Weber i les sirenes: l'ètica i la política

L’any 1919 l’alemany Max Weber, un dels pares de la Ciència Social moderna, va oferir una famosa conferència, “La política com a vocació”, en que parlava als seus estudiants sobre els trets fonamentals de l’activitat política; sobre aquelles característiques de la política que tothom que s’hi vulgui dedicar hauria de conèixer i tenir present. El text presenta la política com un mal terreny pels sants, com un camp de batalla despietat en que l’excel·lència s’assoleix mitjançant una complicada combinació entre la passió per una causa i la mesura suficient com per acceptar el resultat de la batalla sense ser dominat per cap passió extrema, ja sigui en la victòria o en la derrota. Es tracta d’un clàssic que tots els partits polítics haurien de fer llegir obligatòriament als seus quadres, i que no aniria malament que també es conegués ja a l’institut.

Continue reading “Weber i les sirenes: l'ètica i la política”

"Quan en el curs dels esdeveniments humans…"

La causa de la independència d’un país no sempre va associada als vells ideals de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. La història és plena d’exemples en que s’han fundat nous Estats no per alliberar una minoria, sinó per oprimir-ne una altra. Tanmateix, existeixen també multitud d’exemples d’Estats que s’alliberen del jou estranger no només per servir-se a ells mateixos, sinó també, i especialment, per servir a la causa de l’alliberament i el progrés de l’ésser humà. Tenim la sort que l’independentisme català, en general, i amb tota la seva diversitat ideològica, pertany al segon grup de moviments secessionistes: els que aspiren a la independència per fer una societat més lliure que la que deixen enrere.

Continue reading “"Quan en el curs dels esdeveniments humans…"”

Unitat, unitat, unitat? Programa, programa, programa!

Als que vam néixer de l’any 85 cap endavant, la figura de Julio Anguita ens agafa de molt lluny. No obstant, als que vam començar a mirar les notícies de ben jovenets el seu nom ens recorda a una època en que la tensió de la vida política espanyola estava pels núvols: l’era dels escàndols del GAL, de Filesa, de Roldán, de l’atur pels núvols i de l’inici dels contractes escombraria. En aquell ambient carregat, Julio Anguita era un dels personatges que més sovint eren objecte d’escarni a la premsa. La seva impopularitat a les tribunes mediàtiques venia de la seva diagnosi sobre els deures d’Izquierda Unida, la seva formació. Anguita era conscient que el principal dilema estratègic al que s’enfrontava Izquierda Unida era la relació amb el PSOE. Anar de la mà per sistema amb el PSOE equivalia a perdre perfil propi, a ser vist com una comparsa i no com una alternativa i, finalment, a ser fagocitat pel “germà gran”. Però anar contra el PSOE no sortia de franc: el poderós aparell mediàtic socialista, la intel·lectualitat progre ben pagada, acusava Izquierda Unida de ser poc més que una eina del PP per debilitar el PSOE. “Unitat de les esquerres!“, clamaven.

Continue reading “Unitat, unitat, unitat? Programa, programa, programa!”

De quin "canvi de valors" em parles?

En Ferran Requejo parla sovint de les “paraules màgiques”. Es tracta de paraules que, pel sol fet de pronunciar-se, ja semblen atribuir a qui parla la solució a problemes complexes. Solució que en la majoria dels casos no existeix, ja que aquestes paraules solen ser emprades de forma imprecisa (que no significa que siguin imprecises per se). Passa amb termes com “multiculturalitat”, “sostenibilitat”, “interculturalitat”, “valors republicans” i un llarg etcètera de termes que habitualment apareixen als discursos polítics a casa nostra sense dur al costat una definició més o menys precisa, o si més no un paquet de mesures pràctiques que ens puguin ajudar a fer-nos una idea sobre què és exactament el que ens estan proposant. És més: es tracta de paraules que tenen un misteriós efecte, i és que sembla que eximeixen qui les pronuncia de la necessitat, precisament, de definir-les en termes pràctics.

Continue reading “De quin "canvi de valors" em parles?”

Religions teòriques, apostasies pràctiques

Max Weber deia que la política era l’art de perforar lentament tota mena de resistències, i que en el camí podies perdre la teva ànima. Amb aquestes críptiques paraules, el que el gran pensador alemany volia deixar palès era que la política no era territori per sants. O, com ho va dir no recordo quin dirigent socialdemòcrata alemany a no recordo on: governar (per tant, en darrera instància, fer política) no equival a aplicar un programa, sinó a escollir entre una merda i una merda més gran. La contradicció és consubstancial al món de la política com ho és, de fet, a la vida humana, perquè tota elecció té costos, i en el cas de la política aquests costos tenen inevitablement dimensions ètiques. Jo puc creure fermament en l’eutanàsia, però si defensar-la em costarà perdre unes eleccions i amb això no poder desenvolupar un programa fiscal progressiu que trobo que és més important encara que l’eutanàsia, aleshores he de triar entre dos objectius polítics que, conjunturalment, em fan caminar en direccions oposades.

Continue reading “Religions teòriques, apostasies pràctiques”

Què va significar l'antifeixisme, i per què el necessitem més que mai

La setmana passada es van complir 70 anys del bombardeig de Pearl Harbor, que va motivar l’entrada dels EUA a la Segona Guerra Mundial. Crec que és un bon moment per recordar el lligam entre el resultat d’aquesta guerra i els progressos que es van aconseguir a la post-guerra, i que avui dia estan en perill. Començaré per aigualir el mite: malgrat els relats de bons i dolents que la propaganda de Hollywood i de Moscú ens han fet arribar durant generacions, la Segona Guerra Mundial va ser fonamentalment un conflicte entre grans potències imperials: França i la Gran Bretanya tractant salvar el que podien dels seus imperis colonials, i els EUA, la URSS, Alemanya i el Japó tractant de treure profit de la decadència de francesos i britànics. El joc d’aliances entre aquestes potències va fer la resta i per això la Segona Guerra Mundial va acabar com va acabar.

Continue reading “Què va significar l'antifeixisme, i per què el necessitem més que mai”

Cooperant, o competint, de dreta a esquerra

(Publicat al diari Crònica)

A La República, Plató plantejava el seu model de societat ideal, la culminació de tot el seu complicat sistema filosòfic. Una ciutat utòpica que seria governada per una minoria de filòsofs, defensada per un grup més nombrós de guerrers i treballada per una majoria d’artesans. Cada grup estaria compost per persones preparades per desenvolupar la seva tasca, cadascun dels seus membres ocuparia sense protestar el lloc que li pertoca a la societat, i tothom executaria les seves tasques de manera virtuosa. D’aquesta manera, regnaria l’ordre i, amb ell, la felicitat dels membres de la societat.

Continue reading “Cooperant, o competint, de dreta a esquerra”

Cooperar i/o competir

(Publicat al diari Crònica)

Imaginem-nos una petita classe universitària composta per estudiants d’habilitats desiguals. Atès que a cadascú se li donen millor unes assignatures i pitjor unes altres, els estudiants decideixen compensar les seves respectives debilitats posant en comú els beneficis de les seves fortaleses. Si estem parlant, posem per cas, d’una classe de la carrera d’Econòmiques, podem imaginar-nos que aquells que vagin millor en econometria ajudaran aquells que ho portin pitjor, que després aquells que vagin pitjor en història econòmica rebran ajut dels qui ho portin més coll avall, i així successivament. Ens trobaríem, doncs, davant un esquema fonamentalment cooperatiu: un grup de persones treballen en comú per un objectiu compartit, beneficiant-se mútuament.

La meva amiga Esther, o les coses de tenir un projecte propi

Una bona amiga meva té un problema. Deixeu-me que us parli d’ella: es diu Esther Ramírez Capella. L’Esther, pels amics. Com dic, té un problema: ella està la mar de bé soltera. No és que vagi de flor en flor cada cap de setmana (que si ho fes ja em semblaria bé), però pels objectius vitals que té a mig termini clarament el que li convé més és estar soltera. No és que la noia sigui una rància; ja li agrada endur-se alguna alegria al cos de tant en tant. Però sense lligams. No li convé ara per ara, ja dic; si més no això diu ella, i crec que té raó. De fet, sembla ser que de l’última relació estable va sortir bastant escaldada per conformar-se amb menys del que en realitat buscava.

Continue reading “La meva amiga Esther, o les coses de tenir un projecte propi”

Laïcitat identitària?

Arreu del món, els corrents migratoris i els conflictes polítics lligats als nacionalismes porten dècades posant en dubte el paper de l’Estat com a creador i guardià de la identitat col·lectiva d’aquells que viuen dins les seves fronteres. Des de l’auge de la xenofòbia fins els processos de secessió, passant pels casos de genocidi i neteja ètnica, molts són els fenòmens polítics que mostren al món la inestabilitat i, en extrem, el patiment que pot arribar a generar el fet de no tenir resposta per la pregunta que mai no es van plantejar els fundadors del govern del poble, a saber: qui és “el poble”?

El debat sobre les identitats col·lectives i la seva relació amb l’Estat és de tal magnitud que no són poques les crides a la separació entre Estat i identitat: de la mateixa manera que la religió ha passat de ser assumpte d’Estat a formar part de l’esfera privada (si més no en teoria), així mateix l’Estat, es diu, ha de mostrar un paper de neutralitat (passiva i/o activa) respecte la resta de fonts d’identitat: des de la llengua fins les seleccions esportives. Una mena de “segona laïcitat”.

Continue reading “Laïcitat identitària?”