Ressenya de l’últim llibre del filòsof republicà Philip Pettit

9780521182126Pettit, Philip (2012)
On the People’s Terms: A Republican Theory and Model of Democracy
Cambridge: Cambridge University Press, 347 p.
ISBN: 978-0521182126

La crisi econòmica i la manera, sovint impopular, com els governs occidentals l’han gestionada han donat peu a l’aparició de moviments i partits —des d’Ocupa Wall Street fins a l’anomenada «revolució islandesa»— que qüestionen el model actual de democràcia, perquè el consideren sotmès a poders aliens al control de la ciutadania corrent. En aquest context, sens dubte, la teoria de la democràcia té un ampli ventall de preguntes per fer-se i de velles reflexions per recordar. Dins aquest camp teòric és on s’emmarca la publicació recent de Philip Pettit: On the People’s Terms: A Republican Theory and Model of Democracy. Pettit, catedràtic Laurence Rockefeller de Ciències Polítiques i Valors Humans a la Universitat de Princeton, és probablement un dels teòrics que ha contribuït més a difondre les idees de l’anomenat revival republicà. Pettit va tenir ocasió de definir la seva visió sobre les característiques i les fronteres de la tradició republicana a la seva obra Republicanism: A Theory of Free­dom and Government (1999). En aquest llibre, Pettit dedicava els últims capítols a definir quina mena d’estat (democràtic, concretament) es derivava dels valors i de les diagnosis pròpies de la tradició republicana que es descrivien a la primera part del llibre.

Seguir llegint a la revista Enrahonar

En terra inhòspita: Dahl, la democràcia i nosaltres

people_dahl_robertA Robert Dahl li importava la democràcia. Escrivint això, un se n’adona de com resulta d’estrany parlar d’ell en passat, a només una setmana de la seva mort, a l’avançada edat de 98 anys. Sigui com sigui, a Dahl li importava, i molt, la democràcia. El seu interès no es reduïa a l’extraordinària sèrie d’estudis i assajos pels quals seria conegut a partir dels anys 50 cap endavant. Es tractava d’un compromís pràctic, polític, del qual en faria mostra abans que li arribés la fama acadèmica. Així, l’any 1943, en plena Segona Guerra Mundial, amb 28 anys i havent obtingut el seu doctorat a Yale, Dahl renunciaria a una pròrroga a la qual tenia dret (en raó de la seva feina en l’àmbit de la producció industrial bèl·lica), tot enrolant-se a l’Exèrcit nord-americà i sent destinat a la 44 Divisió d’Infanteria. Una divisió que, entre 1944 i el final de la guerra, combatrà amb distinció a l’Europa continental contra la Wehrmacht, i dins la qual, segons ens explica Jeffrey Isaac, Dahl va dur a terme tasques de reconeixement que el durien a infiltrar-se repetidament rere les línies enemigues.

Seguir llegint al Pati Descobert

Breu història il·lustrada de la pregunta sobre la independència

Habemus data i pregunta. Una pregunta, sens dubte, peculiar. Com és normal, al darrere hi ha una història. I com que diuen que una imatge val més que mil paraules, miraré de descriure aquesta història amb unes quantes imatges.

Comencem:

ERC i la CUP volíem aconseguir una pregunta que deixés la majoria de la societat catalana, que ja és independentista, amb aquesta cara.

 

surprised-rainbow-face-l

  Continue reading “Breu història il·lustrada de la pregunta sobre la independència”

Un referèndum al meu garatge

camatsherreraduranHem convocat un referèndum al meu garatge.

Suposem (em baso en un famós relat de Carl Sagan, basat al seu torn en el mètode de teràpia de grup del psicòleg Richard Franklin) que jo li faig a vostè una asseveració com aquesta. Potser li agradaria comprovar-lo, veure’l vostè mateix. Al llarg dels darrers anys hi ha hagut incomptables demandes d’una major participació ciutadana a la presa de decisions. Quina oportunitat!

– Ensenyi’m-ho – diu vostè.

Jo el porto al meu garatge. Vostè mira i veu una escala, llaunes de pintura buides i un tricicle vell, però no veu ni urnes, ni paperetes, ni cabines enlloc.

Continue reading “Un referèndum al meu garatge”

Sapere aude, o la maduresa de la claredat

candleS’ha escrit molt, darrerament, sobre per què la pregunta de la consulta sobre el futur polític de Catalunya ha de ser, amb total claredat, una pregunta sobre la independència. Les raons donades són de sentit comú: des de la necessitat d’evitar que a l’endemà de la votació ens estiguem discutint sobre el que hem votat, fins la legitimitat que dóna a ulls del món el fet que quedi clar que la gent sap perfectament el que ha anat a votar. N’ha escrit a bastament gent força més llesta que jo com l’amiga Elisenda Paluzie, l’amic Pau Bossacoma, els membres del Consell Assessor per la Transició Nacional, o per descomptat, l’Oriol Junqueras. Per tant, no vull defensar la claredat més del que ja se l’ha defensada, sinó examinar els que, al meu entendre, són els dos principals arguments que el PSC, ICV i UDC (més opinadors afins) plantegen en contra:

Continue reading “Sapere aude, o la maduresa de la claredat”

Secessions, causes justes i immobilisme

jeffDes dels anys 80, existeix a l’acadèmia un ric debat sobre el dret a la secessió unilateral. Els criteris que una teoria sobre aquest dret hauria de complir per ser acceptada varien d’autor a autor, però si volguéssim anar de cara a barraca podríem dir que una bona teoria hauria d’autoritzar aquelles secessions històriques que, en general un demòcrata dels nostres dies acceptarà intuïtivament com a legítimes, i alhora desautoritzar aquelles que en general un aquest mateix demòcrata rebutjarà. Per exemple: una bona teoria del dret de secessió hauria d’autoritzar la secessió de les Tretze Colònies de 1776 i desautoritzar la dels Estats Confederats d’Amèrica de 1861. Hauria de donar la raó, alhora, a l’independentista Jefferson i a l’unionista Lincoln, ambdues figures reverenciades a la tradició democràtica moderna. No per casualitat, un tema relativament recorrent d’un llibre seminal en el modern debat acadèmic sobre el dret de secessió, Secession, d’Allen Buchanan, és el de presentar la secessió de les Tretze Colònies com a legítima i la dels ECA com a il·legítima. Podem anomenar aquest criteri com “el test americà”.

Seguir llegint al Pati Descobert

De la nació a la secessió

SecessioEl passat mes de juliol, la Núria Franco ens oferia una bona crítica de les anomenades teories de causa justa del dret de secessió, particularment en la versió defensada pel seu representant més conegut al món acadèmic, Allen Buchanan. Resumint, la idea dels teòrics de causa justa (també anomenats remedialistes) és que el dret (unilateral) de secessió no és un dret primari que certs grups tenen pel simple fet d’existir, sinó un dret reparatori, a concedir de manera excepcional a aquelles poblacions que estan sent víctimes de greuges molt concrets. El catàleg de greuges que justificarien una secessió unilateral varia d’autor a autor, tot i que hi ha certs greuges (com l’annexió il·legítima o les violacions greus de Drets Humans bàsics) que solen generar consens entre els remedialistes. La Núria formula bàsicament una crítica, al meu entendre irrebatible, a aquesta mena de teories: la de que donen valor moral al traçat actual de les fronteres sense fonamentar aquesta atribució en cap raó normativa explícita. Una debilitat que encara és més greu si tenim en compte, com diu la Núria, que “existeixen poques coses menys democràtiques que la grandíssima majoria de fronteres del planeta Terra.

Seguir llegint a Cercle Gerrymandering.

Les fronteres de la llibertat: republicanisme i secessió

Cicero-al-Senat-roma_ARAIMA20130926_0116_35En un article publicat a finals d’agost al bloc El Brou de la Ciutadella, Marc Bosch, estudiant de Ciències Polítiques a la UPF, mirava d’explorar una possible aplicació del republicanisme a la problemàtica del dret de secessió. Resumint molt, l’exposició de Bosch es recolzava en dos elements principals: (1) la teoria de la “democràcia contestatòria” del republicà Philip Pettit, en que la democràcia s’entén no només com a mecanisme de selecció d’elits via eleccions, sinó també com a conjunt d’instruments dissenyats per a que la ciutadania pugui posar en qüestió i discutir activament les decisions preses per les institucions democràtiques, a fi de mirar de modificar-les per procediments també democràtics; i (2) una concepció de les nacions a mig camí entre Kymlicka (les nacions com a comunitats culturals autòctones i territorialment delimitades, unides per trets objectius com la llengua) i Renan (les nacions com a plebiscits diaris, unides bàsicament per la voluntat de restar unides). Partint d’aquí, Bosch constatava l’existència, al si de molts Estats, de majories i minories nacionals, sovint amb visions conflictives sobre com ha d’organitzar-se l’Estat; quan aquest conflicte es torna irresoluble, ens diu en Marc, és legítim que la minoria se separi i formi el seu propi Estat, ja que el seu caràcter de minoria al si d’un conflicte irresoluble fa que no pugui exercir a la pràctica la funció “contestatòria” de la democràcia.

Seguir llegint al Pati Descobert.

Sobirania cartesiana

imagesUna de les meves lectures estiuenques està sent Jo robot, d’Isaac Asimov. Amb poca o cap semblança amb la versió filmica del príncep de Bel Air, la novel·la és en realitat una col·lecció de relats breus protagonitzats per humans immersos en una era futura en la qual la robòtica i l’exploració espacial han revolucionat la vida humana. En un divertidíssim relat d’aquesta col·lecció, titulat “Raó”, els protagonistes es troben a una estació espacial mirant de provar el funcionament d’un robot dotat d’alta autonomia i capacitat de reflexió, preparat per gestionar l’estació per si mateix. El cas és que el robot, intel·ligent com és, no triga a començar a fer-se preguntes: qui és ell? Qui l’ha dut allà? Quin és el sentit de la seva existència? El robot desconfia de les explicacions dels protagonistes, ja que és “evident” que no pot haver sigut creat per uns éssers inferiors com els humans, més dèbils que ell i sotmesos al deteriorament pel pas del temps. Finalment, el robot arriba a la cartesiana reflexió segons la qual l’únic evident és que ell pensa, i atès que pensa, existeix. D’aquí, cartesianament, va enfilant judicis de manera lògica fins que arriba a la conclusió que ha sigut creat pel generador d’energia de l’estació, el qual seria Déu Totpoderós. Un dels humans, resignat, afirma:per la freda raó i la lògica pots demostrar el que sigui… si trobes el postulat adequat.

Continue reading “Sobirania cartesiana”

Economia moral del nacionalisme espanyol

Félix Ovejero, un dels professors de la carrera al que recordo amb més respecte i estima, ha publicat avui un article en el que carrega contra el que, segons ell, és l’argumentari moral que es troba darrere el discurs econòmic del que ell anomena “nacionalisme”, i que sense pèrdua d’informació podem traduir per “nacionalisme perifèric” i, sense pèrdua d’esperit, per “nacionalisme català”. Ovejero comença la seva exposició comentant-nos que Francesc Homs va oferir una dada errònia, molt repetida en entorns sobiranistes, segons la qual el Tribunal Constitucional alemany hauria fixat un límit de dèficit fiscal pels länder del 4% del seu PIB. Segons Ovejero, això demostraria una mena de tendència patològica a la mentida per part dels nacionalistes perifèrics. Per descomptat, aquesta és la part més pobre de l’article, com si els ambients polítics més o menys propers al mateix Ovejero no tinguessin una quota més que generosa de mentides descarades, d’ocultacions sospitoses, de contradiccions flagrants, d’ensopegades hilarants, d’exageracions vergonyoses o d’estupideses sublims. A tot arreu hi ha comportaments d’aquests tipus, i mirar de jutjar un ideari (o millor dit, una família d’idearis) a partir de la falta d’honestedat o de les ensopegades d’algun dels seus portaveus polítics és una trampa intel·lectual que estic segur que a Ovejero no se li escapa, que darrerament repeteix massa sovint i que més valdria que deixés per l’univers dels tertulians de segona al que sortosament no pertany.

Continue reading “Economia moral del nacionalisme espanyol”