FID (Fauna Independentista Distorsionadora): activistoides. No pensis, actua (però sobretot no pensis)

Sense els homes i dones de totes les edats que es deixen les hores, poques o moltes, en lluitar per difondre l’ideal independentista arreu del país, avui dia no tindríem el país que tenim. Un país que, amb totes les seves grandeses i misèries, comença a variar el rumb cap a un horitzó independent, després de segles de confiar que, al final, Espanya resultaria ser un Estat reformable on el poble català s’hi pogués sentir còmode.

Com s’ha vist en els dos articles anteriors a aquest, tinc una desconfiança instintiva cap aquells i aquelles que jutgen sense actuar; també en el cas dels i les que jutgen moralment la militància i els quadres dirigents de l’independentisme sense la més mínima voluntat de posar-se a la feina. Naturalment, cada situació personal és particular, i no tothom té la possibilitat de dedicar part de les seves hores a l’independentisme. Però no hi ha dubte que la xarxa i les tribunes mediàtiques i acadèmiques van plenes de gent que, podent contribuir a la praxi independentista, ni que sigui de tant en tant, prefereixen refugiar-se en una torre de marfil i pontificar des d’ella.

Però en el cantó de la praxi també es cometen excessos. D’entre els milers d’activistes que destinen hores i hores a lluitar per la causa, n’hi ha una part, petita però molesta i insistent, que sembla creure que només existeix la praxi. Que amb gust encartellen, fan murals i organitzen campanyes, però que davant el debat i la mà alçada per preguntar, reaccionen amb nerviosisme, com si la reflexió sobre el que s’està fent i dient fos un perill.

Continue reading “FID (Fauna Independentista Distorsionadora): activistoides. No pensis, actua (però sobretot no pensis)”

FID (Fauna Independentista Distorsionadora): internautoides. Alliberant el país des del Racó Català

Si un es dedica a voltar per fòrums catalanistes o independentistes, per diaris digitals oberts a comentaris o simplement per la blocsfera, habitualment es trobarà un tipus d’independentista que és una mena de rèplica low-cost de l’intel·lectualoide aplicat a la xarxa: l’internautoide. L’internautoide reuneix tres característiques. Primera, disposa d’un ordinador amb connexió a Internet. Segona, no té ni punyetera idea de les dificultats i la complexitat que implica la lluita per la independència perquè mai s’hi ha implicat, ni poc ni molt, més enllà de (en alguns casos) pagar la quota d’afiliació a tal o qual associació, plataforma o partit. I la tercera: sol tenir molt de temps lliure, o en tot cas una feina que implica passar moltes hores mortes davant l’ordinador.

Continue reading “FID (Fauna Independentista Distorsionadora): internautoides. Alliberant el país des del Racó Català”

FID (Fauna Independentista Distorsionadora): intel·lectualoides. Com donar lliçons de moralitat sense fotre ni brot pel país

El màxim actiu de l’independentisme és la seva gent. Sense la gent perseverant i pencaire que ha construït el moviment independentista, no seríem on som avui dia. Però el màxim problema d’aquest moviment és, també, una part de la seva gent. Una part petita, però sorollosa i distorsionadora, que és la que acaba creant divisions i enfrontaments, que no sanes discrepàncies ni debats constructius. Jo els divideixo en tres categories: intel·lectualoides, internautoides i activistoides. Avui vull parlar dels primers.

Continue reading “FID (Fauna Independentista Distorsionadora): intel·lectualoides. Com donar lliçons de moralitat sense fotre ni brot pel país”

Els problemes de la democràcia es resolen amb més democràcia

Fa uns dies, parlant amb una companya de partit, vam coincidir en una reflexió: que hi ha una part de la ciutadania que cada cop és més exigent, en el mal sentit del terme. No és que una ciutadania exigent em resulti antipàtica, la veritat: admiro aquells pobles que, com el francès o el nord-americà, tenen una enorme capacitat de resposta quan el govern mira de retallar els seus drets o es fa l’orni en la seva defensa. Però crec que a casa nostra experimentem un tipus d’exigència força diferent; una exigència pròpia de l’adolescent irresponsable més tòpic.

Ens queixem de la inseguretat ciutadana però no volem més policia als carrers, ni una presó al nostre municipi. Volem que els governs lluitin contra el canvi climàtic però ens enfadem si ens pugen els impostos sobre la benzina. Demanem que la sanitat i l’escola pública siguin de qualitat, però si podem fem trampa amb els impostos. Defensem la normalització del català però a la que el taxista o el cambrer tenen la pell una mica fosca i parlen en un accent lleugerament exòtic, ens canviem al castellà en qüestió de segons.

Continue reading “Els problemes de la democràcia es resolen amb més democràcia”

Per lluitar contra la crisi no cal lluitar contra les classes populars

Com sempre que venen anys de vaques flaques, en el debat públic apareix una idea que serveix de trampolí per justificar tota mena de retallades socials i d’atacs a la qualitat de vida del poble: la idea que “cal ajustar-se el cinturó”. El cas més flagrant és el de Grècia: davant la raonable exigència dels seus socis europeus que el govern grec equilibri el seu pressupost públic per poder rebre ajuts financers massius per reanimar l’economia del país, Atenes ha presentat un “ambiciós” pla d’austeritat que inclou entre d’altres coses una apujada de l’IVA i dels impostos sobre combustibles i alcohol; la congelació dels sous del funcionariat durant tres anys; i l’ampliació de l’edat de jubilació fins els 67 anys.

És a dir: si fa no fa les mesures que el PSOE ha anat insinuant, de manera més o menys explícita, que pretén aplicar al cas de l’Estat espanyol per evitar un col·lapse equiparable al de Grècia. I la idea de fons és sempre la mateixa: “d’acord, treballadors i treballadores, tot plegat és una putada, però no hi podem fer res més. Si volem sortir de la crisi necessitem capital internacional, i no podem inspirar confiança als inversors i inversores si el deute del govern és un festival“.

Continue reading “Per lluitar contra la crisi no cal lluitar contra les classes populars”

Alarmisme selectiu abans de la pel·lícula

Divendres de la setmana passada, indubtablement degut a les pressions de les grans distribuïdores que fa anys que controlen el món del cinema a Catalunya, 517 sales de tot el país van projectar un catastrofista anunci on es donava a entendre que, degut a la Llei del Cinema impulsada per Esquerra, les sales de mig país es quedaran buides. Segons la web a la que el vídeo remet, no és que el Gremi d’Empresaris de Cinema estigui contra la promoció del català al cinema, sinó contra el mitjà que el conseller Tresserras ha escollit per promocionar-lo: “imposicions de quotes, impostos i sancions“. Tanmateix, examinat més de prop, aquest alarmisme resulta indubtablement selectiu. Al cap i a la fi, l’any 1993 el govern de Felip González va aprovar un Reial Decret en que s’establien quotes en castellà pel cinema en versió doblada, així com les corresponents sancions. Que el Gremi mai no hagi protestat contra aquesta mesura d’imposició del castellà al cinema (una entre tantes), però si que ho faci amb els intents de normalitzar el català a les sales catalanes, és una bona prova del seu “compromís” amb la promoció del català i de la seva aversió a “les imposicions, les quotes, els impostos i les sancions“.

Continue reading “Alarmisme selectiu abans de la pel·lícula”

Si l'independentisme creix, Esquerra també ho ha de fer

Uriel Bertran ho deia ahir al seu bloc: la independència ja reuneix més vots absoluts que no pas Esquerra, si més no a la Comunitat Autònoma Catalana. Després de les consultes del 25 d’abril, en efecte, el “sí” a la independència ja ha rebut 449.312 vots, en tant que Esquerra en va rebre, a les passades eleccions autonòmiques, 416.355. I això que de moment només han votat, aproximadament, la meitat dels municipis del Principat. Si a això li sumem que, segons les enquestes, les perspectives electorals del partit no són especialment bones a dia d’avui (repeteixo: a dia d’avui), ens trobem davant una paradoxa: l’independentisme creix en nombre de vots absoluts sense que això impliqui una expectativa de creixement per l’únic partit independentista del Parlament de Catalunya.

Continue reading “Si l'independentisme creix, Esquerra també ho ha de fer”

Coincidències afortunades

Avui és 23 d’abril, dia de la rosa i el llibre, dia de la llengua catalana, dia en que celebrem el vincle que, juntament amb la simple voluntat de ser, ens identifica i unifica de manera més visible davant els ulls del món. Les coses del calendari han volgut, tanmateix, que aquesta celebració de la llengua es produeixi dos dies abans que, per quarta vegada en menys d’un any, una part del poble català tingui la sort de poder expressar en una urna la seva voluntat de ser. De ser en el “sí”, de ser en el “no”, de ser en el “blanc”, però de ser al cap i a la fi. Perquè si una idea unifica més que mai aquest poble, per sobre les fronteres entre esquerres i dretes, entre independentistes i unionistes de tota espècie, entre els que fa segles que són aquí i els que tot just acaben d’arribar, és la següent: que el que siguem aquí, ho decidirem aquí. I això és, per si mateix, un triomf que serveix per honorar el sacrifici que van fer aquells que es van deixar la vida en un altre 25 d’abril, fa més de 300 anys, defensant justament aquest dret a decidir per nosaltres mateixos, per nosaltres mateixes, què volem ser i cap a on volem anar. Tres dates plenes de patriotisme unides, com si es tractés d’una sanefa nacional, enfront del mal d’Almansa. Coincidències afortunades que té la vida, en ocasions.

La felicitat, tot un tema

Fa uns dies, algú em va demanar que li proporcionés un parell de referències de llibres on es parlés del tema de la felicitat des d’un punt de vista teòric: què podem entendre per “felicitat”, què la causa, què l’anul·la, i coses per l’estil. A més d’enviar aquestes referències, també vaig enviar les meves pròpies reflexions, atès que es tractava d’un tema sobre el que portava pensant des de feia temps; em va servir per posar les meves idees sobre el tema en negre sobre blanc. Aquí van, doncs.

Continue reading “La felicitat, tot un tema”