Esquerra Independentista: final de trajecte

Corria l’any 2007. Les eleccions municipals havien anat prou bé a la meva ciutat, el Prat, on per primera vegada des dels temps de la República, Esquerra obtenia representació a l’Ajuntament. Però a la resta del país, en conjunt, les coses no havien anat precisament bé: s’havia baixat en termes de vot relatiu global, s’havia perdut representació a municipis on Esquerra feia temps que hi era, en alguns casos es va desaparèixer del consistori, i a l’àrea metropolitana (que era on l’aposta del Govern d’Entesa havia d’aportar-nos més rèdits) es patia un dels descensos més acusats de tot el país.

Continue reading “Esquerra Independentista: final de trajecte”

Solidaritat Catalana: nice work if you can get it

Una encantadora cançó de Gerswhin diu, referint-se a l’amor, allò de “nice work if you can get it / and you can get it if you try“. Vaja, que estimar-se és cosa de dos i que al final, d’una manera o d’una altra, no hi ha altra manera d’aconseguir endur-se el gat a l’aigua si no és intentant-ho. Tot i que, al final, no hi ha seguretat en res. Intentant-ho, pots aconseguir-ho. Però només “pots”. Bona feina si ho aconsegueixes, i pots aconseguir-ho si ho intentes.

Continue reading “Solidaritat Catalana: nice work if you can get it”

La consulta sobre la independència: una oportunitat pel país, una oportunitat per ERC

Sense ànim de ser grandiloqüent, crec que d’aquí a no tants anys el 8 de juny de 2010 serà recordat com un dia històric. L’admissió a tràmit, per part de la Mesa del Parlament de Catalunya, de la Iniciativa Popular per convocar un referèndum d’independència, suposa una fita en el combat democràtic que els sectors més avançats de la societat catalana mantenen amb l’Estat espanyol de cara a aconseguir, no ja la independència, sinó simplement el dret de decidir. O dit com sempre s’ha dit: el dret a l’autodeterminació, que no és sinó la democràcia aplicada a les fronteres.

Continue reading “La consulta sobre la independència: una oportunitat pel país, una oportunitat per ERC”

Esquerra no pot resignar-se

Fa cosa d’un mes i mig, via Facebook, vaig veure que diversos companys del partit enllaçaven l’article “Esquerra sempre torna“, publicat per Josep M. Pasqual al diari El Punt. El tenia pendent de lectura, i fa un parell de dies, finalment, vaig poder-li fer un cop d’ull. Un cop llegit un parell de cops, de dir que l’article no m’ha entusiasmat, i no perquè no entengui l’esperit que l’anima, sinó perquè crec que encarna la mena d’actitud que, al meu parer, ens ha portat, i ens pot seguir portant, pel camí de l’amargor.

Continue reading “Esquerra no pot resignar-se”

Una nova executiva per una nova etapa

El proppassat divendres 14 de maig, Esquerra – El Prat va dur a terme la seva assemblea local, durant la qual vaig tenir l’honor de ser escollit president, al capdavant d’una executiva formada per homes i dones que reuneixen les tres qualitats més importants d’entre les moltes que es requereixen per tirar endavant un partit com el nostre a un lloc com El Prat: experiència, coratge i moltes, moltes ganes de treballar.

Continue reading “Una nova executiva per una nova etapa”

Si l'independentisme creix, Esquerra també ho ha de fer

Uriel Bertran ho deia ahir al seu bloc: la independència ja reuneix més vots absoluts que no pas Esquerra, si més no a la Comunitat Autònoma Catalana. Després de les consultes del 25 d’abril, en efecte, el “sí” a la independència ja ha rebut 449.312 vots, en tant que Esquerra en va rebre, a les passades eleccions autonòmiques, 416.355. I això que de moment només han votat, aproximadament, la meitat dels municipis del Principat. Si a això li sumem que, segons les enquestes, les perspectives electorals del partit no són especialment bones a dia d’avui (repeteixo: a dia d’avui), ens trobem davant una paradoxa: l’independentisme creix en nombre de vots absoluts sense que això impliqui una expectativa de creixement per l’únic partit independentista del Parlament de Catalunya.

Continue reading “Si l'independentisme creix, Esquerra també ho ha de fer”

El vot als 16 anys: no taxation without representation

Fa temps que, quan es parla del tema de l’espoli fiscal, m’agrada assenyalar el paral·lelisme (un més) que existeix en aquest punt entre l’independentisme català d’avui dia i l’independentisme nord-americà del segle XVIII, el que va portar a la fundació de la primera democràcia moderna. Talment com en el cas català, l’aposta per la independència era defensada amb diferents arguments pels patriotes nord-americans; però un dels més importants, per la seva facilitat de convèncer fins i tot el ciutadà menys interessat per la cosa pública, era l’argument fiscal: Gran Bretanya, en temps de Jordi III, va fregir a impostos les colònies nord-americanes fins que aquestes van esclatar en rebel·lió. Igual com en el cas català, l’espoli fiscal no va ser “el” motiu de l’auge de l’independentisme nord-americà, però si que en va ser un disparador.

Continue reading “El vot als 16 anys: no taxation without representation”