La consulta sobre la independència: una oportunitat pel país, una oportunitat per ERC

Sense ànim de ser grandiloqüent, crec que d’aquí a no tants anys el 8 de juny de 2010 serà recordat com un dia històric. L’admissió a tràmit, per part de la Mesa del Parlament de Catalunya, de la Iniciativa Popular per convocar un referèndum d’independència, suposa una fita en el combat democràtic que els sectors més avançats de la societat catalana mantenen amb l’Estat espanyol de cara a aconseguir, no ja la independència, sinó simplement el dret de decidir. O dit com sempre s’ha dit: el dret a l’autodeterminació, que no és sinó la democràcia aplicada a les fronteres.

A favor de l’admissió a tràmit van votar Esquerra, CiU i ICV. En contra, PSC i PPC; socialistes i populars, com de costum, fent pinya quan les estructures de l’Estat espanyol grinyolen davant l’avenç de la democràcia. Però l’únic partit que veritablement ha acollit amb entusiasme aquesta IP ha sigut Esquerra. El president del partit i candidat a la presidència de la Generalitat, Joan Puigcercós, va anunciar que es prioritzarà la recollida de signatures per aquesta IP per davant de la pròpia campanya electoral. I no està de més recordar que un dels principals i més notoris impulsors de la IP ha estat un diputat d’Esquerra: Uriel Bertran, actual candidat republicà a l’alcaldia de Badalona.

Tenint en compte el que ha anat passant al si del partit durant els darrers anys, que tots dos dirigents republicans estiguin d’acord en atorgar aquesta importància a la IP, és una coincidència de parers significativa i esperançadora. Com l’Uriel, porto anys expressant la meva disconformitat amb la gestió que en general la direcció d’ERC ha fet del segon tripartit, i sempre he insistit en la mateixa idea: que si ERC té algun valor al “mercat” electoral actual és el de posar el llistó nacional i social més alt que ningú. No es tracta de ser purista ni de perdre de vista la realitat, però quan ERC intenta semblar el que no és, un partit de l’status quo, una bona part del nostre electorat deixa de confiar en nosaltres i acaba, majoritàriament, per abstenir-se. D’aquí és d’on, al meu parer, venen totes les baixades electorals que hem patit durant els darrers anys.

Amb la votació a favor de l’admissió a tràmit de la IP, però sobretot amb el compromís manifest del president del partit amb ella, ERC ha fet un punt d’inflexió, que espero que sigui definitiu, de retorn cap a l’estratègia que, entre d’altres coses, va portar el partit a créixer durant aquell cicle daurat de 2003 – 2004: posar el llistó polític per sobre del que cap altre partit catalanista i/o d’esquerres està disposat, d’entrada, a assumir, justament per acabar arrossegant tothom cap a l’enfrontament democràtic amb Espanya. En el seu moment, aquest llistó es deia “Estatut”. Ara, es diu “consulta sobre la independència”.

Així mateix, que la Coordinadora liderada entre d’altres per Uriel Bertran hagi decidit fer us de la Llei de Consultes Populars suposa un innegable reconeixement de la Coordinadora Nacional per la Consulta, liderada entre d’altres pel propi Uriel Bertran, a aquest avenç aconseguit per Esquerra des de Govern. Una Llei que, d’altra banda, va comptar en la seva elaboració amb una de les mateixes mans que han impulsat la IP: Alfons López Tena. Al final, com deia aquell, malgrat el soroll, sabem d’on venim, i sabem on anem.

No tinc cap dubte que, si seguim per aquesta via, podem donar una sorpresa a les properes eleccions autonòmiques. Però això sí: cal seguir aquesta via, fins a les seves darreres conseqüències. La única manera d’aconseguir que la gent que ens ha deixat de fer confiança torni a fer-ho, és aconseguir que tinguin clar per a què servirà el seu vot, de la manera més concreta i precisa possible. Dit en plata: que el seu vot servirà, entre d’altres coses, per forçar una consulta sobre la independència.

El compromís explícit d’ERC amb la consulta sobre la independència com a condició sine qua non per formar govern és el corol·lari inevitable de la defensa que el president del partit ha fet de la IP; és la cura que tancaria una bona part de les ferides internes que encara resten obertes al si d’Esquerra; i és, també, la clau que obriria la porta a la il·lusió perduda de tants milers de votants que un dia van somiar amb una Catalunya diferent, navegant a tota màquina cap a la llibertat amb ERC al timó del vaixell, i que per diferents raons han acabat deixant de confiar en nosaltres.

I a qui estigui preocupat/da pel fet que sigui el govern espanyol qui hagi d’autoritzar la consulta… doncs què dir, que s’atreveixin a denegar-la. Si per intentar prohibir un referèndum no oficial a Arenys de Munt ja es va muntar la que es va muntar, resulta fàcil d’imaginar l’impacte que sobre les opinions públiques catalana i internacional tindria una negativa espanyola a permetre una votació democràtica i pacífica que, a més, hauria estat sol·licitada per les bones, seguint els tràmits marcats per la llei. En realitat, com deia el president Roosevelt, “l’únic límit al nostre enteniment del demà són els nostres dubtes d’avui“. Fora dubtes, doncs. Tothom a recollir signatures així que comenci la campanya!