Virtut i llibertat: lliçons romanes per una època de dependència i crisi

Espàrtac (1960), dirigida per Stanley Kubrick i basada en la novel·la homònima de Howard Fest, és probablement un dels films més celebrats del gènere peplum. Si bé l’argument de la pel·lícula gira a l’entorn de l’heroica figura d’Espàrtac, el líder de la revolta d’esclaus que va sacsejar la darrera República Romana, la subtrama més interessant del llargmetratge és, al meu parer, la que enfronta els senadors Grac i Cras.

Cras ens és presentat com un poderós general patrici, l’únic home de Roma que no s’ha sotmès a la corrupció que ha envaït la República; un idealista conservador que identifica la llibertat republicana amb el desordre, i que aspira a restaurar les tradicions i la virtut romanes per la via de la dictadura. Grac apareix com un senador cínic i inclinat a la corrupció, però determinat a conservar a tot preu la llibertat republicana i a equiparar el poder de la plebs al de l’aristocràcia; tant és així que, a més de confirmar explícitament que prefereix una república corrompuda a una dictadura virtuosa, al final de la pel·lícula se suïcida per no haver de viure com a titella sota la tirania de Cras després de l’accés al poder d’aquest, i això malgrat que Cras li perdona la vida, les riqueses i el càrrec de senador, per tal d’evitar una revolta plebea.

Així, l’espectador és convidat a escollir mal menor: la dictadura virtuosa o la república corrompuda. Una distinció que hagués resultat fortament contraintuitiva pels propis romans dels temps de la República, els quals, precisament, consideraven que entre la virtut i la llibertat existia una relació circular: l’una no podia existir sense l’altra, si més no a mig i a llarg termini.

Per un cantó, la dependència civil, política o econòmica, que els romans consideraven incompatible amb la llibertat, impedia el desenvolupament de la virtut: el comportament moral del ciutadà responsable, és a dir la virtut, només és possible si el ciutadà és autònom i pot determinar per si mateix les seves opinions i els seus vots. En cas contrari, l’individu acaba opinant i votant allò que determinen els seus amos, es tracti de patriarques, tirans o potentats econòmics, independentment de si és el correcte i el millor per la República.

D’altra banda, el comportament viciós i egoista generat per aquest servilisme posa en perill la mateixa República i, amb ella, la llibertat que aquesta malda per garantir. Si el gruix de la ciutadania no para atenció als millors arguments, sinó als arguments de la gent de la que depèn, aleshores la República acaba caient, de facto o de iure, sota el domini arbitrari d’aquells dels seus membres amb més recursos privats, pertanyin aquests a l’àmbit de l’economia o de qualsevol altre àmbit en que es puguin donar situacions de dependència i asimetria de poder.

No cal marxar de l’Antiga Roma per observar aquesta relació circular. La decadència moral de Roma va començar en el moment en que les masses plebees van accedir al govern de la República, una situació que va dur a la formació de dos partits, el popular i l’aristocràtic, “l’esquerra” i “la dreta”, diríem avui. Els primers, a més de voler eixamplar el poder polític de la plebs, volien també redistribuir la propietat agrària, per evitar la formació de grans masses amb drets polítics però en situació de dependència. Els segons, a més de rebutjar aquesta redistribució de la propietat, volien també limitar la participació política de la plebs, precisament per aquest mateix motiu d’evitar la participació política d’aquells qui, en realitat, no són plenament lliures.

Cap dels dos partits no es va sortir amb la seva. Els intents de reforma agrària dels populars van ser repetidament avortats; els intents d’exclusió política de la plebs dels aristòcrates van acabar en igual fracàs. Ni el recurs a la dictadura per part de líders d’un i altre partit va acabar per decantar la balança cap a un o altre cantó. Al final, el clientelisme, la corrupció i els greus conflictes civils en que es va enfonsar la República van assolir tal magnitud que, al final, va ser inevitable l’aparició de la figura de César August, primer emperador romà, que acabant amb el desordre, va acabar igualment amb la llibertat i la República. El poble romà, exhaust per un segle d’inestabilitat política i decadència moral, no va protestar.

En un moment de crisi econòmica, d’augment de les desigualtats, de pèrdua de confiança en les institucions democràtiques i d’escàndols continuats de corrupció, caldria no oblidar aquesta lliçó que ens llega l’Antiga Roma i que es troba al cor de la tradició republicana: que la llibertat i la virtut només poden triomfar si van de la mà. Que només són possibles allà on la ciutadania té garantits els seus drets civils i polítics, però també el seu sustent econòmic. Que on impera la desigualtat entre els ciutadans, la llibertat acaba sent una il·lusió pels qui es troben en situació dependència. Que aquesta manca de llibertat acaba per fer desaparèixer la virtut cívica. I que allà on llibertat i virtut fracassen, triomfa inevitablement la tirania. El que deia: en el moment que vivim, caldria parar-hi atenció.

26 Replies to “Virtut i llibertat: lliçons romanes per una època de dependència i crisi”

  1. Ya lo decia Aristoteles, todos los sistemas políticos acaban degenerando como una ley natura. La democracia en la dictadura, la dictadura en la oligarquia y otra vez democratas.
    Un circulo vicioso inevitable.

  2. Em sembla un salt massa arriscat equiparar llibertat i virtut. La virtut, entesa almenys com l’adhesió a unes pautes de comportament, és més fàcil d’aconseguir amb la por al càstig. I on el càstig real no hi arriba, hi arribarà la por d’un Déu-jutge que ho veu tot.

  3. @Jo, la virtut no és necessàriament l’adhesió a unes pautes de comportament preses per morals. Si per exemple jo no menteixo, no perquè cregui que està malament, sinó perquè penso que m’enxamparan, el meu comportament no és virtuós sinó oportunista i hipòcrita. La virtut és sempre un tret autònom del caràcter; la persona que actua moralment per por al castic no està actuant de manera virtuosa. És l’individu autònom, el que fa allò correcte perquè troba que ho ha de fer, el qui pot rebre el títol de virtuós. Per tant, la virtut és indissociable de la llibertat.

  4. Ah, ui. I no creus que és un xic irracional pensar que això “s’ha de fer així”. Si almenys comprèn que actuant així ell viurà en una societat millor de la que s’aprofitarà… Però això també seria “hipòcrita i oportunista”.

  5. @Jo, fixa’t que el que t’he discutit no és una qüestió de fets sinó de conceptes. Podem arribar a la conclusió de que el comportament virtuós és inassolible, o utòpic, però això no farà que el comportament moral motivat per la por al castic passi a ser virtuós. Si per mi és impossible construir una màquina del temps, el que no puc fer és construir una caseta pel gos i anomenar-la “màquina del temps”, redefinint què significa “màquina del temps” com “caseta al jardí on dorm el gos de la família”.

    Si discutim la qüestió de fet (si la virtut és possible, i si és desitjable) personalment, crec que no hi ha contradicció entre exigir al ciutadà un comportament, sota pena de castic, i al mateix temps fomentar que aquest comportament es doni “per se”, per pur amor al deure, sense que la por al castic hi influeixi. Per exemple: jo no mato, no perquè la llei digui que no he de matar, sinó perquè em repugna moralment. Ara bé, el fet que *a més a més* la llei castigui aquell qui mata, obliga fins i tot el ciutadà viciós a comportar-se de manera aparentment virtuosa. Però segueix sent important fomentar, fins on es pugui, que aquesta virtut sigui genuïna, i no una falsa virtut obligada per la llei, més que res perquè com més gent es comporti conforme a la llei simplement per por al castic, més fàcil serà que aquesta llei acabi sent subvertida i que la gent que es comporta virtuosament acabin sent oprimits per una majoria immoral.

    I si com dic, no pot haver virtut on no hi ha llibertat, aleshores la llibertat esdevé una condició necessària (tot i que no suficient) per aconseguir una ciutadania virtuosa.

  6. Però aquests “virtuosos” han existit. Són les minories d’homes nous alemanyes i soviètiques. Òbviament la major part de la població no canvia…

    En tot cas, i en referència a això de la caseta del gos: és racionalment acceptable no dir virtut al simple seguiment d’unes normes, en tot cas llavors a la virtut hem de donar-li molt poca atenció. Si vols, podem posar-la de referent, la idealització de Fichte, i Hegel i els romàntics… “L’alemany és”… I en realitat el que s’està dient és el que es vol que “l’alemany sigui”.

    Però crec que els governants hauran de recordar que darrera la “virtut” o la “idealització” hi ha sempre un interès social que cap home nou podrà esborrar: el benestar de la societat. I això és el que tu (jo no) potser consideres hipòcrita.

  7. PS: per cert, dir-te que personalment també valoro aquestes formes de reforçament d’unes pautes de comportament. La persuasió, el convenciment… Però jo mai ho havia anomenat virtut, ho havia anomenat nacionalisme o fe. Em sorprèn d’un republicà (i no ho dic amb ganes de fer mal)

  8. @Jo, per començar, insisteixo en que la virtut només és tal quan és autònoma. Els “homes nous” alemany i soviètic mai no van poder escollir un altre camí que no fos el que venia marcat pel seu Estat, del qual en depenien a vida o mort. El servilisme generat per una situació així fa impossible la virtut. No és el mateix ser un robot que un ciutadà virtuós.

    Evidentment que el benestar de la societat és el fi últim que hauria de moure els governs. Però justament el que la tradició republicana assenyala és que el benestar de la societat només és perseguible, de manera imperfecta, en un règim republicà, en el qual els ciutadans lliures es garanteixen mútuament drets i llibertats i governen conjuntament (directament o mitjançant representació). I que un règim així és impossible sense una ciutadania virtuosa, que pensi en el benestar de la societat com una part més del seu propi benestar individual; i que, a la inversa, una ciutadania així és impensable si no és en un règim de llibertat. El que dic a l’article: virtut i llibertat, o van de la mà, o no van. I això, t’ho asseguro, és pura tradició republicana. Aristòtil, Ciceró, o més modernament Rousseau o Madison, en parlen abastament.

  9. Bé, no insistiré més doncs no és el meu objectiu cansar. En tot cas, el problema bàsic parteix de la idea de llibertat. Quan penso en els “homes nous” penso en fanàtics, convençuts de les bondats del que fan (i no d’arribistes). Per tant són tan “lliures” (i mira que ho poso entre cometes) com els que estan convençuts de la bondat d’un altre comportament (en el cas que tractem la “virtut” republicana). Són fanàtics igual, sense voler emprar la paraula fanàtic com un insult (són “robots” uns i altres, iguals de convençuts i iguals de feliços).

    No m’atreveria a anomenar Rousseau un republicà, ja que era un totalitari. Un totalitari demòcrata però un totalitari. No crec que es pugui dir republicà a algú que no contempla les minories o que arriba a dir que aquell que no pensa com la majoria hauria de preguntar-se per què no ho fa. Em recorda molt a Schmitt.

    De Ciceró i Aristòtil… Són republicans clàssics, poc a veure amb els republicans demòcrates actuals. Però bé, de la virtut sí que en parlen. Ara, deixa’m dir que el concepte de llibertat que fan servir és molt més legalista que l’actual (és lliure el que no és esclau).

    Tornant al principi doncs dir que la “llibertat” és molt fal·laç: pensem en el que diuen marxistes com Lukes amb la 3era dimensió del poder (els homes nous, i els virtuosos convençuts), són lliures aquests? Són feliços, però lliures? Existeix la llibertat? No som, com diu Nietzsche, esclau del nostre “Jo mateix”, que ens diu: “que això t’agradi”, “pensa això”?

    Considero que per això podem parlar de virtut com a seguiment d’unes normes, i si com tu has apuntat això és corrompre una paraula anterior podem equiparar-la al convenciment de la bondat de les normes. Però segueixo dient, fent-ho d’una manera o una altra la “llibertat” no hi cap, aquí.

  10. La virtut és, segons el DIEC, la “disposició de l’ànim per a les accions conformes a la llei moral”. Quan faig una cosa per la por al castic, no estic actuant conforme a la llei moral, sinó simplement conforme al meu interès (en aquest cas, el de no ser castigat). No és el mateix no dir mentides perquè està malament, que no dir-les per por a que m’enxampin. L’efecte a curt termini pot ser el mateix, però a la llarga significa que quan pugui mentir sense que m’enxampin, ho faré. A llarg termini, només la virtut garanteix que l’individu es comporti conforme a principis morals.

    Per això la virtut cívica és necessària per l’estabilitat de la República: si la gent només obeeix les lleis per la por al castic (si només paguen impostos perquè no els queda més remei), i no perquè ho vegin com el seu deure de ciutadans, un dia o altra acabaran per desobeir-les. Si la gent només participa en política moguda per interessos egoistes, i en cap moment mira per l’interès general, tard o d’hora la República acabarà per enfonsar-se.

    D’altra banda, de conceptes de llibertat n’hi han molts, però el que els pensadors republicans han manegat és sempre el mateix: no ser dominat. L’home nou soviètic o alemany estaven dominats, per molt que estiguessin d’acord amb les ordres dels seus dominadors. L’esclau feliç no és menys esclau que l’esclau disconforme.

    I quant a Rousseau, és un autor poc llegit i pitjor entès. Si hi ha una cosa que el preocupa és la llibertat de l’individu; i perquè li preocupa, insisteix en que la llei sigui fruit de la voluntat general, de tota la nació, i no el fruit de la preponderància d’una facció de la nació sobre una altra. Una preocupació que, d’altra banda i des d’una altra perspectiva, compartien els Pares Fundadors dels EUA.

  11. Però no veus, que “la llei moral” (que tu empres en singular) esclavitza tant com qualsevol altra mena de creença? Això no vol dir que sigui “dolent”, una moral ben construida és molt útil, i com tu dius la creença en la seva bondat ajuda. Ara, l’home és feble, i la creença en la bondat s’aguanta millor amb la por al càstig (quan la justícia ordinària no hi arriba tenim l’infern). Com diu Maquiavel: que t’estimin i et temin, però si has de triar que et temin.

    Per cert: els moralistes també vigilen pel seu interès. Per ells el mateix fet de complir la llei/moral é un gaudi. Hauríem de deixar de classificar la gent en “egoístes” i “altruistes”. Tots som egoístes, si bé alguns troben gaudi personal en ajudar els altres.

    I Rousseau… Hi estic d’acord. En particular per l’esquerra republicana. No es pot confondre el desig en fer lleis inapelables amb una preocupació per l’individu en sí. On és l’individu en la seva voluntat general?

    PS: en relació amb la virtut, a l’enciclopèdia catalana hi inclouen el significat de: 5 abs ÈTIC Pràctica habitual del bé. Òbviament els diccionaris i enciclopèdies poden ser útils per entendre l’orígen de les paraules, però no han de poder coartar-nos a l’hora de discutir quin és el seu ús més adequat.

    1. Podem discutir sobre el que és o deixa de ser la llei moral, però si estem d’acord en que en algun sentit hi ha coses que estan bé i d’altres que estan malament, aleshores convindràs amb mi que no és el mateix fer el bé per por al castic que fer el bé perquè creus que és el teu deure. El primer és purament un acte d’hipocresia i el segon un acte de virtut. I si bé és cert que la hipocresia és l’homenatge que el vici li rendeix a la virtut (i per tant, és millor que el vici), la virtut no deixa de ser superior, perquè és més estable. Com t’he dit abans, si jo només dic la veritat per por a que m’enxampin en una mentida, aleshores el dia que pugui mentir impunement ho faré. I sempre hi ha ocasions per eludir el castic. Per això la virtut és tan important per una societat republicana, en que la llibertat ve garantida per les lleis. I per això només és possible en llibertat: perquè només qui és autònom pot ser virtuós.

      I per cert que la cita de Maquiavel apareix a “El Príncep”, que no per casualitat és un tractat sobre el govern absolutista, en que les lleis són fruit de la voluntat arbitrària d’una persona; tu llegeix els Discursos sobre la Primera dècada de Tit Livi, que parla sobre els governs republicans, i veuràs un Maquiavel ben diferent.

  12. Bé, s’ha arribat a dir que no sembla la mateixa persona.

    Per cert, i acabant: no estic d’acord en que hi ha “coses que estan bé i d’altres malament” així sense més. Sóc un relativista que crec que una moral ha de tenir un sentit pràctic. Defujo les paraules superior i inferior, si bé considero que a la major part de la gent interessa una moral que permeti viure sense por i sobreviure, si pot ser en benestar. A mi també i per tant obviaré els que cerquen d’altres coses alhora de parlar del que “convé”.

    Crec que el teu error és precisament la valoració, el gran amor a la “virtut” tal com tu l’entens i el gran damne de la “hipocresia” tal com tu l’entens. Aquesta virtut que esmentes no és diferent al nacionalisme o la religió, una sèrie de creences que permeten afrontar la vida sense parar-se a pensar cada cop quin camí agafar (normalment per manca d’informació) [funcionalisme]. En tot cas jo no ho valoro negativament, em sembla bé.

    PS: per cert… Coneixes el mètode Pavlov? Quan a un nen se’l pega al cul per robar acabarà vinculant l’acte de robar amb el dolor i per tant el percebrà negativament. Sóc bastant escèptic respecte a la racionalitat de la majoria de persones.

    1. Justament, quan m’he referit a la llei moral he dit que “en algun sentit” hi ha coses que estan bé i coses que estan malament. Aquí podríem entrar a parlar sobre si existeix una moral universal o no, però qualsevol moral és prescriptiva, i diu que unes coses estan bé i unes altres malament. D’altra banda, no sé molt bé què vols dir amb que la moral ha de tenir “un sentit pràctic”: tota moral parla de les accions, i per tant tota moral és pràctica.

      D’altra banda, no entenc molt bé en quin sentit la virtut és equiparable al nacionalisme o a la religió. La virtut no és una creença, no és una idea. És una part del teu caràcter; pots tenir-la o no tenir-la, pots desenvolupar-la, pots ensinistrar-la, però no pots “creure-te-la”.

      I finalment, respecte Pavlov, t’asseguro que fa temps que es coneixen les limitacions del conductisme pel que fa a l’estudi de les accions humanes. Si tot fos tan fàcil com associar una acció a un castic, aleshores la pena de mort seria suficient per preveure els assassinats, i la veritat és que l’experiència històrica indica més aviat el contrari.

  13. Ah, bé, potser l’impuls és a vegades més poderós que el convenciment de que moriràs. Sobretot en el moment en que es produeix. El problema dels conductistes, o d’alguns conductistes, no és el seu esquema mental, sinó les poques convinacuions d’inputs que comprenen. “La por a la mort sempre pesa més que tota la resta”. Fals: depèn del grau de por, de la por a les alternatives, etc.

    Jo en canvi crec que entens perfectament a que em refereixo quan parlo del pragmatisme de la moral. Em refereixo a la vinculació d’aquesta amb un objectiu determinat, i a més no capriciós. Com he dit l’objectiu que jo persegueixo és el de viure bé i sense por. No tothom ho comparteix, n’hi ha d’altres que persegueixen una moral guerrera, o sacrificada, o… Moltes variants. Per mi pragmatisme és que persegueixi les meves necessitats, que crec que comparteixo amb la majoria, i no que intenti suprimir-les o tapar-les.

    I tant que és una creença! Tota idea ho és, i la nació ho és, com el Bé religiós. Una idea és una assumpció, i una assumpció s’explica a si mateixa. També pots ensinistrar el teu grau de sacrifici per la pàtria, o pel que sigui.

  14. Home, de fet quan Aristòtil parla de la virtut, la vincula a l’objectiu de la felicitat. Però una cosa és això i una altra cosa assumir que la virtut depèn de la por al castic. La virtut depèn, justament, de la voluntat d’un mateix de viure una bona vida (i aquí podríem discutir sobre què fa que una vida sigui bona); o sigui que té una finalitat eminentment pràctica. Però si no depèn de la nostra bona voluntat sinó de la nostra por al castic, aleshores no som virtuosos. Insisteixo en la diferència que existeix entre la persona que no menteix perquè és sincera i la que no menteix perquè té por a la que la descobreixin. La sinceritat és una virtut; la por a que a un l’enxampin, no.

    I no, no tota idea és una creença. Jo no crec que la Terra sigui plana: ho se. I en el cas de les virtuts, ni tan sols son idees: son trets del comportament. No tenen res a veure amb creure en un Deu o tenir un ideal polític.

  15. O sigui que si dic que “sé que estic tenint una discussió amb tu al meu bloc” no estic indicant un saber sinó una creença?

  16. Insisteixo: jo diria que és raonable dir que saps que estàs tenint una discussió a un bloc anomenat perezlozano.cat. Que ho saps, no que ho creus.

  17. Es tot questio de llenguatge; saps, o be creus, que el que tens entre mans es un blog? Vull dir: saps positivament que es un blog o nomes cres que perceps un blog entre les teves mans? Cal haver definit abans ben be les paraules “creure” i “saber”. Definint el llenguatge amb sentit practic, jo diria que se que hi esta havent una discussio en un blog anomenat perezlozano.cat

    Si te sentit o no aqueta definicio del llenguatge ja no ho se, en tot cas, Wittgenstein: del que no se’n sap res, no se’n pot parlar.

    Molt interessant el blog 🙂 t’anire seguint, salut!

    1. Efectivament, les paraules són importants. Però, com defensava el darrer Wittgenstein (que va corregir aquest judici tan taxatiu sobre que cal no parlar del que no se’n sap res), les paraules només tenen sentit en un context determinat en el que es fan servir i que les hi atorga el seu significat. Quan fem servir les paraules amb significats diferents al seu significat estàndard, el que estem fent és fer un us bastard del llenguatge (un us en el que el llenguatge “fa festa”, en paraules de Wittgenstein) i, per tant, confonent el personal. En el sentit en que comunament s’utilitza el terme “bloc”, efectivament, això és un bloc i aquí estem tenint una discussió. I això no és mera creença sinó un saber, en el sentit quotidià en el que tothom utilitzem els verbs “creure” i “saber”.

  18. El problema és la mala construcció de les paraules. “Saber” sembla tenir poc sentit tal com s’entén, ja que poca gent el percep com un “creure fermament” o “creure sense dubte”. Molta gent l’entén com un “creure concorda amb “veritat””.

    Per tant podríem arribar a la conclusió que qui confon el personal, o a ell mateix, és el que empra aquesta paraula, per la seva ambigüitat o mala construcció.

    Òbviament puc concedir que desterrar del llenguatge paraules així és força complicat.

  19. PS: considero que el pragmatisme a aplicar no és acoplar-se a les coses tal com són, sinó fer que s’acoplin a un objectiu determinat.

  20. I Xavier,

    El que tu sembles proposar portaria a dir que un Cristià sap que Déu existeix i un ateu sap que no existeix. Com he dir si eliminéssim la càrrega que la paraula ara té això podria funcionar. Ara bé, això em sembla molt poc pràctic.

  21. PS: encara que òbviament continuaria pensant que és millor dir “creure fermament” que emprar una paraula tan diferent per indicar una diferència de graduació.

Respon a Jo Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.