Llum, foc, destrucció (i de pas demagògia)

No seré jo qui negui que el món va ple de brètols. Però ple ple. És difícil fer una gran manifestació en aquest país, en especial si és una manifestació de contingut social, sense que aparegui algun grupet d'”herois” disposats a lluitar contra els grans enemics de la classe obrera, com son les papereres i els contenidors. I si a això li sumem la tradició del “primer carrega i desprès pregunta” que els cossos de seguretat tenen en aquest país, la recepta per a que tot plegat acabi com el rosari de l’aurora està servida.

Però una cosa és reconèixer això, i una altra que l’endemà d’una vaga general que va ser molt més seguida del que molts es pensaven, no es parli als mitjans d’una altra cosa que no siguin els aldarulls, en general molt localitzats, que es van generar a algunes ciutats de l’Estat espanyol mentre es duia a terme la vaga. Els més destacats tertulians dels mitjans catalans i espanyols, especialistes en parlar de tot sense saber gairebé de res, han trobat aquest tema molt més interessant que el que en si va motivar la vaga: la reforma laboral de Zapatero, de signe inequívocament conservador.

Ho plantejaré d’una altra manera: quan el Barça guanya la Lliga (i ja no t’explico si guanya la Champions), les celebracions de la victòria van inevitablement acompanyades d’aldarulls, a vegades greus. Però si bé els mitjans se’n fan ressò, la notícia del dia és la victòria del Barça. Imaginem-nos que no fos així; que les capçaleres de diaris, ràdios i televisions s’obrissin amb les notícies sobre els enfrontaments entre hooligans i Mossos, enlloc d’amb les imatges de la victòria. Tothom al·lucinaria, oi? Doncs això és exactament el que està passant amb la cobertura mediàtica de la vaga.

Gràcies a aquest exercici “imparcial” del periodisme i la opinió publicada, avui les converses de cafè han estat dominades pels comentaris sobre els lamentables i condemnables brots de violència d’ahir, igual com durant les darreres setmanes van estar dominades per intensos debats sobre si hi havia o no massa alliberats sindicals. I així, pel camí, l’atenció es desvia del tema central: la reforma laboral i l’atac continuat, perseverant i conscient als drets socials de la ciutadania.

Desprès, no és d’estranyar que s’aprovin mesures tan conservadores, tan perjudicials per la majoria del país, com és la reforma laboral. Simplement, el govern espanyol té més por dels poderosos que de nosaltres, la gent del comú. Sap que, en el fons, no costarà tant fer-nos empassar una mesura que va directament contra la línia de flotació del nostre benestar, present i futur. N’hi haurà prou amb explicar-nos quatre històries de por per a que ens confonguem d’enemic i oblidem que, més enllà del brètol que trenca un vidre i que segurament serà detingut com pertoca, el que finalment ens afecta a tothom és la indignant possibilitat que una empresa en beneficis pugui dur a terme acomiadaments massius “per previsió de pèrdues futures”. És a dir, per la santíssima cara.

D’un temps a aquesta part, la ciutadania d’aquest país ha après a desconfiar dels polítics, a vigilar-los, com li toca a una ciutadania amb una cultura democràtica madura. En canvi, encara no hem après que a qui més hem de vigilar és, d’una banda, al missatger (és a dir, als mitjans), i d’altra banda a qui en el fons dissenya el missatge: el poderós. No el polític, sinó el poderós de debò: la banca, el cacic, l’aristòcrata del capital. De manera que mentre no siguem capaços de llegir entre línies el que surt als diaris, d’atacs contra els nostres drets socials en vindran molts, un darrere l’altre. I no valdrà queixar-se dels “polítics”. En democràcia, els polítics som tots i totes. I si ens deixem enredar per qui està al servei d’algú que té interessos diametralment oposats als nostres, finalment acabarem fent política en la nostra pròpia contra, per acció o per omisió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *