Pobresa, por i llibertat republicana

pobrFa prop d’un mes, Roger Senserrich publicava a Jot Down un article més que interessant, amb un títol més que explícit: “Ser pobre es una mierda“. Crec que la tesi central de l’article es resumeix en el següent fragment:

Alguien en la pobreza tiende a vivir obsesionado por lo inmediato, por el problema que tiene justo ahora mismo al frente. No hace planes sencillamente porque su cerebro no le deja pensar en nada más. (…) Cuando hablamos de pobreza, por tanto, nunca podemos olvidar lo extraordinariamente duro que es sufrirla. No estamos hablando de vivir en pisos pequeños, comer mal, no ir al cine o estar en un barrio feo de la ciudad. Estamos hablando de miedo, angustia y temor constantes, a menudo en solitario, sin que nadie se digne a prestarte atención.

El drama de la pobresa no és, doncs, únicament el de la privació material, sinó el de la inseguretat material. El de caminar per la vida amb la sensació que un es troba permanentment a la vora d’un precipici, sempre a punt per caure. Més enllà del dolor que aquesta experiència implica, és crucial plantejar-nos la seva relació amb un dels valors centrals de les democràcies modernes: el de la llibertat. És possible ser lliure en aquesta situació d’angoixa permanent? Per respondre, primer de tot ens hem de plantejar què entenem per “llibertat”.

Seguir llegint al Pati Descobert

Tres obstacles per a l’independentisme: una rèplica cordial a Pere Cardús

obstacleLa setmana passada, Pere Cardús va publicar un article que ha tingut una certa difusió a les xarxes socials. Aquest post vol ser una rèplica cordial, partint del que sens dubte ens uneix: la voluntat de garantir per a l’independentisme una àmplia victòria el 27S, i més enllà.

Crec que l’article de Cardús es pot sintetitzar en les següents tesis: (1) els arguments a favor de la independència ja són abastament coneguts; (2) ara mateix hi ha qui els compra i qui no els compra, però gairebé no queda ningú que no els conegui o que en dubti, és a dir, gairebé no queden indecisos; (3) per tant, l’independentisme s’equivoca en centrar-se en convèncer indecisos mitjançant arguments, ja que la tasca principal ara per ara és la de mobilitzar els que ja creuen que la independència pot ser bona per Catalunya; (4) el principal factor de desmobilització és l’aversió al risc; (5) la gent no s’atrevirà a afrontar riscos si no veu que els polítics estan disposats a fer-ho, en particular pel que fa a afrontar riscos pels seus partits; (6) durant els darrers mesos, alguns sobiranistes han fet just el contrari, tot avantposant partit a país i atiant una baralla de galls que, al final, ha generat desconfiança entre la ciutadania.

Continue reading “Tres obstacles per a l’independentisme: una rèplica cordial a Pere Cardús”

Espurnes de laïcitat en un nou país

drafting-declarationLa Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica és un dels documents més inspiradors de la història contemporània. Proclama ideals autènticament revolucionaris per la seva època, i en bona mesura per la nostra, tot dibuixant un credo il·lustrat i republicà en el qual els governs deixaven de ser un resultat de la tradició o de la divina Providència, i passaven en canvi a tenir la seva justificació en la protecció de certs drets inalienables que l’home tindria en virtut de la seva pròpia naturalesa (nota: sí, a les dones encara no se les havia convidat a la festa…). Com passa amb tota gran fita històrica, milers de petites anècdotes van anar traçant el camí fins arribar a l’aprovació de la Declaració per part del Congrés Continental. Una en particular porta uns dies rondant-me el cap.

Continue reading “Espurnes de laïcitat en un nou país”

Pèricles a Catalunya: la tardor i el que ens hi juguem

Discurs Fúnebre de PèriclesTenia pensat escriure un article sobre el que representa aquest Onze de Setembre que viurem avui, i sobre la tardor decisiva a la que dóna començament. Tanmateix, com en la majoria dels afers polítics, els clàssics ja van dir pràcticament tot allò important, o sigui que parlaré del que van parlar ells. En aquest cas, crec que el famós Discurs Fúnebre de Pèricles, recollit per Tucídides a la Història de la Guerra del Peloponès, resumeix força bé el que penso i sento avui, i com veig la tardor que ens espera. Pèricles, el màxim dirigent d’Atenes durant el seu Segle d’Or, pronuncià aquest Discurs durant la Guerra que enfrontà l’oligàrquica Esparta amb la democràtica Atenes a finals del segle V. a. C. Amb aquest Discurs, Pèricles pretenia honrar els soldats atenencs morts durant els primers anys del terrible conflicte que enfrontà les dues grans repúbliques gregues.

Continue reading “Pèricles a Catalunya: la tardor i el que ens hi juguem”

Gaza, una guerra de quarta generació (i per què Israel l’està perdent)

protective1Advertència prèvia: aquest article vol analitzar l’evolució de l’ofensiva israeliana sobre Gaza i de l’activitat armada de Hamas des del punt de vista de la seva respectiva efectivitat político-militar, però no pretén fer cap lectura ètico-política de res del que està passant a Gaza, ni del conflicte d’Orient Mitjà en general. Si el lector detecta qualsevol intenció de judici ètic en qualsevol part de l’article, o ho haurà llegit malament o no m’hauré sabut explicar. Tinc les meves posicions ètiques sobre aquest conflicte, però no és el tema de l’article.

Després de dues setmanes d’ofensiva israeliana sobre Gaza, podem començar a avaluar l’efectivitat de les accions de Hamàs i d’Israel en termes político-militars; és a dir, preguntar-nos “qui va guanyant?”. En termes de body count, per la banda israeliana es poden comptar 35 morts (32 soldats, 3 civils) i 178 ferits (150 soldats, 28 civils); per la banda palestina costa tenir dades precises, degut a la diversitat de fonts i al fet que els combatents pertanyen a forces irregulars, però pel boc gros les xifres més recents del Ministeri de Sanitat de Gaza parlen de més de 600 morts i més de 3.000 ferits, amb l’ONU estimant que fins un 80% d’aquestes baixes poden ser civils. A més, mentre que els atacs amb coets de Hamàs gairebé ni han tocat les infraestructures i equipaments militars israelians, les Forces de Defensa d’Israel afirmen haver destruït més de 1715 “llocs terroristes”; entre ells, 66 accessos a un total de 23 túnels. Val a dir que entre les infraestructures destruïdes per Israel n’hi ha, també, de civils; entre ells, fins a 25 centres mèdics. En qualsevol cas Israel, doncs, sembla estar guanyant les batalles, per pallissa.

Continue reading “Gaza, una guerra de quarta generació (i per què Israel l’està perdent)”

Israel – Palestina, o l’etern bucle

800px-Israel_and_Palestine_Peace.svgRecupero un article que vaig publicar l’any 2009 al meu antic bloc. Per raons tan òbvies com tristes, el tema està d’actualitat, i personalment trobo que el que vaig escriure aleshores continua tenint vigència. Que jutgi el/la lector/a.

En tot conflicte violent ambdues parts cometen excessos que cal condemnar, però sovint l’origen i el desenvolupament del conflicte ens permeten identificar-nos en gran mesura amb una de les parts en conflicte; “donar-li la raó” al temps que es condemnen els seus excessos. La bomba atòmica sobre Hiroshima, l’internament de nord-americans d’origen japonès a camps de concentració, el bombardeig massiu sobre la població civil de les ciutats alemanyes o els afusellaments indiscriminats de presoners de guerra alemanys per part de les forces soviètiques són algunes de les grans bestieses que els aliats van cometre durant la Segona Guerra Mundial, però això no impedirà a cap persona de mentalitat progressista i demòcrata situar-se retrospectivament de part dels aliats i contra les potències feixistes d’Alemanya, Itàlia i Japó.

Continue reading “Israel – Palestina, o l’etern bucle”

Una “qüestió merament simbòlica”?

juancafrancoL’anunci, ahir, de l’abdicació del rei Joan Carles I d’Espanya en el seu fill Felip, ha desfermat un debat més que previsible en els temps que corren: monarquia vs. República. D’entre les reaccions primerenques suscitades per aquest debat, no m’ha sorprès particularment la d’alguns (des de tertulians fins acadèmics passant per polítics) que, vinculats al PSOE i amb una evident incomoditat ideològica, s’han proclamat monárquicos a fuer de republicanos, tot menyspreant el debat monarquia vs. República com “una qüestió merament simbòlica”. Avui m’agradaria repassar aquesta posició i exposar per què crec que el debat sobre la monarquia, a l’Estat espanyol, és una qüestió més que simbòlica i que, de fet, fins i tot en els seus aspectes simbòlics és d’enorme importància pel futur de la democràcia a l’Estat espanyol.

Continue reading “Una “qüestió merament simbòlica”?”

El sobiranisme de Rajoy (i III): la nació o les persones?

lleoAl primer article vam veure com Rajoy denegava la petició d’autorització d’una consulta sobre la independència de Catalunya en nom de la sobirania nacional espanyola, tot lligant aquesta al concepte mateix de democràcia. Al segon article, vèiem com aquesta argumentació, a banda de contradictòria, es basava en un exercici de lògica circular que ens deixava a les portes d’una pregunta que no semblava tenir resposta: “qui és, doncs, el poble sobirà?”; la qual, traduïda al cas que ens ocupa, seria “qui és, doncs, el poble sobirà en el cas de Catalunya? El poble espanyol o el català?”. La majoria dels representants del poble espanyol defineixen aquest com el sobirà; la majoria dels representants del poble català, en canvi, reserven aquest lloc al poble català. I Dahl ens recorda, a Democracy and Its Critics, que aquestes controvèrsies rara vegada tenen una solució inequívoca.

Seguir llegint al Pati Descobert

El sobiranisme de Rajoy (II): la sobirania circular

dels-drets-humans-no-que_ARAIMA20140415_0004_77A l’anterior article vam veure com Rajoy denegava l’autorització per una consulta sobre la independència de Catalunya apel·lant a la sobirania nacional espanyola i lligant aquesta a l’ideal democràtic: si permetem, vindria a dir Rajoy, que una minoria pugui escapar-se de les decisions que prenem democràticament com a poble sobirà, la democràcia es troba en perill.

La sobirania nacional espanyola seria el que protegiria la llibertat de tots els espanyols i, per tant, també la de tots els catalans. Aquesta argumentació aparenta una gran solidesa lògica, però té dos problemes: (1) és contradictòria, i (2) està basada en un exercici de lògica circular.

Seguir llegint al Pati Descobert