“How I Met Your Mother” i nosaltres, que ens l’hem estimada tant

HIMYMNormalment, en aquest bloc només parlo de temes de política, ètica i societat en general. Avui, per un cop, parlaré d’un tema més personal, en part a mode d’homenatge. I és que abans d’ahir una de les millors sitcom dels darrers anys arribava al seu final. Em refereixo a How I Met Your Mother, la història, en nou temporades, de com el jove arquitecte Ted Mosby arriba a conèixer el seu gran amor. Malgrat aquest fil argumental en principi tan nyonyo, la sèrie és una successió inacabable de situacions divertides, sovint delirants, que segons els mateixos guionistes estan basades en les seves pròpies experiències de joventut a Nova York. Com en una versió més comercial de les pel·lícules de Woody Allen, els petits drames i maldecaps propis de la vida quotidiana i de les relacions personals es presenten sota una llum entre humorística i canalla, amb la capital del món com a escenari i alhora protagonista per dret propi.

Continue reading ““How I Met Your Mother” i nosaltres, que ens l’hem estimada tant”

Russell, “espirals de silenci” i mania persecutòria

paranoyaDarrerament, abunden, tant a la xarxa com a la premsa, anàlisis que apunten a un suposat “silenciament” a Catalunya de les veus que discrepen de la independència. Ja sabeu, les “espirals de silenci”, les “majories silencioses” i altres artefactes per l’estil. Anàlisis que no solen caracteritzar-se ni pel seu amor a la precisió conceptual, ni per la seva atenció a l’evidència empírica (com no sigui per torturar-la selectivament). Anàlisis que no resisteixen a un visionat d’una tertúlia dels “Matins”, i que per descomptat palesen oblits tan importants com que TV3 és només una de les televisions que es veuen a Catalunya, al costat de la qual hi ha conegudes portaveus de l’independentisme català com TVE, Telecinco, Antena 3 o 13TV. Fa pocs anys, quan al meu partit li anaven malament les coses, i quan més d’un company de militància feia aquesta mena d’anàlisis per justificar les continuades derrotes electorals, jo ja opinava que això són anàlisis de mal perdre, auto-enganys que per descomptat només empitjoren les coses, per gran que sigui la bona fe amb la que es facin.

Continue reading “Russell, “espirals de silenci” i mania persecutòria”

El deute amb els pares

butlerFa unes setmanes vaig anar al cinema a veure la pel·lícula The Butler (El Mayordomo en la traducció espanyola). Aviso que potser va algun spoiler no-intencionat (faré el que pugui): la pel·lícula té com a protagonista un majordom afroamericà, en Cecil Gaines, que aconsegueix escapar de la pobresa i la dura realitat de la segregació racial del Sud dels EUA dels anys 30 i 40 per anar a parar a un Washington en plena època de canvis. Amb el temps, aconsegueix la feina que menys s’hagués esperat: la de majordom de la Casa Blanca. Gràcies a la feina, Gaines aconseguirà formar una família de classe mitjana i donar als seus fills les oportunitats que a ell li van faltar. A més, passant per set presidències, Gaines serà testimoni des dels passadissos del poder d’alguns dels fets crucials de la història dels EUA de la segona meitat del segle XX: l’escalada bèl·lica al Vietnam, l’escàndol Watergate i, com no, els dubtes i el suport final de Washington a la lluita pels drets civils dels afroamericans. I el que és més: veurà, pel seu disgust. com un dels seus propis fills acabarà involucrats en algun d’aquests fets.

Continue reading “El deute amb els pares”

Secessions, causes justes i immobilisme

jeffDes dels anys 80, existeix a l’acadèmia un ric debat sobre el dret a la secessió unilateral. Els criteris que una teoria sobre aquest dret hauria de complir per ser acceptada varien d’autor a autor, però si volguéssim anar de cara a barraca podríem dir que una bona teoria hauria d’autoritzar aquelles secessions històriques que, en general un demòcrata dels nostres dies acceptarà intuïtivament com a legítimes, i alhora desautoritzar aquelles que en general un aquest mateix demòcrata rebutjarà. Per exemple: una bona teoria del dret de secessió hauria d’autoritzar la secessió de les Tretze Colònies de 1776 i desautoritzar la dels Estats Confederats d’Amèrica de 1861. Hauria de donar la raó, alhora, a l’independentista Jefferson i a l’unionista Lincoln, ambdues figures reverenciades a la tradició democràtica moderna. No per casualitat, un tema relativament recorrent d’un llibre seminal en el modern debat acadèmic sobre el dret de secessió, Secession, d’Allen Buchanan, és el de presentar la secessió de les Tretze Colònies com a legítima i la dels ECA com a il·legítima. Podem anomenar aquest criteri com “el test americà”.

Seguir llegint al Pati Descobert

De la nació a la secessió

SecessioEl passat mes de juliol, la Núria Franco ens oferia una bona crítica de les anomenades teories de causa justa del dret de secessió, particularment en la versió defensada pel seu representant més conegut al món acadèmic, Allen Buchanan. Resumint, la idea dels teòrics de causa justa (també anomenats remedialistes) és que el dret (unilateral) de secessió no és un dret primari que certs grups tenen pel simple fet d’existir, sinó un dret reparatori, a concedir de manera excepcional a aquelles poblacions que estan sent víctimes de greuges molt concrets. El catàleg de greuges que justificarien una secessió unilateral varia d’autor a autor, tot i que hi ha certs greuges (com l’annexió il·legítima o les violacions greus de Drets Humans bàsics) que solen generar consens entre els remedialistes. La Núria formula bàsicament una crítica, al meu entendre irrebatible, a aquesta mena de teories: la de que donen valor moral al traçat actual de les fronteres sense fonamentar aquesta atribució en cap raó normativa explícita. Una debilitat que encara és més greu si tenim en compte, com diu la Núria, que “existeixen poques coses menys democràtiques que la grandíssima majoria de fronteres del planeta Terra.

Seguir llegint a Cercle Gerrymandering.

Weber i les sirenes: l'ètica i la política

L’any 1919 l’alemany Max Weber, un dels pares de la Ciència Social moderna, va oferir una famosa conferència, “La política com a vocació”, en que parlava als seus estudiants sobre els trets fonamentals de l’activitat política; sobre aquelles característiques de la política que tothom que s’hi vulgui dedicar hauria de conèixer i tenir present. El text presenta la política com un mal terreny pels sants, com un camp de batalla despietat en que l’excel·lència s’assoleix mitjançant una complicada combinació entre la passió per una causa i la mesura suficient com per acceptar el resultat de la batalla sense ser dominat per cap passió extrema, ja sigui en la victòria o en la derrota. Es tracta d’un clàssic que tots els partits polítics haurien de fer llegir obligatòriament als seus quadres, i que no aniria malament que també es conegués ja a l’institut.

Continue reading “Weber i les sirenes: l'ètica i la política”

"Quan en el curs dels esdeveniments humans…"

La causa de la independència d’un país no sempre va associada als vells ideals de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. La història és plena d’exemples en que s’han fundat nous Estats no per alliberar una minoria, sinó per oprimir-ne una altra. Tanmateix, existeixen també multitud d’exemples d’Estats que s’alliberen del jou estranger no només per servir-se a ells mateixos, sinó també, i especialment, per servir a la causa de l’alliberament i el progrés de l’ésser humà. Tenim la sort que l’independentisme català, en general, i amb tota la seva diversitat ideològica, pertany al segon grup de moviments secessionistes: els que aspiren a la independència per fer una societat més lliure que la que deixen enrere.

Continue reading “"Quan en el curs dels esdeveniments humans…"”

Unitat, unitat, unitat? Programa, programa, programa!

Als que vam néixer de l’any 85 cap endavant, la figura de Julio Anguita ens agafa de molt lluny. No obstant, als que vam començar a mirar les notícies de ben jovenets el seu nom ens recorda a una època en que la tensió de la vida política espanyola estava pels núvols: l’era dels escàndols del GAL, de Filesa, de Roldán, de l’atur pels núvols i de l’inici dels contractes escombraria. En aquell ambient carregat, Julio Anguita era un dels personatges que més sovint eren objecte d’escarni a la premsa. La seva impopularitat a les tribunes mediàtiques venia de la seva diagnosi sobre els deures d’Izquierda Unida, la seva formació. Anguita era conscient que el principal dilema estratègic al que s’enfrontava Izquierda Unida era la relació amb el PSOE. Anar de la mà per sistema amb el PSOE equivalia a perdre perfil propi, a ser vist com una comparsa i no com una alternativa i, finalment, a ser fagocitat pel “germà gran”. Però anar contra el PSOE no sortia de franc: el poderós aparell mediàtic socialista, la intel·lectualitat progre ben pagada, acusava Izquierda Unida de ser poc més que una eina del PP per debilitar el PSOE. “Unitat de les esquerres!“, clamaven.

Continue reading “Unitat, unitat, unitat? Programa, programa, programa!”

De quin "canvi de valors" em parles?

En Ferran Requejo parla sovint de les “paraules màgiques”. Es tracta de paraules que, pel sol fet de pronunciar-se, ja semblen atribuir a qui parla la solució a problemes complexes. Solució que en la majoria dels casos no existeix, ja que aquestes paraules solen ser emprades de forma imprecisa (que no significa que siguin imprecises per se). Passa amb termes com “multiculturalitat”, “sostenibilitat”, “interculturalitat”, “valors republicans” i un llarg etcètera de termes que habitualment apareixen als discursos polítics a casa nostra sense dur al costat una definició més o menys precisa, o si més no un paquet de mesures pràctiques que ens puguin ajudar a fer-nos una idea sobre què és exactament el que ens estan proposant. És més: es tracta de paraules que tenen un misteriós efecte, i és que sembla que eximeixen qui les pronuncia de la necessitat, precisament, de definir-les en termes pràctics.

Continue reading “De quin "canvi de valors" em parles?”

Religions teòriques, apostasies pràctiques

Max Weber deia que la política era l’art de perforar lentament tota mena de resistències, i que en el camí podies perdre la teva ànima. Amb aquestes críptiques paraules, el que el gran pensador alemany volia deixar palès era que la política no era territori per sants. O, com ho va dir no recordo quin dirigent socialdemòcrata alemany a no recordo on: governar (per tant, en darrera instància, fer política) no equival a aplicar un programa, sinó a escollir entre una merda i una merda més gran. La contradicció és consubstancial al món de la política com ho és, de fet, a la vida humana, perquè tota elecció té costos, i en el cas de la política aquests costos tenen inevitablement dimensions ètiques. Jo puc creure fermament en l’eutanàsia, però si defensar-la em costarà perdre unes eleccions i amb això no poder desenvolupar un programa fiscal progressiu que trobo que és més important encara que l’eutanàsia, aleshores he de triar entre dos objectius polítics que, conjunturalment, em fan caminar en direccions oposades.

Continue reading “Religions teòriques, apostasies pràctiques”