Des dels anys 80, existeix a l’acadèmia un ric debat sobre el dret a la secessió unilateral. Els criteris que una teoria sobre aquest dret hauria de complir per ser acceptada varien d’autor a autor, però si volguéssim anar de cara a barraca podríem dir que una bona teoria hauria d’autoritzar aquelles secessions històriques que, en general un demòcrata dels nostres dies acceptarà intuïtivament com a legítimes, i alhora desautoritzar aquelles que en general un aquest mateix demòcrata rebutjarà. Per exemple: una bona teoria del dret de secessió hauria d’autoritzar la secessió de les Tretze Colònies de 1776 i desautoritzar la dels Estats Confederats d’Amèrica de 1861. Hauria de donar la raó, alhora, a l’independentista Jefferson i a l’unionista Lincoln, ambdues figures reverenciades a la tradició democràtica moderna. No per casualitat, un tema relativament recorrent d’un llibre seminal en el modern debat acadèmic sobre el dret de secessió, Secession, d’Allen Buchanan, és el de presentar la secessió de les Tretze Colònies com a legítima i la dels ECA com a il·legítima. Podem anomenar aquest criteri com “el test americà”.
Categoria: Política
Una docena de razones por las que Cataluña tiene que independizarse
(Escrito conjuntamente con José Rodríguez)
De un tiempo a esta parte, no pasa un día sin que los medios catalanes y españoles alberguen noticias, debates u opiniones sobre el auge del independentismo catalán. Lo que no es seguro es si siempre lo hacen con toda la puntería deseable. En particular, parte de la prensa repite a diario lo que a nuestro entender es un topicazo: el de una Cataluña presentada como una especie dictadura étnica donde el independentismo vendría a ser el golpe de gracia contra unos sufridos y silenciosos castellanohablantes. En realidad, el independentismo catalán está cimentado en un patriotismo cívico donde lo habitual es encontrarte Garcías, Pérezs, Nadals, Piqués y, cada vez más, Mohameds y Zhangs. Todos “arrejuntaos” y, frecuentemente, con un apellido de más aquí y otro de un poco más allá. No podría ser de otra manera: en un país donde el 55% de los ciudadanos tiene el castellano como lengua materna, difícilmente un movimiento político puede ir a ningún lado sin una buena tropa de castellanohablantes. Estas líneas las escribimos dos de esos castellanohablantes independentistas, invisibles para la prensa madrileña: un Rodríguez socialista y un Pérez republicano. Con nuestra identidad plural a cuestas, apostamos sin aspavientos, pero con convencimiento, por una República Catalana independiente. Aquí, una docena de nuestras razones. Las principales, que no las únicas.
De la nació a la secessió
El passat mes de juliol, la Núria Franco ens oferia una bona crítica de les anomenades teories de causa justa del dret de secessió, particularment en la versió defensada pel seu representant més conegut al món acadèmic, Allen Buchanan. Resumint, la idea dels teòrics de causa justa (també anomenats remedialistes) és que el dret (unilateral) de secessió no és un dret primari que certs grups tenen pel simple fet d’existir, sinó un dret reparatori, a concedir de manera excepcional a aquelles poblacions que estan sent víctimes de greuges molt concrets. El catàleg de greuges que justificarien una secessió unilateral varia d’autor a autor, tot i que hi ha certs greuges (com l’annexió il·legítima o les violacions greus de Drets Humans bàsics) que solen generar consens entre els remedialistes. La Núria formula bàsicament una crítica, al meu entendre irrebatible, a aquesta mena de teories: la de que donen valor moral al traçat actual de les fronteres sense fonamentar aquesta atribució en cap raó normativa explícita. Una debilitat que encara és més greu si tenim en compte, com diu la Núria, que “existeixen poques coses menys democràtiques que la grandíssima majoria de fronteres del planeta Terra.“
Les fronteres de la llibertat: republicanisme i secessió
En un article publicat a finals d’agost al bloc El Brou de la Ciutadella, Marc Bosch, estudiant de Ciències Polítiques a la UPF, mirava d’explorar una possible aplicació del republicanisme a la problemàtica del dret de secessió. Resumint molt, l’exposició de Bosch es recolzava en dos elements principals: (1) la teoria de la “democràcia contestatòria” del republicà Philip Pettit, en que la democràcia s’entén no només com a mecanisme de selecció d’elits via eleccions, sinó també com a conjunt d’instruments dissenyats per a que la ciutadania pugui posar en qüestió i discutir activament les decisions preses per les institucions democràtiques, a fi de mirar de modificar-les per procediments també democràtics; i (2) una concepció de les nacions a mig camí entre Kymlicka (les nacions com a comunitats culturals autòctones i territorialment delimitades, unides per trets objectius com la llengua) i Renan (les nacions com a plebiscits diaris, unides bàsicament per la voluntat de restar unides). Partint d’aquí, Bosch constatava l’existència, al si de molts Estats, de majories i minories nacionals, sovint amb visions conflictives sobre com ha d’organitzar-se l’Estat; quan aquest conflicte es torna irresoluble, ens diu en Marc, és legítim que la minoria se separi i formi el seu propi Estat, ja que el seu caràcter de minoria al si d’un conflicte irresoluble fa que no pugui exercir a la pràctica la funció “contestatòria” de la democràcia.
Sobirania cartesiana
Una de les meves lectures estiuenques està sent Jo robot, d’Isaac Asimov. Amb poca o cap semblança amb la versió filmica del príncep de Bel Air, la novel·la és en realitat una col·lecció de relats breus protagonitzats per humans immersos en una era futura en la qual la robòtica i l’exploració espacial han revolucionat la vida humana. En un divertidíssim relat d’aquesta col·lecció, titulat “Raó”, els protagonistes es troben a una estació espacial mirant de provar el funcionament d’un robot dotat d’alta autonomia i capacitat de reflexió, preparat per gestionar l’estació per si mateix. El cas és que el robot, intel·ligent com és, no triga a començar a fer-se preguntes: qui és ell? Qui l’ha dut allà? Quin és el sentit de la seva existència? El robot desconfia de les explicacions dels protagonistes, ja que és “evident” que no pot haver sigut creat per uns éssers inferiors com els humans, més dèbils que ell i sotmesos al deteriorament pel pas del temps. Finalment, el robot arriba a la cartesiana reflexió segons la qual l’únic evident és que ell pensa, i atès que pensa, existeix. D’aquí, cartesianament, va enfilant judicis de manera lògica fins que arriba a la conclusió que ha sigut creat pel generador d’energia de l’estació, el qual seria Déu Totpoderós. Un dels humans, resignat, afirma: “per la freda raó i la lògica pots demostrar el que sigui… si trobes el postulat adequat.“
Economia moral del nacionalisme espanyol
Félix Ovejero, un dels professors de la carrera al que recordo amb més respecte i estima, ha publicat avui un article en el que carrega contra el que, segons ell, és l’argumentari moral que es troba darrere el discurs econòmic del que ell anomena “nacionalisme”, i que sense pèrdua d’informació podem traduir per “nacionalisme perifèric” i, sense pèrdua d’esperit, per “nacionalisme català”. Ovejero comença la seva exposició comentant-nos que Francesc Homs va oferir una dada errònia, molt repetida en entorns sobiranistes, segons la qual el Tribunal Constitucional alemany hauria fixat un límit de dèficit fiscal pels länder del 4% del seu PIB. Segons Ovejero, això demostraria una mena de tendència patològica a la mentida per part dels nacionalistes perifèrics. Per descomptat, aquesta és la part més pobre de l’article, com si els ambients polítics més o menys propers al mateix Ovejero no tinguessin una quota més que generosa de mentides descarades, d’ocultacions sospitoses, de contradiccions flagrants, d’ensopegades hilarants, d’exageracions vergonyoses o d’estupideses sublims. A tot arreu hi ha comportaments d’aquests tipus, i mirar de jutjar un ideari (o millor dit, una família d’idearis) a partir de la falta d’honestedat o de les ensopegades d’algun dels seus portaveus polítics és una trampa intel·lectual que estic segur que a Ovejero no se li escapa, que darrerament repeteix massa sovint i que més valdria que deixés per l’univers dels tertulians de segona al que sortosament no pertany.
Thatcher, el progressisme i la llibertat
(Nota prèvia: Ironies de la vida, havia programat el WordPress per publicar aquest article avui, i just ha coincidit que avui ha mort Margaret Thatcher. Descansi en pau.)
Fa uns dies, curiosejant per YouTube, vaig trobar aquest vídeo amb un extracte d’un discurs de Margaret Thatcher de l’any 1975, poc després d’assolir el lideratge del Partit Conservador i anys abans d’arribar a Primera Ministra del Regne Unit. Cito i tradueixo:
“Alguns socialistes semblen creure que les persones han de ser xifres a un ordinador de l’Estat. Nosaltres pensem que les persones han de ser individus. Tots som desiguals. Ningú, gràcies a Déu, és exactament igual a ningú altre per més que els socialistes puguin fingir el contrari. Nosaltres creiem que tothom té dret a ser desigual, però per nosaltres tot ésser humà és igualment important. El dret d’un home a treballar com cregui, a gastar el que guanya com prefereixi, a disposar de les seves propietats, a tenir en l’Estat un servidor i no un amo: aquests són els elements bàsics d’una economia lliure, i d’aquesta llibertat en depenen totes les altres.“
No li donem més voltes
Més enllà dels tòpics sobre el passat franquista, Espanya és, a dia d’avui, una democràcia moderna, reconeguda i consolidada. Que estigui travessada de problemes amunt i avall no li treu aquesta categoria. Itàlia o Grècia són dos exemples (entre molts) de que un país pot ser raonablement democràtic i tenir una classe política constantment esquitxada per la corrupció, el clientelisme o simplement la ineptitud per afrontar els reptes que es troben davant d’un país. Així les coses, un observador extern que conegués més aviat poc la dialèctica Catalunya-Espanya podria preguntar-se per què una majoria creixent de catalans aspira a la independència. La crisi, la corrupció i altres mals propis de la democràcia espanyola no semblen, a priori, explicacions suficients, tant pel fet que aquests es donen en no menor mesura a Catalunya, com pel fet que a altres indrets de l’Estat espanyol els mateixos factors no semblen haver provocat la mateixa resposta ni entre les elits ni entre la població.
A la cara d'un diputat, des de baix o des de dalt
Primer et conviden a una reunió amb una mena de lobbista i un parell de peixos grossos del sector. Et posen un munt de dades i papers sobre la taula mirant d’ofegar-te en informació, com per a que quedi clar que no saps del tema. Un cop veuen que t’ho has preparat i que saps respondre’ls, passen a amenaçar-te vetlladament, donant a entendre que t’estàs ficant amb gent poderosa que poden crear-te molts problemes si s’ho proposen. Quan veuen que no t’acollones passen a ensabonar-te, dient que es nota que controles el tema, que és important que els càrrecs electes es prenguin seriosament la seva feina i que, justament, una universitat oferta un màster relacionat amb la temàtica de la que esteu tractant, donant a entendre que t’ho finançaran si t’avens a raons.
Continue reading “A la cara d'un diputat, des de baix o des de dalt”
Partidos políticos, interés general y hombres sin piedad
Pablo Simón publicó ayer un fantástico artículo donde, de manera amena y convincente, pone en duda la crítica habitual a los partidos políticos como entes generadores de un conflicto indeseable, aunque quizá inevitable. Traza una línea de continuidad entre la desconfianza de James Madison hacia las facciones y lugares comunes actuales del tipo “los políticos ponen el partido por delante del interés general”, desarrollando una crítica mediante un argumento que más o menos discurre así: el conflicto entre facciones/partidos no es algo a evitar, ni siquiera un mal inevitable que nos tenemos que tragar, sino una realidad propia de cualquier sociedad que simplemente hay que asumir y gestionar de la mejor manera posible. Pablo cita la idea de Kelsen según la cual la democracia es una transacción, un conjunto de mecanismos que permite a distintos intereses, representados por los partidos políticos, llegar a puntos de acuerdo en función de su fuerza relativa dentro de la sociedad, la cual se calibra mediante las elecciones.
Continue reading “Partidos políticos, interés general y hombres sin piedad”