La Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica és un dels documents més inspiradors de la història contemporània. Proclama ideals autènticament revolucionaris per la seva època, i en bona mesura per la nostra, tot dibuixant un credo il·lustrat i republicà en el qual els governs deixaven de ser un resultat de la tradició o de la divina Providència, i passaven en canvi a tenir la seva justificació en la protecció de certs drets inalienables que l’home tindria en virtut de la seva pròpia naturalesa (nota: sí, a les dones encara no se les havia convidat a la festa…). Com passa amb tota gran fita històrica, milers de petites anècdotes van anar traçant el camí fins arribar a l’aprovació de la Declaració per part del Congrés Continental. Una en particular porta uns dies rondant-me el cap.
Autor: admin
Pèricles a Catalunya: la tardor i el que ens hi juguem
Tenia pensat escriure un article sobre el que representa aquest Onze de Setembre que viurem avui, i sobre la tardor decisiva a la que dóna començament. Tanmateix, com en la majoria dels afers polítics, els clàssics ja van dir pràcticament tot allò important, o sigui que parlaré del que van parlar ells. En aquest cas, crec que el famós Discurs Fúnebre de Pèricles, recollit per Tucídides a la Història de la Guerra del Peloponès, resumeix força bé el que penso i sento avui, i com veig la tardor que ens espera. Pèricles, el màxim dirigent d’Atenes durant el seu Segle d’Or, pronuncià aquest Discurs durant la Guerra que enfrontà l’oligàrquica Esparta amb la democràtica Atenes a finals del segle V. a. C. Amb aquest Discurs, Pèricles pretenia honrar els soldats atenencs morts durant els primers anys del terrible conflicte que enfrontà les dues grans repúbliques gregues.
Continue reading “Pèricles a Catalunya: la tardor i el que ens hi juguem”
Gaza, una guerra de quarta generació (i per què Israel l’està perdent)
Advertència prèvia: aquest article vol analitzar l’evolució de l’ofensiva israeliana sobre Gaza i de l’activitat armada de Hamas des del punt de vista de la seva respectiva efectivitat político-militar, però no pretén fer cap lectura ètico-política de res del que està passant a Gaza, ni del conflicte d’Orient Mitjà en general. Si el lector detecta qualsevol intenció de judici ètic en qualsevol part de l’article, o ho haurà llegit malament o no m’hauré sabut explicar. Tinc les meves posicions ètiques sobre aquest conflicte, però no és el tema de l’article.
Després de dues setmanes d’ofensiva israeliana sobre Gaza, podem començar a avaluar l’efectivitat de les accions de Hamàs i d’Israel en termes político-militars; és a dir, preguntar-nos “qui va guanyant?”. En termes de body count, per la banda israeliana es poden comptar 35 morts (32 soldats, 3 civils) i 178 ferits (150 soldats, 28 civils); per la banda palestina costa tenir dades precises, degut a la diversitat de fonts i al fet que els combatents pertanyen a forces irregulars, però pel boc gros les xifres més recents del Ministeri de Sanitat de Gaza parlen de més de 600 morts i més de 3.000 ferits, amb l’ONU estimant que fins un 80% d’aquestes baixes poden ser civils. A més, mentre que els atacs amb coets de Hamàs gairebé ni han tocat les infraestructures i equipaments militars israelians, les Forces de Defensa d’Israel afirmen haver destruït més de 1715 “llocs terroristes”; entre ells, 66 accessos a un total de 23 túnels. Val a dir que entre les infraestructures destruïdes per Israel n’hi ha, també, de civils; entre ells, fins a 25 centres mèdics. En qualsevol cas Israel, doncs, sembla estar guanyant les batalles, per pallissa.
Continue reading “Gaza, una guerra de quarta generació (i per què Israel l’està perdent)”
Israel – Palestina, o l’etern bucle
Recupero un article que vaig publicar l’any 2009 al meu antic bloc. Per raons tan òbvies com tristes, el tema està d’actualitat, i personalment trobo que el que vaig escriure aleshores continua tenint vigència. Que jutgi el/la lector/a.
En tot conflicte violent ambdues parts cometen excessos que cal condemnar, però sovint l’origen i el desenvolupament del conflicte ens permeten identificar-nos en gran mesura amb una de les parts en conflicte; “donar-li la raó” al temps que es condemnen els seus excessos. La bomba atòmica sobre Hiroshima, l’internament de nord-americans d’origen japonès a camps de concentració, el bombardeig massiu sobre la població civil de les ciutats alemanyes o els afusellaments indiscriminats de presoners de guerra alemanys per part de les forces soviètiques són algunes de les grans bestieses que els aliats van cometre durant la Segona Guerra Mundial, però això no impedirà a cap persona de mentalitat progressista i demòcrata situar-se retrospectivament de part dels aliats i contra les potències feixistes d’Alemanya, Itàlia i Japó.
Una “qüestió merament simbòlica”?
L’anunci, ahir, de l’abdicació del rei Joan Carles I d’Espanya en el seu fill Felip, ha desfermat un debat més que previsible en els temps que corren: monarquia vs. República. D’entre les reaccions primerenques suscitades per aquest debat, no m’ha sorprès particularment la d’alguns (des de tertulians fins acadèmics passant per polítics) que, vinculats al PSOE i amb una evident incomoditat ideològica, s’han proclamat “monárquicos a fuer de republicanos”, tot menyspreant el debat monarquia vs. República com “una qüestió merament simbòlica”. Avui m’agradaria repassar aquesta posició i exposar per què crec que el debat sobre la monarquia, a l’Estat espanyol, és una qüestió més que simbòlica i que, de fet, fins i tot en els seus aspectes simbòlics és d’enorme importància pel futur de la democràcia a l’Estat espanyol.
El sobiranisme de Rajoy (i III): la nació o les persones?
Al primer article vam veure com Rajoy denegava la petició d’autorització d’una consulta sobre la independència de Catalunya en nom de la sobirania nacional espanyola, tot lligant aquesta al concepte mateix de democràcia. Al segon article, vèiem com aquesta argumentació, a banda de contradictòria, es basava en un exercici de lògica circular que ens deixava a les portes d’una pregunta que no semblava tenir resposta: “qui és, doncs, el poble sobirà?”; la qual, traduïda al cas que ens ocupa, seria “qui és, doncs, el poble sobirà en el cas de Catalunya? El poble espanyol o el català?”. La majoria dels representants del poble espanyol defineixen aquest com el sobirà; la majoria dels representants del poble català, en canvi, reserven aquest lloc al poble català. I Dahl ens recorda, a Democracy and Its Critics, que aquestes controvèrsies rara vegada tenen una solució inequívoca.
El sobiranisme de Rajoy (II): la sobirania circular
A l’anterior article vam veure com Rajoy denegava l’autorització per una consulta sobre la independència de Catalunya apel·lant a la sobirania nacional espanyola i lligant aquesta a l’ideal democràtic: si permetem, vindria a dir Rajoy, que una minoria pugui escapar-se de les decisions que prenem democràticament com a poble sobirà, la democràcia es troba en perill.
La sobirania nacional espanyola seria el que protegiria la llibertat de tots els espanyols i, per tant, també la de tots els catalans. Aquesta argumentació aparenta una gran solidesa lògica, però té dos problemes: (1) és contradictòria, i (2) està basada en un exercici de lògica circular.
El sobiranisme de Rajoy (I): paraules sobre la paraula
El passat dimarts 8 d’abril Jordi Turull per CiU, Marta Rovira per ERC i Joan Herrera per ICV – EUiA van anar al Congrés espanyol a defensar una petició que, com recordava més tard Rosa Díez, hi arribava per enèsima vegada, encara que probablement per última: la petició d’autorització per celebrar una consulta democràtica sobre la independència de Catalunya.
El mecanisme legal invocat en aquest cas era l’article 150.2 de la Constitució, mitjançant el qual es transferiria a la Generalitat la competència per convocar la consulta. L’argumentació central que Mariano Rajoy (i, per extensió, Rubalcaba, així com Díez) va exposar per denegar la petició dels representants catalans es va basar en dues idees relacionades però diferents: 1) que el que es demanava era “inconstitucional”; i 2) que la sobirania, a l’Estat espanyol, rau en el conjunt del poble espanyol. El primer és un argument jurídic; el segon, un de polític. Aquest article té la intenció d’examinar breument aquest segon argument, tot especificant el sentit que Rajoy està donant a la paraula “sobirania”; un segon article anirà dedicat a criticar l’argument, descrivint-lo com a contradictori i, sobretot, basat en un exercici de lògica circular ; i un tercer article mirarà de plantejar vies per resoldre la controvèrsia que aquesta lògica circular, en tant que tal, no pot resoldre.
“How I Met Your Mother” i nosaltres, que ens l’hem estimada tant
Normalment, en aquest bloc només parlo de temes de política, ètica i societat en general. Avui, per un cop, parlaré d’un tema més personal, en part a mode d’homenatge. I és que abans d’ahir una de les millors sitcom dels darrers anys arribava al seu final. Em refereixo a How I Met Your Mother, la història, en nou temporades, de com el jove arquitecte Ted Mosby arriba a conèixer el seu gran amor. Malgrat aquest fil argumental en principi tan nyonyo, la sèrie és una successió inacabable de situacions divertides, sovint delirants, que segons els mateixos guionistes estan basades en les seves pròpies experiències de joventut a Nova York. Com en una versió més comercial de les pel·lícules de Woody Allen, els petits drames i maldecaps propis de la vida quotidiana i de les relacions personals es presenten sota una llum entre humorística i canalla, amb la capital del món com a escenari i alhora protagonista per dret propi.
Continue reading ““How I Met Your Mother” i nosaltres, que ens l’hem estimada tant”
Ressenya de l’últim llibre del filòsof republicà Philip Pettit
Pettit, Philip (2012)
On the People’s Terms: A Republican Theory and Model of Democracy
Cambridge: Cambridge University Press, 347 p.
ISBN: 978-0521182126
La crisi econòmica i la manera, sovint impopular, com els governs occidentals l’han gestionada han donat peu a l’aparició de moviments i partits —des d’Ocupa Wall Street fins a l’anomenada «revolució islandesa»— que qüestionen el model actual de democràcia, perquè el consideren sotmès a poders aliens al control de la ciutadania corrent. En aquest context, sens dubte, la teoria de la democràcia té un ampli ventall de preguntes per fer-se i de velles reflexions per recordar. Dins aquest camp teòric és on s’emmarca la publicació recent de Philip Pettit: On the People’s Terms: A Republican Theory and Model of Democracy. Pettit, catedràtic Laurence Rockefeller de Ciències Polítiques i Valors Humans a la Universitat de Princeton, és probablement un dels teòrics que ha contribuït més a difondre les idees de l’anomenat revival republicà. Pettit va tenir ocasió de definir la seva visió sobre les característiques i les fronteres de la tradició republicana a la seva obra Republicanism: A Theory of Freedom and Government (1999). En aquest llibre, Pettit dedicava els últims capítols a definir quina mena d’estat (democràtic, concretament) es derivava dels valors i de les diagnosis pròpies de la tradició republicana que es descrivien a la primera part del llibre.