David Schweickart, matemàtic i filòsof nord-americà, diu a un interessant assaig (1) que a una economia capitalista està en l’interès racional-egoista de tothom el mantenir contents els capitalistes (pp. 141 i 142). Això és així degut a la pròpia naturalesa de l’economia capitalista: per a que aquesta estigui sanejada i funcioni, cal que la inversió no es deturi.
La resta és història: tenint en compte que els principals inversors són els individus amb les rendes més altes, en cas que aquests deixin d’invertir hi haurà una caiguda en picat de l’economia que acabarà per afectar amb més duresa els individus més pobres de la societat: menys inversió significa menys creixement econòmic, ergo menys feina, ergo més atur, ergo més pobresa. Significa també menys recaptació en impostos, ergo menys serveis socials, ergo, de nou, més pobresa (i més dura). Els polítics, que ho saben, van amb molt de compte amb ficar-se amb els rics, perquè s’hi poden jugar unes xifres d’atur i, amb elles, unes eleccions.
Sembla, doncs, que mentre visquem en economies de mercat amb un lloc prominent per la propietat privada (i això és, en resum, el capitalisme), estem condemnats a cuidar el bon humor dels rics, no fos cas que la seva tristesa inversora fos la nostra desgràcia vital. Tanmateix, Schweickart només explicava una part de la història. Sí, és cert, es necessiten diners per muntar una empresa. Sí, és cert, sense inversions l’economia no funciona. Però els diners, per si sols, fan poca cosa. Cal la mà d’obra necessària per posar-los en marxa. Cal que el que es produeixi es consumeixi. I cal, especialment, que l’Estat funcioni, faci complir els drets de propietat i garanteixi l’ordre públic; cosa que significa que ni els rics poden prescindir de l’Estat, el qual, en democràcia, és governat per representants escollits democràticament segons el principi “una persona, un vot”. I no cal dir que hi ha més persones treballadores que de classe alta.
Considerat des d’aquest punt de vista, les forces entre les classes altes i les populars estan força més equilibrades, tenint en compte que les darreres consumeixen, treballen i voten, i en tots tres camps són majoria. Sí, és veritat, resulta més fàcil pels rics deixar d’invertir que pels treballadors i treballadores deixar de treballar o de consumir, o participar en el procés polític. Però que les classes populars ho tinguin més complicat no significa que ho tinguin impossible. Una vaga, una campanya de boicot a una determinada empresa o a un determinat sector, i una intervenció organitzada i eficient en el procés d’elaboració de les lleis no són objectius impossibles pels i les treballadores. Esforçats i sacrificats sí; impossibles no.
Ho podem veure, per exemple, en el cas de la reforma laboral. Podem queixar-nos tant com vulguem, però el cert és que si el PSOE l’ha tirada endavant és perquè sap que perdrà més vots si l’economia segueix caient que si alguns drets socials es retallen. Políticament, el raonament és impecable, per més que moralment resulti incòmode. Sí, és clar, el PSOE podria tirar endavant un procés de reformes fiscals i econòmiques en clau progressista, que ajudessin a sanejar el deute públic i l’economia de l’Estat sense necessitat de tocar una sola prestació social. El problema és que en aquest combat qualsevol governant espanyol estarà sol, sense el suport d’uns sindicats forts i d’unes classes populars organitzades i acostumades a la mobilització. Així, quan la única pressió que es rep és la de sempre, la dels rics, resulta fàcil sotmetre-s’hi.
Imaginem-nos que les coses no fossin així. Que a l’Estat espanyol hi hagués el 80% d’afiliació sindical que es pot veure a Suècia, enlloc d’un 20%. Que el PSOE sabés que de tirar endavant la reforma laboral no s’arrisca a una simple vaga general d’un dia, sinó a setmanes de mobilitzacions i la consegüent caiguda de popularitat a les enquestes. Que els governants sabessin que a l’hora de tirar endavant reformes progressistes tenen, al darrere, un poble preparat per front els poderosos amb totes les eines que la democràcia moderna posa al seu abast, que sent insuficients, són moltes i molt poderoses.
Què vull dir amb això? Que els que no som d’alta família només ens lliurem de ser esclaus de l’humor dels rics quan ens decidim a posar-nos de mal “humor”, no a la conversa de cafè, sinó a les urnes, als carrers i als centres de treball i de consum. Que és molt fàcil culpar de tot “els polítics”, però que en democràcia “els polítics” som tots i totes. Que hem de fer vaga el 29 de setembre, però que la vaga per si sola no resoldrà res si no té continuïtat. I que en temps passats, en que la classe treballadora era més pobra, però també més combativa, els drets socials avançaven poc a poc, però no retrocedien.
No parlo de fer “la revolució”. Parlo de fer “la reforma”, però de fer-la entre tothom, enlloc de deixar-la còmodament en mans dels “polítics”. És això, o seguir sent esclaus del volàtil humor dels poderosos.
————–
(1) Schweickart, David; “¿Son compatibles la libertad, la igualdad y la democracia?”, a Gargarella, Roberto; i Ovejero, Félix; Razones para el Socialismo, Paidós, Barcelona (2001).