Thatcher, el progressisme i la llibertat

(Nota prèvia: Ironies de la vida, havia programat el WordPress per publicar aquest article avui, i just ha coincidit que avui ha mort Margaret Thatcher. Descansi en pau.)

Fa uns dies, curiosejant per YouTube, vaig trobar aquest vídeo amb un extracte d’un discurs de Margaret Thatcher de l’any 1975, poc després d’assolir el lideratge del Partit Conservador i anys abans d’arribar a Primera Ministra del Regne Unit. Cito i tradueixo:

“Alguns socialistes semblen creure que les persones han de ser xifres a un ordinador de l’Estat. Nosaltres pensem que les persones han de ser individus. Tots som desiguals. Ningú, gràcies a Déu, és exactament igual a ningú altre per més que els socialistes puguin fingir el contrari. Nosaltres creiem que tothom té dret a ser desigual, però per nosaltres tot ésser humà és igualment important. El dret d’un home a treballar com cregui, a gastar el que guanya com prefereixi, a disposar de les seves propietats, a tenir en l’Estat un servidor i no un amo: aquests són els elements bàsics d’una economia lliure, i d’aquesta llibertat en depenen totes les altres.

Continue reading “Thatcher, el progressisme i la llibertat”

No li donem més voltes

Més enllà dels tòpics sobre el passat franquista, Espanya és, a dia d’avui, una democràcia moderna, reconeguda i consolidada. Que estigui travessada de problemes amunt i avall no li treu aquesta categoria. Itàlia o Grècia són dos exemples (entre molts) de que un país pot ser raonablement democràtic i tenir una classe política constantment esquitxada per la corrupció, el clientelisme o simplement la ineptitud per afrontar els reptes que es troben davant d’un país. Així les coses, un observador extern que conegués més aviat poc la dialèctica Catalunya-Espanya podria preguntar-se per què una majoria creixent de catalans aspira a la independència. La crisi, la corrupció i altres mals propis de la democràcia espanyola no semblen, a priori, explicacions suficients, tant pel fet que aquests es donen en no menor mesura a Catalunya, com pel fet que a altres indrets de l’Estat espanyol els mateixos factors no semblen haver provocat la mateixa resposta ni entre les elits ni entre la població.

Continue reading “No li donem més voltes”

A la cara d'un diputat, des de baix o des de dalt

Primer et conviden a una reunió amb una mena de lobbista i un parell de peixos grossos del sector. Et posen un munt de dades i papers sobre la taula mirant d’ofegar-te en informació, com per a que quedi clar que no saps del tema. Un cop veuen que t’ho has preparat i que saps respondre’ls, passen a amenaçar-te vetlladament, donant a entendre que t’estàs ficant amb gent poderosa que poden crear-te molts problemes si s’ho proposen. Quan veuen que no t’acollones passen a ensabonar-te, dient que es nota que controles el tema, que és important que els càrrecs electes es prenguin seriosament la seva feina i que, justament, una universitat oferta un màster relacionat amb la temàtica de la que esteu tractant, donant a entendre que t’ho finançaran si t’avens a raons.

Continue reading “A la cara d'un diputat, des de baix o des de dalt”

Partidos políticos, interés general y hombres sin piedad

Pablo Simón publicó ayer un fantástico artículo donde, de manera amena y convincente, pone en duda la crítica habitual a los partidos políticos como entes generadores de un conflicto indeseable, aunque quizá inevitable. Traza una línea de continuidad entre la desconfianza de James Madison hacia las facciones y lugares comunes actuales del tipo “los políticos ponen el partido por delante del interés general”, desarrollando una crítica mediante un argumento que más o menos discurre así: el conflicto entre facciones/partidos no es algo a evitar, ni siquiera un mal inevitable que nos tenemos que tragar, sino una realidad propia de cualquier sociedad que simplemente hay que asumir y gestionar de la mejor manera posible. Pablo cita la idea de Kelsen según la cual la democracia es una transacción, un conjunto de mecanismos que permite a distintos intereses, representados por los partidos políticos, llegar a puntos de acuerdo en función de su fuerza relativa dentro de la sociedad, la cual se calibra mediante las elecciones.

Continue reading “Partidos políticos, interés general y hombres sin piedad”

Per què ens importa si Abraham Lincoln s’oposaria a la independència de Catalunya?

Fa pocs dies els amics del Pati Descobert publicaven un article del també amic i membre d’aquest col·lectiu, Marc Sanjaume, especialista en teories de la secessió. L’article responia a una pregunta que jo mateix em formulo sovint: s’oposaria Abraham Lincoln a la independència de Catalunya? La pregunta cobra sentit per quant Abraham Lincoln és recordat, precisament, com el president que va aconseguir mantenir la unitat dels EUA enfront de la secessió dels estats del Sud, que va dur a quatre anys de guerra civil; un dels conflictes més sagnants de la història d’aquest país. Sanjaume explica que el pensament de Lincoln observa dues possibles situacions en que la secessió d’algun estat de la Unió estaria justificada: o bé com a revolució moralment justificada enfront d’una situació de greu opressió d’una minoria per part del govern central, o bé com a fruit d’una reforma constitucional consensuada entre les parts que conformen l’Estat del qual el territori en qüestió es vol separar.

Seguir llegint al Pati Descobert

"Quan en el curs dels esdeveniments humans…"

La causa de la independència d’un país no sempre va associada als vells ideals de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. La història és plena d’exemples en que s’han fundat nous Estats no per alliberar una minoria, sinó per oprimir-ne una altra. Tanmateix, existeixen també multitud d’exemples d’Estats que s’alliberen del jou estranger no només per servir-se a ells mateixos, sinó també, i especialment, per servir a la causa de l’alliberament i el progrés de l’ésser humà. Tenim la sort que l’independentisme català, en general, i amb tota la seva diversitat ideològica, pertany al segon grup de moviments secessionistes: els que aspiren a la independència per fer una societat més lliure que la que deixen enrere.

Continue reading “"Quan en el curs dels esdeveniments humans…"”

Van de "liberals" i no ho són

Fa uns dies, en una roda de premsa, el ministre d’economia espanyol Luis de Guindos deia, amb un somriure desencaixat, que “puede ser una contradicción que un liberal como yo hable de la creación de un banco público“. De Guindos es referia al seu suggeriment de crear una entitat financera pública que aplegués aquelles entitats que l’Estat havia rescatat per estar en una situació d’alt risc de fallida. A què venia aquest comentari de la contradicció entre aquesta idea i el “liberalisme” que se suposa que representa De Guindos? Vegem-ho.

Continue reading “Van de "liberals" i no ho són”

De quin "canvi de valors" em parles?

En Ferran Requejo parla sovint de les “paraules màgiques”. Es tracta de paraules que, pel sol fet de pronunciar-se, ja semblen atribuir a qui parla la solució a problemes complexes. Solució que en la majoria dels casos no existeix, ja que aquestes paraules solen ser emprades de forma imprecisa (que no significa que siguin imprecises per se). Passa amb termes com “multiculturalitat”, “sostenibilitat”, “interculturalitat”, “valors republicans” i un llarg etcètera de termes que habitualment apareixen als discursos polítics a casa nostra sense dur al costat una definició més o menys precisa, o si més no un paquet de mesures pràctiques que ens puguin ajudar a fer-nos una idea sobre què és exactament el que ens estan proposant. És més: es tracta de paraules que tenen un misteriós efecte, i és que sembla que eximeixen qui les pronuncia de la necessitat, precisament, de definir-les en termes pràctics.

Continue reading “De quin "canvi de valors" em parles?”

Lliures per buscar la felicitat: per què el 20N votaré, convençut, l'Alfred Bosch

Sent sincer, he de dir que amb les banderes, els himnes i altres mostres d’exaltació nacional em passa una mica com amb la policia, les forces armades o les presons. Una cosa és reconèixer en les forces armades un mal necessari, i fins i tot lloar els qui tenen el valor d’agafar les armes per defensar el seu país, i una altra molt diferent és considerar que les armes són una benedicció i que cal estimular entre la població una moral militarista. En particular, tinc la impressió, potser el prejudici, que tot sovint els discursos que sacralitzen la policia, les presons o les forces armades provenen de persones poc o gens predisposades a sacrificar les seves pròpies vides en defensa del país.

Continue reading “Lliures per buscar la felicitat: per què el 20N votaré, convençut, l'Alfred Bosch”

Qui té por de la democràcia?

No són poques les conquestes dels nostres avantpassats que avui donem per suposades però que van costar sang, suor i llàgrimes, i que perfectament es poden perdre si se les descuida. Una d’elles és una conquesta encara imperfecta: la democràcia. Una conquesta, com dic, encara inacabada, que sintetitza les que a dia d’avui segueixen sent les dues idees més revolucionàries mai concebudes per l’esperit: la llibertat i la igualtat. Les precondicions de la fraternitat humana.

Continue reading “Qui té por de la democràcia?”