Solidaritat Catalana: nice work if you can get it

Una encantadora cançó de Gerswhin diu, referint-se a l’amor, allò de “nice work if you can get it / and you can get it if you try“. Vaja, que estimar-se és cosa de dos i que al final, d’una manera o d’una altra, no hi ha altra manera d’aconseguir endur-se el gat a l’aigua si no és intentant-ho. Tot i que, al final, no hi ha seguretat en res. Intentant-ho, pots aconseguir-ho. Però només “pots”. Bona feina si ho aconsegueixes, i pots aconseguir-ho si ho intentes.

Continue reading “Solidaritat Catalana: nice work if you can get it”

Per què m'importa relativament poc si Espanya guanya o perd el Mundial 2010

Abans de res, començaré per no fer de la necessitat virtut: a mi, com a la majoria dels i les militants independentistes, no m’entusiasma la idea que Espanya guanyi el Mundial 2010. I no pel fet en si de que guanyin o deixin de guanyar. La selecció espanyola m’importa tant com la brasilera o l’argentina: ni hi estic a favor ni hi estic en contra, perquè simplement no m’hi veig representat. I si he de ser honest, i sense ser un expert en futbol, trobo que si la selecció espanyola guanya aquest Mundial s’ho haurà merescut, perquè estan jugant extraordinàriament bé.

Continue reading “Per què m'importa relativament poc si Espanya guanya o perd el Mundial 2010”

La consulta sobre la independència: una oportunitat pel país, una oportunitat per ERC

Sense ànim de ser grandiloqüent, crec que d’aquí a no tants anys el 8 de juny de 2010 serà recordat com un dia històric. L’admissió a tràmit, per part de la Mesa del Parlament de Catalunya, de la Iniciativa Popular per convocar un referèndum d’independència, suposa una fita en el combat democràtic que els sectors més avançats de la societat catalana mantenen amb l’Estat espanyol de cara a aconseguir, no ja la independència, sinó simplement el dret de decidir. O dit com sempre s’ha dit: el dret a l’autodeterminació, que no és sinó la democràcia aplicada a les fronteres.

Continue reading “La consulta sobre la independència: una oportunitat pel país, una oportunitat per ERC”

Entre la deliberació i la negociació: dos esquemes per decidir entre tots i totes

A grans trets, podem dir que existeixen dos mètodes per prendre decisions col·lectives. El primer és la negociació; el segon, la deliberació. En una negociació, el que importa a l’hora de prendre decisions no són els arguments a favor o en contra de cada proposta, sinó la força negociadora de cadascuna de les parts que han de concórrer en la presa de decisions, siguin individus, empreses, partits polítics o grups socials de qualsevol tipus. Una força negociadora que depèn dels recursos que cadascuna de les parts té per mirar d’imposar la seva voluntat en cas que la negociació no arribi a bon port; aquesta força pot basar-se en vots, en diners, en poder mediàtic, en representació en un parlament (o una junta o un consell d’administració), o en recursos de qualsevol altra mena, depenent del cas.

En una negociació, les preferències de cada part estan prefixades, i les parts van a la negociació amb ànim d’arribar a un acord del qual n’obtinguin el màxim benefici. Ningú no va a una negociació a revisar si les seves preferències són correctes o no. Quan dues empreses, per exemple, negocien un acord comercial, intenten oferir obtenir alguna cosa de l’altra empresa a canvi d’oferir alguna altra cosa que interessi a l’altra, tot mirant al mateix temps d’incórrer en un cost mínim. No s’arriba a aquesta mena d’acords a base d’argumentar en nom de l’interès general, de la justícia o de qualsevol altra virtut moral.

Continue reading “Entre la deliberació i la negociació: dos esquemes per decidir entre tots i totes”

Necessitem un segon New Deal

A començament del segle XX, el laissez-faire, més que un punt de consens entre els governs nord-americans, era un autèntic dogma. Vist des del món d’avui dia, pot semblar com si l’ascens de l’Estat del Benestar i de l’ideal de l’economia mixta fos conseqüència del crack del 29 i de la Gran Depressió; com si aquella terrible crisi hagués acabat amb el dogma del laissez-faire pel propi pes de l’evidència que hi aportava en contra. La veritat, però, és que els fets per si mateixos no forcen els grans canvis socials: també calen les voluntats. Les voluntats polítiques, especialment.

Continue reading “Necessitem un segon New Deal”

Llibertat salvatge versus llibertat civilizada

Des de com a mínim els anys 80, la dreta occidental ha mirat d’apropiar-se de la retòrica de la llibertat per justificar el seu projecte polític. La llibertat s’ha equiparat a allò que els clàssics denominaven la “llibertat natural”: la pura i simple llibertat de moviments, la no intervenció de cap força física (particularment, la de l’Estat) en les relacions entre els individus. Així, les retallades d’impostos als més rics, la desregulació dels mercats financers i la privatització de serveis públics bàsics com la sanitat o l’educació (per posar només alguns exemples) han volgut ser presentades com a part d’un programa que no aniria lligat a cap interès de classe, sinó a la pura i simple defensa de la llibertat individual. Autors com Hayek, Mises o Friedman han contribuït poderosament a difondre aquest concepte de llibertat com *el* concepte de llibertat propi de tot país o individu lliures.

Continue reading “Llibertat salvatge versus llibertat civilizada”

Esquerra no pot resignar-se

Fa cosa d’un mes i mig, via Facebook, vaig veure que diversos companys del partit enllaçaven l’article “Esquerra sempre torna“, publicat per Josep M. Pasqual al diari El Punt. El tenia pendent de lectura, i fa un parell de dies, finalment, vaig poder-li fer un cop d’ull. Un cop llegit un parell de cops, de dir que l’article no m’ha entusiasmat, i no perquè no entengui l’esperit que l’anima, sinó perquè crec que encarna la mena d’actitud que, al meu parer, ens ha portat, i ens pot seguir portant, pel camí de l’amargor.

Continue reading “Esquerra no pot resignar-se”

Una nova executiva per una nova etapa

El proppassat divendres 14 de maig, Esquerra – El Prat va dur a terme la seva assemblea local, durant la qual vaig tenir l’honor de ser escollit president, al capdavant d’una executiva formada per homes i dones que reuneixen les tres qualitats més importants d’entre les moltes que es requereixen per tirar endavant un partit com el nostre a un lloc com El Prat: experiència, coratge i moltes, moltes ganes de treballar.

Continue reading “Una nova executiva per una nova etapa”

FID (Fauna Independentista Distorsionadora): activistoides. No pensis, actua (però sobretot no pensis)

Sense els homes i dones de totes les edats que es deixen les hores, poques o moltes, en lluitar per difondre l’ideal independentista arreu del país, avui dia no tindríem el país que tenim. Un país que, amb totes les seves grandeses i misèries, comença a variar el rumb cap a un horitzó independent, després de segles de confiar que, al final, Espanya resultaria ser un Estat reformable on el poble català s’hi pogués sentir còmode.

Com s’ha vist en els dos articles anteriors a aquest, tinc una desconfiança instintiva cap aquells i aquelles que jutgen sense actuar; també en el cas dels i les que jutgen moralment la militància i els quadres dirigents de l’independentisme sense la més mínima voluntat de posar-se a la feina. Naturalment, cada situació personal és particular, i no tothom té la possibilitat de dedicar part de les seves hores a l’independentisme. Però no hi ha dubte que la xarxa i les tribunes mediàtiques i acadèmiques van plenes de gent que, podent contribuir a la praxi independentista, ni que sigui de tant en tant, prefereixen refugiar-se en una torre de marfil i pontificar des d’ella.

Però en el cantó de la praxi també es cometen excessos. D’entre els milers d’activistes que destinen hores i hores a lluitar per la causa, n’hi ha una part, petita però molesta i insistent, que sembla creure que només existeix la praxi. Que amb gust encartellen, fan murals i organitzen campanyes, però que davant el debat i la mà alçada per preguntar, reaccionen amb nerviosisme, com si la reflexió sobre el que s’està fent i dient fos un perill.

Continue reading “FID (Fauna Independentista Distorsionadora): activistoides. No pensis, actua (però sobretot no pensis)”

FID (Fauna Independentista Distorsionadora): internautoides. Alliberant el país des del Racó Català

Si un es dedica a voltar per fòrums catalanistes o independentistes, per diaris digitals oberts a comentaris o simplement per la blocsfera, habitualment es trobarà un tipus d’independentista que és una mena de rèplica low-cost de l’intel·lectualoide aplicat a la xarxa: l’internautoide. L’internautoide reuneix tres característiques. Primera, disposa d’un ordinador amb connexió a Internet. Segona, no té ni punyetera idea de les dificultats i la complexitat que implica la lluita per la independència perquè mai s’hi ha implicat, ni poc ni molt, més enllà de (en alguns casos) pagar la quota d’afiliació a tal o qual associació, plataforma o partit. I la tercera: sol tenir molt de temps lliure, o en tot cas una feina que implica passar moltes hores mortes davant l’ordinador.

Continue reading “FID (Fauna Independentista Distorsionadora): internautoides. Alliberant el país des del Racó Català”