Què va significar l'antifeixisme, i per què el necessitem més que mai

La setmana passada es van complir 70 anys del bombardeig de Pearl Harbor, que va motivar l’entrada dels EUA a la Segona Guerra Mundial. Crec que és un bon moment per recordar el lligam entre el resultat d’aquesta guerra i els progressos que es van aconseguir a la post-guerra, i que avui dia estan en perill. Començaré per aigualir el mite: malgrat els relats de bons i dolents que la propaganda de Hollywood i de Moscú ens han fet arribar durant generacions, la Segona Guerra Mundial va ser fonamentalment un conflicte entre grans potències imperials: França i la Gran Bretanya tractant salvar el que podien dels seus imperis colonials, i els EUA, la URSS, Alemanya i el Japó tractant de treure profit de la decadència de francesos i britànics. El joc d’aliances entre aquestes potències va fer la resta i per això la Segona Guerra Mundial va acabar com va acabar.

Continue reading “Què va significar l'antifeixisme, i per què el necessitem més que mai”

Cooperant, o competint, de dreta a esquerra

(Publicat al diari Crònica)

A La República, Plató plantejava el seu model de societat ideal, la culminació de tot el seu complicat sistema filosòfic. Una ciutat utòpica que seria governada per una minoria de filòsofs, defensada per un grup més nombrós de guerrers i treballada per una majoria d’artesans. Cada grup estaria compost per persones preparades per desenvolupar la seva tasca, cadascun dels seus membres ocuparia sense protestar el lloc que li pertoca a la societat, i tothom executaria les seves tasques de manera virtuosa. D’aquesta manera, regnaria l’ordre i, amb ell, la felicitat dels membres de la societat.

Continue reading “Cooperant, o competint, de dreta a esquerra”

Cooperar i/o competir

(Publicat al diari Crònica)

Imaginem-nos una petita classe universitària composta per estudiants d’habilitats desiguals. Atès que a cadascú se li donen millor unes assignatures i pitjor unes altres, els estudiants decideixen compensar les seves respectives debilitats posant en comú els beneficis de les seves fortaleses. Si estem parlant, posem per cas, d’una classe de la carrera d’Econòmiques, podem imaginar-nos que aquells que vagin millor en econometria ajudaran aquells que ho portin pitjor, que després aquells que vagin pitjor en història econòmica rebran ajut dels qui ho portin més coll avall, i així successivament. Ens trobaríem, doncs, davant un esquema fonamentalment cooperatiu: un grup de persones treballen en comú per un objectiu compartit, beneficiant-se mútuament.

La meva amiga Esther, o les coses de tenir un projecte propi

Una bona amiga meva té un problema. Deixeu-me que us parli d’ella: es diu Esther Ramírez Capella. L’Esther, pels amics. Com dic, té un problema: ella està la mar de bé soltera. No és que vagi de flor en flor cada cap de setmana (que si ho fes ja em semblaria bé), però pels objectius vitals que té a mig termini clarament el que li convé més és estar soltera. No és que la noia sigui una rància; ja li agrada endur-se alguna alegria al cos de tant en tant. Però sense lligams. No li convé ara per ara, ja dic; si més no això diu ella, i crec que té raó. De fet, sembla ser que de l’última relació estable va sortir bastant escaldada per conformar-se amb menys del que en realitat buscava.

Continue reading “La meva amiga Esther, o les coses de tenir un projecte propi”

Laïcitat identitària?

Arreu del món, els corrents migratoris i els conflictes polítics lligats als nacionalismes porten dècades posant en dubte el paper de l’Estat com a creador i guardià de la identitat col·lectiva d’aquells que viuen dins les seves fronteres. Des de l’auge de la xenofòbia fins els processos de secessió, passant pels casos de genocidi i neteja ètnica, molts són els fenòmens polítics que mostren al món la inestabilitat i, en extrem, el patiment que pot arribar a generar el fet de no tenir resposta per la pregunta que mai no es van plantejar els fundadors del govern del poble, a saber: qui és “el poble”?

El debat sobre les identitats col·lectives i la seva relació amb l’Estat és de tal magnitud que no són poques les crides a la separació entre Estat i identitat: de la mateixa manera que la religió ha passat de ser assumpte d’Estat a formar part de l’esfera privada (si més no en teoria), així mateix l’Estat, es diu, ha de mostrar un paper de neutralitat (passiva i/o activa) respecte la resta de fonts d’identitat: des de la llengua fins les seleccions esportives. Una mena de “segona laïcitat”.

Continue reading “Laïcitat identitària?”

Llum, foc, destrucció (i de pas demagògia)

No seré jo qui negui que el món va ple de brètols. Però ple ple. És difícil fer una gran manifestació en aquest país, en especial si és una manifestació de contingut social, sense que aparegui algun grupet d'”herois” disposats a lluitar contra els grans enemics de la classe obrera, com son les papereres i els contenidors. I si a això li sumem la tradició del “primer carrega i desprès pregunta” que els cossos de seguretat tenen en aquest país, la recepta per a que tot plegat acabi com el rosari de l’aurora està servida.

Continue reading “Llum, foc, destrucció (i de pas demagògia)”

La importància del fracàs (també en política)

Fa uns dies, un amic meu em comentava (no sé si és cert o no) que als Estats Units moltes empreses privades, a l’hora de contractar una persona per feines de responsabilitat, valoren molt que l’aspirant hagi muntat empreses que hagin fracassat. S’interessen per saber quines empreses eren, quines previsions es van fer a l’hora de muntar-les i quines van ser les causes de la seva fallida. I la veritat és que no és la primera vegada que sento això sobre la cultura empresarial nord-americana. Pot semblar una paradoxa, però el meu amic argumentava que les empreses fracassades mostren dues coses en una persona: primer, valentia; i segon, experiència. Tothom ho experimentem en la nostra vida quotidiana: dels errors s’aprèn. Per ells progressem i madurem.

Continue reading “La importància del fracàs (també en política)”

FID (Fauna Independentista Distorsionadora): internautoides. Alliberant el país des del Racó Català

Si un es dedica a voltar per fòrums catalanistes o independentistes, per diaris digitals oberts a comentaris o simplement per la blocsfera, habitualment es trobarà un tipus d’independentista que és una mena de rèplica low-cost de l’intel·lectualoide aplicat a la xarxa: l’internautoide. L’internautoide reuneix tres característiques. Primera, disposa d’un ordinador amb connexió a Internet. Segona, no té ni punyetera idea de les dificultats i la complexitat que implica la lluita per la independència perquè mai s’hi ha implicat, ni poc ni molt, més enllà de (en alguns casos) pagar la quota d’afiliació a tal o qual associació, plataforma o partit. I la tercera: sol tenir molt de temps lliure, o en tot cas una feina que implica passar moltes hores mortes davant l’ordinador.

Continue reading “FID (Fauna Independentista Distorsionadora): internautoides. Alliberant el país des del Racó Català”

La felicitat, tot un tema

Fa uns dies, algú em va demanar que li proporcionés un parell de referències de llibres on es parlés del tema de la felicitat des d’un punt de vista teòric: què podem entendre per “felicitat”, què la causa, què l’anul·la, i coses per l’estil. A més d’enviar aquestes referències, també vaig enviar les meves pròpies reflexions, atès que es tractava d’un tema sobre el que portava pensant des de feia temps; em va servir per posar les meves idees sobre el tema en negre sobre blanc. Aquí van, doncs.

Continue reading “La felicitat, tot un tema”

Un primer post per un nou bloc

La última entrada al meu antic bloc la vaig publicar el 21 d’agost de l’any passat. Ja fa, doncs, gairebé vuit mesos que no exerceixo de blogger. I no perquè no tingués res a dir ni per falta de ganes, sinó perquè uns mesos d’intensíssima activitat a Sobirania i Progrés i a la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència m’han restat molt de temps, ja no només pel bloc, sinó per mi mateix, pels meus estudis i per les altres potes de la meva implicació amb el país, com són la meva militància a Esquerra i a les JERC. Una intensa activitat, tanmateix, molt gratificant, gràcies a la qual he aprés un munt i he pogut tenir el privilegi de treballar al costat de gent que fa molt més temps que jo que es deixa les hores, les energies i moltes altres coses en la lluita per aquest petit país nostre, tan ple de grandeses i de misèries, però nostre al cap i a la fi.

Però a la vida tot són etapes, i fa ja un parell de mesos que he disminuït considerablement la meva aportació horària a l’activitat, tan necessària, del sobiranisme civil. Ara encaro nous reptes, i un d’ells era el que esteu llegint: fer-me un bloc nou, amb domini i servidor propis. Un bloc que fos realment meu. Una petitísima ambició que tenia des d’abans i tot de marxar a Escòcia però que només ara m’he vist amb cor de tirar endavant.

Doncs això, que benvingudes i benvinguts al meu nou bloc. Suposo que el que escrigui no sempre us agradarà, però la gràcia d’un bloc és justament que és una obra a mitges entre l’autor/a i els/les comentaristes. O sigui que benvingut siguin tots els comentaris, els que em donin la raó i sobretot els que em discuteixin!