Pèricles a Catalunya: la tardor i el que ens hi juguem

Discurs Fúnebre de PèriclesTenia pensat escriure un article sobre el que representa aquest Onze de Setembre que viurem avui, i sobre la tardor decisiva a la que dóna començament. Tanmateix, com en la majoria dels afers polítics, els clàssics ja van dir pràcticament tot allò important, o sigui que parlaré del que van parlar ells. En aquest cas, crec que el famós Discurs Fúnebre de Pèricles, recollit per Tucídides a la Història de la Guerra del Peloponès, resumeix força bé el que penso i sento avui, i com veig la tardor que ens espera. Pèricles, el màxim dirigent d’Atenes durant el seu Segle d’Or, pronuncià aquest Discurs durant la Guerra que enfrontà l’oligàrquica Esparta amb la democràtica Atenes a finals del segle V. a. C. Amb aquest Discurs, Pèricles pretenia honrar els soldats atenencs morts durant els primers anys del terrible conflicte que enfrontà les dues grans repúbliques gregues.

Continue reading “Pèricles a Catalunya: la tardor i el que ens hi juguem”

Una “qüestió merament simbòlica”?

juancafrancoL’anunci, ahir, de l’abdicació del rei Joan Carles I d’Espanya en el seu fill Felip, ha desfermat un debat més que previsible en els temps que corren: monarquia vs. República. D’entre les reaccions primerenques suscitades per aquest debat, no m’ha sorprès particularment la d’alguns (des de tertulians fins acadèmics passant per polítics) que, vinculats al PSOE i amb una evident incomoditat ideològica, s’han proclamat monárquicos a fuer de republicanos, tot menyspreant el debat monarquia vs. República com “una qüestió merament simbòlica”. Avui m’agradaria repassar aquesta posició i exposar per què crec que el debat sobre la monarquia, a l’Estat espanyol, és una qüestió més que simbòlica i que, de fet, fins i tot en els seus aspectes simbòlics és d’enorme importància pel futur de la democràcia a l’Estat espanyol.

Continue reading “Una “qüestió merament simbòlica”?”

El sobiranisme de Rajoy (i III): la nació o les persones?

lleoAl primer article vam veure com Rajoy denegava la petició d’autorització d’una consulta sobre la independència de Catalunya en nom de la sobirania nacional espanyola, tot lligant aquesta al concepte mateix de democràcia. Al segon article, vèiem com aquesta argumentació, a banda de contradictòria, es basava en un exercici de lògica circular que ens deixava a les portes d’una pregunta que no semblava tenir resposta: “qui és, doncs, el poble sobirà?”; la qual, traduïda al cas que ens ocupa, seria “qui és, doncs, el poble sobirà en el cas de Catalunya? El poble espanyol o el català?”. La majoria dels representants del poble espanyol defineixen aquest com el sobirà; la majoria dels representants del poble català, en canvi, reserven aquest lloc al poble català. I Dahl ens recorda, a Democracy and Its Critics, que aquestes controvèrsies rara vegada tenen una solució inequívoca.

Seguir llegint al Pati Descobert

El sobiranisme de Rajoy (II): la sobirania circular

dels-drets-humans-no-que_ARAIMA20140415_0004_77A l’anterior article vam veure com Rajoy denegava l’autorització per una consulta sobre la independència de Catalunya apel·lant a la sobirania nacional espanyola i lligant aquesta a l’ideal democràtic: si permetem, vindria a dir Rajoy, que una minoria pugui escapar-se de les decisions que prenem democràticament com a poble sobirà, la democràcia es troba en perill.

La sobirania nacional espanyola seria el que protegiria la llibertat de tots els espanyols i, per tant, també la de tots els catalans. Aquesta argumentació aparenta una gran solidesa lògica, però té dos problemes: (1) és contradictòria, i (2) està basada en un exercici de lògica circular.

Seguir llegint al Pati Descobert

El sobiranisme de Rajoy (I): paraules sobre la paraula

Rajoy-que-no-Gallardon-PSOE_ARAIMA20140123_0032_13El passat dimarts 8 d’abril Jordi Turull per CiU, Marta Rovira per ERC i Joan Herrera per ICV – EUiA van anar al Congrés espanyol a defensar una petició que, com recordava més tard Rosa Díez, hi arribava per enèsima vegada, encara que probablement per última: la petició d’autorització per celebrar una consulta democràtica sobre la independència de Catalunya.

El mecanisme legal invocat en aquest cas era l’article 150.2 de la Constitució, mitjançant el qual es transferiria a la Generalitat la competència per convocar la consulta. L’argumentació central que Mariano Rajoy (i, per extensió, Rubalcaba, així com Díez) va exposar per denegar la petició dels representants catalans es va basar en dues idees relacionades però diferents: 1) que el que es demanava era “inconstitucional”; i 2) que la sobirania, a l’Estat espanyol, rau en el conjunt del poble espanyol. El primer és un argument jurídic; el segon, un de polític. Aquest article té la intenció d’examinar breument aquest segon argument, tot especificant el sentit que Rajoy està donant a la paraula “sobirania”; un segon article anirà dedicat a criticar l’argument, descrivint-lo com a contradictori i, sobretot, basat en un exercici de lògica circular ; i un tercer article mirarà de plantejar vies per resoldre la controvèrsia que aquesta lògica circular, en tant que tal, no pot resoldre.

Seguir llegint al Pati Descobert

Cataluña, España y el federalismo: el problema no son (sólo) las instituciones

catalunya_espanyaRoger Senserrich acaba de publicar un buen artículo sobre el problema Cataluña – España. Básicamente, Roger viene a decir que ni PP ni PSOE están haciendo el trabajo que deberían: diseñar un modelo de España federal que sirva no solo para calmar los ánimos independentistas en Cataluña, sino para acabar con las tensiones territoriales que afectan crónicamente al Estado de las Autonomías. Sea como sea, a partir de aquí Roger propone una organización federal para España que no precisaría de una reforma muy profunda de la Constitución española, y que se resumiría en los siguientes 6 puntos: (1) modelo de financiación (las autonomías y el gobierno central cobran impuestos de manera independiente y se lo gastan en sus competencias como crean); (2) control del gasto (normas estrictas de disciplina fiscal para las autonomías, sin las cuales no hay rescate del gobierno central en caso de bancarrota); (3) derechos sociales mínimos a nivel federal, con independencia de que luego las autonomías puedan ir más allá; (4) nueva distribución competencial (competencias exclusivas para el gobierno central, cláusula residual que dejase el resto de competencias en manos de las autonomías, siguiendo el modelo de los EUA); (5) blindaje identitario (protección constitucional de las minorías nacionales y prohibición de que el gobierno federal legisle sobre materias culturales que les afecten); y (6) participación de las autonomías en las decisiones comunes (por ejemplo, mediante la transformación del Senado en una cámara de representación de las comunidades autónomas, con poderes reales).

Continue reading “Cataluña, España y el federalismo: el problema no son (sólo) las instituciones”

De la raó pública al dret al propi cos: laïcitat i dret a l’avortament

avortamentHabemus nova llei de l’avortament. Pel que sembla, Espanya va pel camí de fer amb les lleis d’avortament el mateix que amb les lleis d’educació: cada cop que canviï el color del govern, tindrem una nova llei en un tema que, en raó de la seva importància, caldria que estigués presidit per una certa estabilitat jurídica. Sigui com sigui, la llei suposa una tornada a la situació anterior a 2010: la interrupció voluntària de l’embaràs en els primers mesos deixarà de ser un dret més o menys absolut a ser un procediment autoritzat únicament en un seguit de supòsits excepcionals. Val a dir que la reforma no torna exactament als anys 80: l’avortament, per exemple, queda fora del Codi Penal, ja que (atenció a l’argument) “la dona no és culpable, sinó víctima, de l’avortament.

Se les consideri víctimes o culpables, al fons de la qüestió sempre hi ha la mateixa idea: l’avortament seria un mal no només a evitar, sinó a prohibir, de no existir circumstàncies específiques que el facin excusable. La raó és coneguda: cal protegir la vida humana“. Aquesta seria una raó a la qual els moviments pro-elecció, i en particular el feminisme, contraposarien el dret de les dones a disposar del seu propi cos. Tanmateix, diuen, diuen els anti-avortistes, aquesta és una defensa fàcil de rebatre: “el dret al propi cos no legitima l’assassinat“. Jo no tinc dret a disposar del meu propi cos per escanyar-te, com no sigui en situacions excepcionals (en defensa pròpia, per exemple). Una dona embarassada no té dret a disposar del seu propi cos per, diuen els anti-avortistes, “assassinar un nen no-nat”.

Continue reading “De la raó pública al dret al propi cos: laïcitat i dret a l’avortament”

Breu història il·lustrada de la pregunta sobre la independència

Habemus data i pregunta. Una pregunta, sens dubte, peculiar. Com és normal, al darrere hi ha una història. I com que diuen que una imatge val més que mil paraules, miraré de descriure aquesta història amb unes quantes imatges.

Comencem:

ERC i la CUP volíem aconseguir una pregunta que deixés la majoria de la societat catalana, que ja és independentista, amb aquesta cara.

 

surprised-rainbow-face-l

  Continue reading “Breu història il·lustrada de la pregunta sobre la independència”

Russell, “espirals de silenci” i mania persecutòria

paranoyaDarrerament, abunden, tant a la xarxa com a la premsa, anàlisis que apunten a un suposat “silenciament” a Catalunya de les veus que discrepen de la independència. Ja sabeu, les “espirals de silenci”, les “majories silencioses” i altres artefactes per l’estil. Anàlisis que no solen caracteritzar-se ni pel seu amor a la precisió conceptual, ni per la seva atenció a l’evidència empírica (com no sigui per torturar-la selectivament). Anàlisis que no resisteixen a un visionat d’una tertúlia dels “Matins”, i que per descomptat palesen oblits tan importants com que TV3 és només una de les televisions que es veuen a Catalunya, al costat de la qual hi ha conegudes portaveus de l’independentisme català com TVE, Telecinco, Antena 3 o 13TV. Fa pocs anys, quan al meu partit li anaven malament les coses, i quan més d’un company de militància feia aquesta mena d’anàlisis per justificar les continuades derrotes electorals, jo ja opinava que això són anàlisis de mal perdre, auto-enganys que per descomptat només empitjoren les coses, per gran que sigui la bona fe amb la que es facin.

Continue reading “Russell, “espirals de silenci” i mania persecutòria”

Un referèndum al meu garatge

camatsherreraduranHem convocat un referèndum al meu garatge.

Suposem (em baso en un famós relat de Carl Sagan, basat al seu torn en el mètode de teràpia de grup del psicòleg Richard Franklin) que jo li faig a vostè una asseveració com aquesta. Potser li agradaria comprovar-lo, veure’l vostè mateix. Al llarg dels darrers anys hi ha hagut incomptables demandes d’una major participació ciutadana a la presa de decisions. Quina oportunitat!

– Ensenyi’m-ho – diu vostè.

Jo el porto al meu garatge. Vostè mira i veu una escala, llaunes de pintura buides i un tricicle vell, però no veu ni urnes, ni paperetes, ni cabines enlloc.

Continue reading “Un referèndum al meu garatge”