No són "els mercats"

Darrerament, més que mai, els mercats són els protagonistes de les notícies, les tertúlies i els articles. Se suposa que és per la pressió dels mercats que els governs estan prenent decisions impopulars o, directament, caient. D’aquí venen les habituals crítiques que, sobretot des de l’esquerra, es fan “als mercats”. Tanmateix, crec que els progressistes, emprant aquesta expressió d’aquesta manera, a banda de caure en una equivocació terminològica, estem també fent un favor a aquells a qui se suposa que volem combatre. M’explicaré.

Continue reading “No són "els mercats"”

Duran, CiU i la cultura del subsidi

Un dels trets més marcats del discurs de Duran i Lleida per aquesta campanya electoral és la seva insistència en que Catalunya només sortirà de la crisi si els catalans “penquen durament” i “abandonen la cultura del subsidi”. Una idea recorrent en el discurs conservador des dels anys 80: l’Estat del Benestar ha creat individus dependents, passius i disposats a viure de la teta del govern; per tant, si volem que l’economia torni a tenir dinamisme, si volem estimular la inversió i la creació d’ocupació, hem de retallar en bona mesura aquest Estat del Benestar per evitar que ningú no se n’aprofiti i, així, només pugui guanyar-se la vida aquell qui s’esforci.

Continue reading “Duran, CiU i la cultura del subsidi”

Cooperant, o competint, de dreta a esquerra

(Publicat al diari Crònica)

A La República, Plató plantejava el seu model de societat ideal, la culminació de tot el seu complicat sistema filosòfic. Una ciutat utòpica que seria governada per una minoria de filòsofs, defensada per un grup més nombrós de guerrers i treballada per una majoria d’artesans. Cada grup estaria compost per persones preparades per desenvolupar la seva tasca, cadascun dels seus membres ocuparia sense protestar el lloc que li pertoca a la societat, i tothom executaria les seves tasques de manera virtuosa. D’aquesta manera, regnaria l’ordre i, amb ell, la felicitat dels membres de la societat.

Continue reading “Cooperant, o competint, de dreta a esquerra”

Cooperar i/o competir

(Publicat al diari Crònica)

Imaginem-nos una petita classe universitària composta per estudiants d’habilitats desiguals. Atès que a cadascú se li donen millor unes assignatures i pitjor unes altres, els estudiants decideixen compensar les seves respectives debilitats posant en comú els beneficis de les seves fortaleses. Si estem parlant, posem per cas, d’una classe de la carrera d’Econòmiques, podem imaginar-nos que aquells que vagin millor en econometria ajudaran aquells que ho portin pitjor, que després aquells que vagin pitjor en història econòmica rebran ajut dels qui ho portin més coll avall, i així successivament. Ens trobaríem, doncs, davant un esquema fonamentalment cooperatiu: un grup de persones treballen en comú per un objectiu compartit, beneficiant-se mútuament.

Contra la crisi, per l'esperança: el 28N, votem Esquerra

(Publicat al diari Crònica)

Diumenge, al debat electoral de TV3, Joan Puigcercós llençava una proposta a Artur Mas: “anem junts a defensar a Madrid el concert econòmic per Catalunya, i si ens diuen que ‘no’, convoquem un referèndum sobre la independència”. Clar i català. Artur Mas, en la seva línia, va eludir respondre “sí” o “no”. Puigcercós va avisar, amb raó, que tanta ambigüitat indicava que CiU no vol tancar-se la porta a un pacte amb el Partit Popular per després de les eleccions d’aquest 28 de novembre.

Continue reading “Contra la crisi, per l'esperança: el 28N, votem Esquerra”

Llum, foc, destrucció (i de pas demagògia)

No seré jo qui negui que el món va ple de brètols. Però ple ple. És difícil fer una gran manifestació en aquest país, en especial si és una manifestació de contingut social, sense que aparegui algun grupet d'”herois” disposats a lluitar contra els grans enemics de la classe obrera, com son les papereres i els contenidors. I si a això li sumem la tradició del “primer carrega i desprès pregunta” que els cossos de seguretat tenen en aquest país, la recepta per a que tot plegat acabi com el rosari de l’aurora està servida.

Continue reading “Llum, foc, destrucció (i de pas demagògia)”

La reforma laboral i l'humor dels rics

David Schweickart, matemàtic i filòsof nord-americà, diu a un interessant assaig (1) que a una economia capitalista està en l’interès racional-egoista de tothom el mantenir contents els capitalistes (pp. 141 i 142). Això és així degut a la pròpia naturalesa de l’economia capitalista: per a que aquesta estigui sanejada i funcioni, cal que la inversió no es deturi.

La resta és història: tenint en compte que els principals inversors són els individus amb les rendes més altes, en cas que aquests deixin d’invertir hi haurà una caiguda en picat de l’economia que acabarà per afectar amb més duresa els individus més pobres de la societat: menys inversió significa menys creixement econòmic, ergo menys feina, ergo més atur, ergo més pobresa. Significa també menys recaptació en impostos, ergo menys serveis socials, ergo, de nou, més pobresa (i més dura). Els polítics, que ho saben, van amb molt de compte amb ficar-se amb els rics, perquè s’hi poden jugar unes xifres d’atur i, amb elles, unes eleccions.

Continue reading “La reforma laboral i l'humor dels rics”

Virtut i llibertat: lliçons romanes per una època de dependència i crisi

Espàrtac (1960), dirigida per Stanley Kubrick i basada en la novel·la homònima de Howard Fest, és probablement un dels films més celebrats del gènere peplum. Si bé l’argument de la pel·lícula gira a l’entorn de l’heroica figura d’Espàrtac, el líder de la revolta d’esclaus que va sacsejar la darrera República Romana, la subtrama més interessant del llargmetratge és, al meu parer, la que enfronta els senadors Grac i Cras.

Continue reading “Virtut i llibertat: lliçons romanes per una època de dependència i crisi”

Necessitem un segon New Deal

A començament del segle XX, el laissez-faire, més que un punt de consens entre els governs nord-americans, era un autèntic dogma. Vist des del món d’avui dia, pot semblar com si l’ascens de l’Estat del Benestar i de l’ideal de l’economia mixta fos conseqüència del crack del 29 i de la Gran Depressió; com si aquella terrible crisi hagués acabat amb el dogma del laissez-faire pel propi pes de l’evidència que hi aportava en contra. La veritat, però, és que els fets per si mateixos no forcen els grans canvis socials: també calen les voluntats. Les voluntats polítiques, especialment.

Continue reading “Necessitem un segon New Deal”

Llibertat salvatge versus llibertat civilizada

Des de com a mínim els anys 80, la dreta occidental ha mirat d’apropiar-se de la retòrica de la llibertat per justificar el seu projecte polític. La llibertat s’ha equiparat a allò que els clàssics denominaven la “llibertat natural”: la pura i simple llibertat de moviments, la no intervenció de cap força física (particularment, la de l’Estat) en les relacions entre els individus. Així, les retallades d’impostos als més rics, la desregulació dels mercats financers i la privatització de serveis públics bàsics com la sanitat o l’educació (per posar només alguns exemples) han volgut ser presentades com a part d’un programa que no aniria lligat a cap interès de classe, sinó a la pura i simple defensa de la llibertat individual. Autors com Hayek, Mises o Friedman han contribuït poderosament a difondre aquest concepte de llibertat com *el* concepte de llibertat propi de tot país o individu lliures.

Continue reading “Llibertat salvatge versus llibertat civilizada”