El sentit del deure, el retorn, la militància

Fa uns dies xerrava amb una amiga meva completament aliena a la bombolla en la que sovint vivim instal·lats els qui militem en política. Li comentava diversos projectes que tenim en marxa a Esquerra – El Prat, i el temps i les energies que exigeixen. Li parlava també de la duresa del curs que es presenta, amb dues conteses electorals en que la campanya, des de la trinxera republicana, serà durísima i en que s’haurà de posar tota la carn a la graella. No ho negaré: això últim no li ho explicava il·lusionat. Tampoc deprimit, és clar. Més aviat em desfogava, com quan li expliques a un bon amic que tens un examen crucial per davant que et requerirà tota la suor que hi puguis deixar.

La meva amiga, a banda d’escoltar, anava repetint de tant en tant una cosa: que, al cap i a la fi, si faig tot aquest esforç, serà perquè em compensa. I si sóc sincer, no estic segur que sigui així. Dubto molt que ningú trobi la felicitat, en majúscules, en la militància política; si més no a llarg termini. La vida política, aconseguint el millor de les persones, n’aconsegueix també el pitjor. És un mal lloc per fer amics (tot i que els fas) i per buscar l’autorrealització (malgrat que sovint la trobes). Crec que les persones trobem la felicitat, si la trobem, en coses més quotidianes: des dels petits moments d’esbarjo o de plaer, fins les relacions personals d’amistat o d’amor, passant per la nostra professió o les nostres aficions.

La militància política et roba temps per a tot això. Et roba temps pels estudis, per la feina, per anar al cinema,per fer esport, per escoltar música, per estar amb la parella, per veure la família, per voltar amb els amics. Et roba temps per llegir, per descansar, per parar-te un moment a reflexionar. I en no poques ocasions et roba diners i hores de son. Sacrificis tots ells que no importarien si la militància política estigués més farcida d’èxits que de derrotes i moments agres. El problema és que em fa l’efecte que la balança està força més equilibrada que això.

I doncs, per què ho fas?“. Pregunta lògica que també em va fer la meva amiga, en fer-li jo totes aquestes mateixes reflexions. A la ment em va venir un exemple: uns pares malalts. Si els meus pares caiguessin malalts, no tinc el més mínim dubte que els cuidaria. Per més temps que em robés de qualsevol activitat (inclosa la política), no hi hauria sacrifici que no fes per cuidar-los quan em necessitessin. I el cas és que no ho faria ni per ser feliç, ni per sentir-me realitzat, ni res d’això. Haver de deixar mitja vida al marge per cuidar uns familiars malats dubto molt que sigui una via cap a la felicitat, precisament.

Ho faria, simplement, per sentit del deure. Perquè difícilment podria considerar-me un home amb dignitat si abandonés a l’estacada els meus pares en un moment de necessitat extrema. Evidentment, té alguna cosa a veure amb la felicitat: és difícil ser feliç quan la teva consciència no et deixa tranquil. Però una cosa és poder-te mirar al mirall i una altra ser feliç. La felicitat implica poder-te mirar al mirall; poder-te mirar al mirall no implica que siguis necessàriament feliç.

Crec que la militància política en democràcia presenta un aspecte similar, per bé que evidentment molt menys dramàtic. Si més no, jo la visc així. Si simplement volgués ser feliç i fer coses que m’omplissin, segurament abandonaria la militància política i en tot cas hi aniria retornant periòdicament en funció del meu estat d’ànim, cosa que d’altra banda no poca gent fa. Així, només militaria en els moments d’eufòria, quan les coses van bé, i m’estalviaria prendre part dels moments grisos i desagradables, tot invertint en altres coses més plaents les hores que aquesta mena d’infeliços moments polítics em robarien.

No. El retorn que et dona la militància política, a llarg termini, és simplement saber que estàs fent el que has de fer. Que igual com cuidaries dels teus pares malalts, estàs també mirant de millorar el món que hauran d’heretar les noves generacions; el món en el que viuran els teus fills i els fills de la gent a la que estimes, i de la gent que estima la gent a la que estimes. Es tracta d’una tasca feixuga que evidentment et dóna moltes satisfaccions quan les coses van bé, però que pot arruïnar-te els ànims quan menys t’ho esperes. Però segueixes. Segueixes simplement perquè saps que has de seguir, igual com seguiries cuidant de la teva família quan més et necessitessin. Segueixes simplement per sentit del deure. I perquè saps que altres abans que tu es van deixar molt més que els ànims i les il·lusions en la lluita per un món millor. I que gràcies a ells i a elles, vivim en un món millor que el que els va tocar viure.

Així li ho vaig explicar a la meva amiga. Crec que ho va entendre.

3 Replies to “El sentit del deure, el retorn, la militància”

  1. Hi ha homes que tracen un cercle protector al seu voltant, hi ha homes més bons que amplien aquest cercle protector protegint així la família, hi ha homes, però, que tracen aquest cercle al voltant del seu poble, aquests són els millors.

  2. Si debe ser muy cansino la militancia politica, pero tampoca hay tantas cosas que hacer y de todo se cansa uno. Pero lo que yo veo peor de la politica es que aunque hagas lo que tienes que hacer el resultado no acompaña.
    Ahora estamos viendo a Zapatero hacer politicas de derechas, no sería extraño ver a Esquerra defender la unidad de España. La politica es incogruente, se da el caso de dictadores liberales y de democracias tiranicas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *