Alarmisme selectiu abans de la pel·lícula

Divendres de la setmana passada, indubtablement degut a les pressions de les grans distribuïdores que fa anys que controlen el món del cinema a Catalunya, 517 sales de tot el país van projectar un catastrofista anunci on es donava a entendre que, degut a la Llei del Cinema impulsada per Esquerra, les sales de mig país es quedaran buides. Segons la web a la que el vídeo remet, no és que el Gremi d’Empresaris de Cinema estigui contra la promoció del català al cinema, sinó contra el mitjà que el conseller Tresserras ha escollit per promocionar-lo: “imposicions de quotes, impostos i sancions“. Tanmateix, examinat més de prop, aquest alarmisme resulta indubtablement selectiu. Al cap i a la fi, l’any 1993 el govern de Felip González va aprovar un Reial Decret en que s’establien quotes en castellà pel cinema en versió doblada, així com les corresponents sancions. Que el Gremi mai no hagi protestat contra aquesta mesura d’imposició del castellà al cinema (una entre tantes), però si que ho faci amb els intents de normalitzar el català a les sales catalanes, és una bona prova del seu “compromís” amb la promoció del català i de la seva aversió a “les imposicions, les quotes, els impostos i les sancions“.

Continue reading “Alarmisme selectiu abans de la pel·lícula”

Si l'independentisme creix, Esquerra també ho ha de fer

Uriel Bertran ho deia ahir al seu bloc: la independència ja reuneix més vots absoluts que no pas Esquerra, si més no a la Comunitat Autònoma Catalana. Després de les consultes del 25 d’abril, en efecte, el “sí” a la independència ja ha rebut 449.312 vots, en tant que Esquerra en va rebre, a les passades eleccions autonòmiques, 416.355. I això que de moment només han votat, aproximadament, la meitat dels municipis del Principat. Si a això li sumem que, segons les enquestes, les perspectives electorals del partit no són especialment bones a dia d’avui (repeteixo: a dia d’avui), ens trobem davant una paradoxa: l’independentisme creix en nombre de vots absoluts sense que això impliqui una expectativa de creixement per l’únic partit independentista del Parlament de Catalunya.

Continue reading “Si l'independentisme creix, Esquerra també ho ha de fer”

Coincidències afortunades

Avui és 23 d’abril, dia de la rosa i el llibre, dia de la llengua catalana, dia en que celebrem el vincle que, juntament amb la simple voluntat de ser, ens identifica i unifica de manera més visible davant els ulls del món. Les coses del calendari han volgut, tanmateix, que aquesta celebració de la llengua es produeixi dos dies abans que, per quarta vegada en menys d’un any, una part del poble català tingui la sort de poder expressar en una urna la seva voluntat de ser. De ser en el “sí”, de ser en el “no”, de ser en el “blanc”, però de ser al cap i a la fi. Perquè si una idea unifica més que mai aquest poble, per sobre les fronteres entre esquerres i dretes, entre independentistes i unionistes de tota espècie, entre els que fa segles que són aquí i els que tot just acaben d’arribar, és la següent: que el que siguem aquí, ho decidirem aquí. I això és, per si mateix, un triomf que serveix per honorar el sacrifici que van fer aquells que es van deixar la vida en un altre 25 d’abril, fa més de 300 anys, defensant justament aquest dret a decidir per nosaltres mateixos, per nosaltres mateixes, què volem ser i cap a on volem anar. Tres dates plenes de patriotisme unides, com si es tractés d’una sanefa nacional, enfront del mal d’Almansa. Coincidències afortunades que té la vida, en ocasions.

La felicitat, tot un tema

Fa uns dies, algú em va demanar que li proporcionés un parell de referències de llibres on es parlés del tema de la felicitat des d’un punt de vista teòric: què podem entendre per “felicitat”, què la causa, què l’anul·la, i coses per l’estil. A més d’enviar aquestes referències, també vaig enviar les meves pròpies reflexions, atès que es tractava d’un tema sobre el que portava pensant des de feia temps; em va servir per posar les meves idees sobre el tema en negre sobre blanc. Aquí van, doncs.

Continue reading “La felicitat, tot un tema”

El vot als 16 anys: no taxation without representation

Fa temps que, quan es parla del tema de l’espoli fiscal, m’agrada assenyalar el paral·lelisme (un més) que existeix en aquest punt entre l’independentisme català d’avui dia i l’independentisme nord-americà del segle XVIII, el que va portar a la fundació de la primera democràcia moderna. Talment com en el cas català, l’aposta per la independència era defensada amb diferents arguments pels patriotes nord-americans; però un dels més importants, per la seva facilitat de convèncer fins i tot el ciutadà menys interessat per la cosa pública, era l’argument fiscal: Gran Bretanya, en temps de Jordi III, va fregir a impostos les colònies nord-americanes fins que aquestes van esclatar en rebel·lió. Igual com en el cas català, l’espoli fiscal no va ser “el” motiu de l’auge de l’independentisme nord-americà, però si que en va ser un disparador.

Continue reading “El vot als 16 anys: no taxation without representation”

La República d'ahir, la República de sempre

Quan el republicanisme va néixer com a ideologia i com a moviment, a la Grècia i la Roma antigues, la seva principal preocupació va ser acabar amb el poder despòtic de reis i sacerdots, els dos únics poders que havia conegut la Humanitat des de l’aparició de l’escriptura i la civilització. Quan, després de la llarga nit de l’Edat Mitjana, el republicanisme va ressorgir per encarnar-se en les revolucions il·lustrades dels segles XVIII i XIX, la qüestió tornava a ser la mateixa, lleugerament modificada: acabar amb les monarquies absolutes i amb el poder polític de l’Església.

Dèspotes reials o sacerdotals, tots tenien en comú una cosa: limitaven, i fins i tot anul·laven, la possibilitat que els qui es trobaven sota el seu poder naveguessin per la vida social de manera autònoma i responsable. Contràriament a una estesa opinió, molt més recent del que molta gent creu, la llibertat no consisteix en que l’Estat ens deixi en pau amb les nostres coses, en que l’Estat no interfereixi en la nostra vida. Tampoc no consisteix en que tinguem els recursos per fer tot allò que volem fer. La llibertat, per la tradició republicana, sempre ha significat el mateix: que ningú no pugui interferir a la vida de l’individu de manera arbitrària. Ni l’Estat (l’imperium), ni un particular (el dominium), sigui aquest particular la parella, l’empresa per la que un treballa, la religió majoritària del país o el veí del costat de casa.

Continue reading “La República d'ahir, la República de sempre”

Un primer post per un nou bloc

La última entrada al meu antic bloc la vaig publicar el 21 d’agost de l’any passat. Ja fa, doncs, gairebé vuit mesos que no exerceixo de blogger. I no perquè no tingués res a dir ni per falta de ganes, sinó perquè uns mesos d’intensíssima activitat a Sobirania i Progrés i a la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència m’han restat molt de temps, ja no només pel bloc, sinó per mi mateix, pels meus estudis i per les altres potes de la meva implicació amb el país, com són la meva militància a Esquerra i a les JERC. Una intensa activitat, tanmateix, molt gratificant, gràcies a la qual he aprés un munt i he pogut tenir el privilegi de treballar al costat de gent que fa molt més temps que jo que es deixa les hores, les energies i moltes altres coses en la lluita per aquest petit país nostre, tan ple de grandeses i de misèries, però nostre al cap i a la fi.

Però a la vida tot són etapes, i fa ja un parell de mesos que he disminuït considerablement la meva aportació horària a l’activitat, tan necessària, del sobiranisme civil. Ara encaro nous reptes, i un d’ells era el que esteu llegint: fer-me un bloc nou, amb domini i servidor propis. Un bloc que fos realment meu. Una petitísima ambició que tenia des d’abans i tot de marxar a Escòcia però que només ara m’he vist amb cor de tirar endavant.

Doncs això, que benvingudes i benvinguts al meu nou bloc. Suposo que el que escrigui no sempre us agradarà, però la gràcia d’un bloc és justament que és una obra a mitges entre l’autor/a i els/les comentaristes. O sigui que benvingut siguin tots els comentaris, els que em donin la raó i sobretot els que em discuteixin!