable que una persona només s’apunti al carro de l’independentisme quan arriben els dies dolços del creixement i l’eufòria. Com he dit abans, cadascú sap per què fa les coses. Però més enllà de la dimensió moral, si que veig un evident problema polític en el fet que una part tan substancial de la militància independentista aconseguida durant els darrers anys mostri tanta impaciència i tanta poca predisposició a aguantar els dies grisos i els mals moments. Servidor, que va entrar a militar a l’esquerra independentista l’any 2001, se’n recorda perfectament del que era ser independentista (i a sobre d’esquerres!) abans de 2003. I si bé em meravello del que hem progressat des d’aleshores, també sé que els Reis Mags són els pares, i que és altament improbable que la independència s’aconsegueixi l’any vinent.

O sigui que millor que deixem de pensar que vivim en l’avantsala de la independència, i que ens anem adonant que vivim un moment històric però no definitiu. Què en menys temps del que ens imaginem, el semàfor es tornarà a posar en groc, o fins i tot en vermell, degut a l’hegemonia d’un partit, CiU, que es manté en la indefinició respecte al dilema independència sí / independència no. I que caldrà que ningú no es desanimi i que continuem treballant, des de la sigla on cadascú/na se senti més còmode, per la República Catalana. Hem d’abandonar el “o ara o mai” amb tanta força com estem mirant d’abandonar el “qui dia passa any empeny“, aquella actitud pujolista que massa sovint hem pogut veure, també, dins les files de l’independentisme. Com sempre, la virtut es troba en el punt mig: “o ara… o més endavant“. I a seguir treballant per aconseguir la llibertat, conscients que el que seguim no és una línia recta ascendent sinó un complicat camí empedrat i ple de pujades i baixades. “De percal en percal fins la victòria final“, com diu un bon company.

5 Replies to “El semàfor de la independència i el compromís militant”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *