El preu del silenci de l'esquerra federalista desenganyada

Avui en dia pot sobtar recordar-ho, però fins fa pocs anys, i tret d’excepcions individuals, el gruix de l’independentisme polític i social l’havien anat conformant organitzacions que poc o molt estaven enquadrades dins l’àmbit de les esquerres catalanes. El primer independentisme mitjanament rellevant a nivell social, el que s’articula a l’entorn del Moviment de Defensa de la Terra als anys 80, és inequívocament d’esquerres. Quan el gruix d’aquest independentisme abandona gradualment l’MDT ho fa per integrar-se en un partit de centre-esquerra, ERC. I fins fa poc aquest partit de centre-esquerra representava en solitari l’independentisme al Parlament de Catalunya.

Continue reading “El preu del silenci de l'esquerra federalista desenganyada”

"Quan en el curs dels esdeveniments humans…"

La causa de la independència d’un país no sempre va associada als vells ideals de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. La història és plena d’exemples en que s’han fundat nous Estats no per alliberar una minoria, sinó per oprimir-ne una altra. Tanmateix, existeixen també multitud d’exemples d’Estats que s’alliberen del jou estranger no només per servir-se a ells mateixos, sinó també, i especialment, per servir a la causa de l’alliberament i el progrés de l’ésser humà. Tenim la sort que l’independentisme català, en general, i amb tota la seva diversitat ideològica, pertany al segon grup de moviments secessionistes: els que aspiren a la independència per fer una societat més lliure que la que deixen enrere.

Continue reading “"Quan en el curs dels esdeveniments humans…"”

Unitat, unitat, unitat? Programa, programa, programa!

Als que vam néixer de l’any 85 cap endavant, la figura de Julio Anguita ens agafa de molt lluny. No obstant, als que vam començar a mirar les notícies de ben jovenets el seu nom ens recorda a una època en que la tensió de la vida política espanyola estava pels núvols: l’era dels escàndols del GAL, de Filesa, de Roldán, de l’atur pels núvols i de l’inici dels contractes escombraria. En aquell ambient carregat, Julio Anguita era un dels personatges que més sovint eren objecte d’escarni a la premsa. La seva impopularitat a les tribunes mediàtiques venia de la seva diagnosi sobre els deures d’Izquierda Unida, la seva formació. Anguita era conscient que el principal dilema estratègic al que s’enfrontava Izquierda Unida era la relació amb el PSOE. Anar de la mà per sistema amb el PSOE equivalia a perdre perfil propi, a ser vist com una comparsa i no com una alternativa i, finalment, a ser fagocitat pel “germà gran”. Però anar contra el PSOE no sortia de franc: el poderós aparell mediàtic socialista, la intel·lectualitat progre ben pagada, acusava Izquierda Unida de ser poc més que una eina del PP per debilitar el PSOE. “Unitat de les esquerres!“, clamaven.

Continue reading “Unitat, unitat, unitat? Programa, programa, programa!”

Col·lega, on és el vot independentista?

Fa uns dies, en una de les conferències que l’Oriol Junqueras està duent a terme arreu del país en el marc de la darrera campanya d’ERC, una senyora va assenyalar que a Catalunya “la societat anava per davant dels polítics“, referint-se al fet que mentre les enquestes assenyalen l’existència d’una majoria social a favor de la independència, al Parlament encara s’està discutint sobre una cosa que es diu “pacte fiscal” i que a dia d’avui encara no se sap del cert què és.

Continue reading “Col·lega, on és el vot independentista?”

Per què estic contra Eurovegas (i II): costos i alternatives

05A l’anterior article parlava dels suposats guanys que aportaria Eurovegas a Catalunya i per què crec que són, si més no, dubtosos. I els costos? Bé, d’entrada hi ha un de ben evident: la destrucció d’una bona part del que queda de l’espai natural del Delta del Llobregat. No només estem parlant de robar-li patrimoni natural a les properes generacions, sinó, com diu el manifest contrari al projecte, d’acabar amb el Parc Agrari del Baix Llobregat, una de les terres més fèrtils de la Mediterrània, així com de perdre un aqüífer que constitueix una de les principals reserves d’aigua de Catalunya. Dit així sona un discurs per hippys naturistes. Si finalment Eurovegas es construeix al Baix Llobregat, a la que vingui un estiu en que no plogui gaire i a Barcelona hi hagi sequera, ja veurem el que passa per anar de sobrats i oblidar-nos de que de les ruletes i el ciment no surt aigua.

Continue reading “Per què estic contra Eurovegas (i II): costos i alternatives”

Per què estic contra Eurovegas (I): els suposats guanys

Al contrari que altres persones, la meva oposició a Eurovegas no es deu a raons de principi. Independentment de les meves opinions morals sobre el joc o la prostitució, trobo que en general el govern no li ha de dir a la gent ni com guanyar diners ni com gastar-se’ls, sempre i quan ho faci per voluntat pròpia i no moguda per (ni fent servir) la coerció, la necessitat, la desinformació o l’addicció. Així mateix, considero que la preservació del territori i el medi ambient és un valor, però no un valor absolut, com tampoc no ho és la prosperitat econòmica, per cert: ambdós s’han d’equilibrar en cada cas per tal d’assegurar el màxim de benestar possible pel màxim nombre de gent possible de manera sostinguda en el temps. La meva oposició, doncs, ha crescut gradualment, començant per un sa escepticisme i pujant cap a una oposició frontal a mida que anava fent una anàlisi de cost-benefici sobre la base dels arguments i la informació aportats per partidaris i detractors del projecte. En aquesta sèrie de dos articles intentaré argumentar aquesta oposició.

Continue reading “Per què estic contra Eurovegas (I): els suposats guanys”

Lliures per buscar la felicitat: per què el 20N votaré, convençut, l'Alfred Bosch

Sent sincer, he de dir que amb les banderes, els himnes i altres mostres d’exaltació nacional em passa una mica com amb la policia, les forces armades o les presons. Una cosa és reconèixer en les forces armades un mal necessari, i fins i tot lloar els qui tenen el valor d’agafar les armes per defensar el seu país, i una altra molt diferent és considerar que les armes són una benedicció i que cal estimular entre la població una moral militarista. En particular, tinc la impressió, potser el prejudici, que tot sovint els discursos que sacralitzen la policia, les presons o les forces armades provenen de persones poc o gens predisposades a sacrificar les seves pròpies vides en defensa del país.

Continue reading “Lliures per buscar la felicitat: per què el 20N votaré, convençut, l'Alfred Bosch”

Duran, CiU i la cultura del subsidi

Un dels trets més marcats del discurs de Duran i Lleida per aquesta campanya electoral és la seva insistència en que Catalunya només sortirà de la crisi si els catalans “penquen durament” i “abandonen la cultura del subsidi”. Una idea recorrent en el discurs conservador des dels anys 80: l’Estat del Benestar ha creat individus dependents, passius i disposats a viure de la teta del govern; per tant, si volem que l’economia torni a tenir dinamisme, si volem estimular la inversió i la creació d’ocupació, hem de retallar en bona mesura aquest Estat del Benestar per evitar que ningú no se n’aprofiti i, així, només pugui guanyar-se la vida aquell qui s’esforci.

Continue reading “Duran, CiU i la cultura del subsidi”

Eisenhower i el relleu d'Esquerra

(Publicat al diari Crònica)

A Catalunya, parlar de Dwight D. Eisenhower és parlar del president conservador nord-americà que va situar el règim de Franco dins la normalitat política occidental, després que l’Espanya franquista hagués sigut enviada a l’ostracisme per les Nacions Unides degut al seu caràcter feixista i la seva amistat amb el Tercer Reich. Per tant, no és d’entrada un nom simpàtic. Tanmateix, a banda del seu historial polític, “Ike”, com se’l coneixia popularment als EUA, té l’honor d’haver sigut un dels líders militars més importants de les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial, esdevenint Comandant Suprem Aliat al Front Occidental i dirigint els grans desembarcaments que van alliberar Àfrica, Itàlia i França dels nazis.

Continue reading “Eisenhower i el relleu d'Esquerra”

Ho diré un cop més: Consell de Joventut sí, però no així

Ara ja fa dos mesos, el govern municipal del Prat de Llobregat va presentar, a corre-cuita i sense gairebé avisar, una proposta de creació d’un Consell Municipal de Joventut, acompanyada d’un esborrany de reglament. A les JERC – El Prat vam llegir en la notícia un triomf programàtic: a les eleccions municipals de 2007, la única força que va proposar la creació d’un Consell d’aquest tipus va ser Esquerra – El Prat. No vam rebre amb el mateix entusiasme, però, l’esborrany del reglament: un reglament que es notava fet amb precipitació, amb nombroses i ben cridaneres inconsistències en el redactat, i que dibuixava un model de Consell de Joventut poc transparent, poc democràtic i gens ambiciós.

Continue reading “Ho diré un cop més: Consell de Joventut sí, però no així”