Esquerra Independentista: final de trajecte

Corria l’any 2007. Les eleccions municipals havien anat prou bé a la meva ciutat, el Prat, on per primera vegada des dels temps de la República, Esquerra obtenia representació a l’Ajuntament. Però a la resta del país, en conjunt, les coses no havien anat precisament bé: s’havia baixat en termes de vot relatiu global, s’havia perdut representació a municipis on Esquerra feia temps que hi era, en alguns casos es va desaparèixer del consistori, i a l’àrea metropolitana (que era on l’aposta del Govern d’Entesa havia d’aportar-nos més rèdits) es patia un dels descensos més acusats de tot el país.

Recordo viure amb neguit la possibilitat que el descontentament per aquella baixada electoral el capitalitzessin les veus que cridaven ERC a prioritzar el seu component nacional per davant del seu component social, o directament a passar a ser un front independentista “ni de dretes ni d’esquerres”. Calia, al meu parer, que aparegués un projecte alternatiu al de l’executiva nacional d’aleshores, que proposés la recuperació del perfil propi d’Esquerra no només com a partit independentista, sinó també com a partit d’esquerres. Un projecte que, a més, fos conciliador i pogués recollir el millor de totes les sensibilitats del partit.

Poc després, aquest projecte naixia. Es deia Esquerra Independentista. Des del primer dia m’hi vaig adherir i, al cap de poc, sense gairebé adonar-me’n, em trobava a primera línia defensant les seves propostes: la millora de l’acord d’Entesa, la recuperació del perfil propi del partit i l’aprofundiment en la democràcia interna.

Des d’aleshores fins ara, EI ha anat sent una fàbrica d’idees pel partit. Hem anat sent els primers en parlar de la data de 2014, els primers (juntament amb RCat) en defensar la separació entre els càrrecs de partit i de govern, i els primers en defensar la consulta sobre la independència com a condició sine qua non per a qualsevol pacte de govern que ERC pugui fer amb posterioritat a les eleccions de 2010. Propostes que d’entrada van ser rebutjades o obviades per la direcció del partit i que a poc a poc, amb major o menor profunditat, han passat a formar part del seu propi discurs (de la pràctica n’hauríem de parlar).

No és un secret que a aquesta fortuna a la batalla ideològica rara vegada l’ha acompanyada la fortuna a la batalla política. La candidatura d’EI a les eleccions internes de 2008 va patir una dura derrota, la fusió amb Reagrupament no va funcionar i la proposta de referèndum intern sobre el finançament no va prosperar (per oposició de la direcció del partit) malgrat tenir els suports necessaris per tirar endavant. Fruit d’aquesta situació, alguns companys i companyes s’han anat frustrant i han anat abandonant el vaixell republicà.

Avui, la persona que ha liderat i posat nom i cognoms a aquest moviment se’n va, també, d’ERC. Uriel Bertran ha decidit abandonar el partit en el que ha dut a terme tota la seva militància fins ara. No és un secret que he confiat en el seu lideratge durant els darrers tres anys. I si he de dir la veritat, no me’n penedeixo, malgrat la seva marxa; ben al contrari. Amb defectes, com tothom, l’Uriel ha sabut estar en els moments difícils amb la gent que ha donat la cara per ell, tot infonent esperances i ànims allà on tot semblava impossible, i dient en veu alta allò que molts i moltes només comentaven en petit comitè. Una de les virtuts que més aprecio en un polític, com és la valentia, en ell l’he vista de sobres.

No amagaré la meva opinió sobre tot plegat, que és que l’Uriel comet un enorme error marxant a una aventura que trobo de difícil continuïtat a mig termini, i en un moment en què els fets estan a punt d’acabar de donar-nos la raó. Al meu parer, com ja he dit, Solidaritat Catalana, i en general qualsevol candidatura independentista “ni de dretes ni d’esquerres”, només té sentit si té possibilitats reals d’obtenir una majoria absoluta al Parlament, de manera que pugui convocar un referèndum d’autodeterminació o proclamar la independència. En cas contrari, el que hi haurà al Parlament és una minoria purament independentista, sense perfil social, que en el millor dels casos quedarà políticament paralítica i que, en el pitjor, acabarà sent de facto una opció conservadora. Pensava això de Reagrupament i per això em vaig unir a EI. Penso això d’SC i per això em quedo a ERC.

Perquè jo em quedo. No m’enganyo i sé que EI, com a marca, queda coixa sense la persona que la liderava.  Ja veurem el que el conjunt dels adherits decideix quan arribi el moment, però trobo força evident que EI, com a marca dins ERC, arriba al seu final. Tanmateix, les idees que la conformaven i (la majoria de la) gent que l’ha sostinguda continuaran dins ERC. I crec que així ha de ser. EI va néixer per aconseguir que ERC recuperi perfil propi com a partit independentista i d’esquerres per tal de superar la seva debilitat electoral; mentre aquesta es mantingui, l’objectiu restarà intacte. I caldrà que algú ho defensi, amb marca o sense ella.

Voldria equivocar-me, però crec que venen dies grisos per l’independentisme, a curt termini. Com sempre ha passat a la història del nostre moviment, de les escissions i les expulsions tothom n’espera sortir enfortit i al final tothom en sortirà escaldat. És, si  més no, la previsió que faig del que passarà a la tardor i, sobretot, durant els següents quatre anys. I els que se’n beneficiaran seran els de sempre, és a dir, PSC i (sobretot) CiU. Però no és en els moments feliços que es demostra el patriotisme, sinó justament quan toca anar a les trinxeres en un moment en què a tothom li tremolen les cames.

En la rendició mai no hi he cregut, i segueixo sense creure-hi. Per això, jo em quedo a Esquerra, a fer-la millor, juntament amb tots els companys i les companyes, pensin com pensin. I no cal dir que també espero que, amb els companys i companyes del que ha sigut EI, siguin on siguin i penquin on penquin, puguem, el dia de demà, fer un independentisme millor que el que tenim. Paga la pena l’esforç, ni que sigui com a mostra de respecte a tots aquells i aquelles que al llarg de la història s’han deixat molt més que els nervis en la defensa de la pàtria. Per ells/es, com per nosaltres, el combat segueix. I les idees d’EI romanen intactes al meu cervell.

7 Replies to “Esquerra Independentista: final de trajecte”

  1. Em sembla una opinió raonada i ben estructurada, alhora que no maniquea. Tanmateix em sembla que potser manca una mica de valentia, de llençar-se al buit de tant en tant, com ha fet en Bertran. Alguns diuen que és un arribista i que ho fa perquè la posició a les llistes d’Esquerra no li permetria arribar a ser diputat de nou. Ho desconec però en tot cas s’ha llançat al buit i li valoro. Crec que per molt històriques que siguin unes sigles aquestes mai poden ésser un entrebanc per als objectius dels seus militants, que és de fet el que més importa.

    PS: no crec que l’esperit de les propostes que han anat apareixent arran de la disconformitat amb l’estratègia d’Esquerra d’apropar-se al votant del cinturó roig siguin “ni d’esquerres ni de dretes” sinó “de dretes i d’esquerres”.

  2. Avui llegia l’Uriel Bertran al seu bloc esmentant la seva nova aposta per “inundar el Parlament de diputats independentistes”. Tant de bo. Tant de bo “però”: no és tan fàcil. I com que en política (només) voler no és poder, pot arribar un punt en què les expectatives no s’acompleixin, i és llavors quan es demostra la solidesa del projecte, el test d’estrés. Ja que sembla, des de la distància, que l’opció de Laporta és una opció a curt termini (de veritat l’opció Laporta seduirà indecisos i especialment al “cinturó roig”?). I en el pitjor dels casos, si Laporta no té èxit immediat, a la millor evoluciona cap una opció independentista liberal, amb cara i ulls.

    Sigui com sigui, com a independentista d’esquerres no tinc ganes de deixar de lluitar políticament per ambdós eixos. No entenc qui planteja l’opció d’unitat independentista, a la pràctica ERC (real) + Laporta (en potència), com la més rentable. Com deia “Jo” en el comentari anterior, si ERC deixés de banda l’eix social, jo donaria el meu vot a les CUP abans que al Laporta.

    Al meu entendre, la unitat independentista es materialitza votant la independència al Parlament, però mentrestant, ni la fragmentació política ni un únic target electoral són les millors opcions per arrancar el major nombre possible de vots independentistes. És a dir, la unitat és necessària al Parlament quan arribi el moment, perquè abans pot ser contraproduent.

    Salut.

  3. Un error un inmenso error. Aunque mejor así el independentismo no va a ningun sitio. ¡Como si fuera posible!

    JV

    PD: No nos vendría mal un redactor independentista en El Periodico

  4. Escolta, tu saps si ha desaparegut l’editorial de la web d’Esquerra Independentista que deia precisament el que defenses tu, que Esquerra havia assumit els principals postulats d’EI?

    Salut

  5. L’Uriel no marxa d’ERC, l’han enviat fora del castell a fer serveis especials. És molt senzill, per impedir que RCAT tregui 10 ó 20 diputats i passi per davant d’ERC, que no en treurà més de 9, li encarreguen a l’Uriel que plagii el discurs de RCAT, capti al Laporta ( que ja va treballar pel PI a les ordres de CiU per fotre l’independentisme català) i que amb el senyor Lopez Tena, home de confiança de David Madí , divideixin el vot independentista i destrueixin RCAT. Tan maquiavèlic com quan aquest Uriel es va inventar EI, que l’unic que pretenia era dividir en dos el vot crític dels militants d’ERC i fotre RCAT. CiU i ERC , una vegada més fent mal al país… de totes maneres la gent no és imbècil i la SCI aquesta cada dia té menys credibilitat. CiU va intentar destruir ERC l’any 1989 quan va plegar l’Hortalà i la va tornar a intentar tornar a destruir el 1996 quan va finançar el PI i vosaltres li pagueu els favors prestats ajudant-la a destruir RCAT. Tot el joc brut de CiU que hem criticat durant anys ara també el practica ERC . CiU engega el ventilador de brutícia i alliçona els seus mitjans contra RCAT, ERC dona ordres de que no es parli de RCAT i truca a alguns diaris, com el REGIO 7, amenaçant-los que si tornen a entrevistar Carretero o a parlar de RCAT es quedaran sense publicitat. Malgrat tot aquest joc brut RCAT entrarà al Parlament i posarà les coses al seu lloc, a Catalunya som molts els independentistes i molts els que encara no hem perdut la dignitat per una cadira.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *